Vicenç Navarro

Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques Universitat Pompeu Fabra

Procedeixo d’una família represaliada per la seva lleialtat cap al projecte democràtic republicà que fou derrotat per l’alçament militar feixista que va sotmetre Espanya a una de les dictadures més cruels que hagin existit durant el segle XX a l’Europa Occidental (per cada assassinat polític del règim de Mussolini, el de Franco en va cometre 10.000, i és avui el país del món, després de Cambodja, que té un percentatge més gran de persones desaparegudes per causes polítiques). Seguint el compromís amb la llibertat, la democràcia i la justícia social dels meus antecessors, vaig participar en la lluita antifeixista des de ben jove, i vaig participar i ajudar més endavant, quan es va establir la democràcia, partits polítics i moviments socials progressistes compromesos a millorar la qualitat de vida i el benestar de les classes populars d’aquest país. Crec haver demostrat així al llarg de la meva vida el meu compromís amb Catalunya i amb la resta d’Espanya (veure “Una breu història personal del nostre país: entrevista a Vicenç Navarro d'Elvira de Miguel”, a www.vnavarro.org).

A causa d’aquesta biografia crec que és important assenyalar que, tot i considerar-me català i sentir-me també espanyol, entenc bé que una minoria molt gran (que assoleix gairebé la meitat de la població que viu i treballa a Catalunya) estigui a favor de la seva independència, i desitgi la secessió de Catalunya de la resta d’Espanya. Era previsible (i així ho vaig indicar en el seu dia) que quan l’Estatut de Catalunya (proposat pel Parlament català l’any 2005, modificat i retallat per les Corts espanyoles l’any 2006, i aprovat en referèndum mesos més tard per la població catalana) fou vetat en parts importants del text (com en el reconeixement de Catalunya com a nació) per part del Tribunal Constitucional, augmentaria ràpidament i exponencialment el suport a la causa independentista. Era fàcil d’entendre, doncs, que el rebuig del Tribunal Constitucional a aquesta proposta d’Estatut (en què es reconeixia i promulgava la plurinacionalitat de l’Estat espanyol) generaria aquest auge del sentiment secessionista. Era igualment previsible que la recent repressió de l’Estat central vers els dirigents dels partits independentistes (mitjançant el seu empresonament o forçament a l’exili) estimularia també l’expansió del moviment independentista. En ambdós casos, la causa principal del gran auge d’aquest moviment ha estat el comportament de l’Estat espanyol, conseqüència d’una transició immodèlica de la dictadura a la democràcia. Aquesta transició no fou resultat d’un trencament amb l’Estat anterior, sinó una modificació i obertura molt important i significativa del règim anterior, que el va convertir en un Estat democràtic però que va conservar en molts dels seus aparells (inclosos els de seguretat i la judicatura) una cultura franquista repressiva (per a documentar-se sobre aquesta observació, veure el meu llibre Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Sobre lo que no se habla en nuestro país, Anagrama, 2002).

La repressió de l’Estat espanyol sobre els dirigents independentistes

Havent subratllat el caràcter repressiu de l’Estat espanyol com a causa principal de les tensions interterritorials existents a Espanya, cal reconèixer també que la declaració unilateral d’independència (DUI) de Catalunya, proposada pel bloc independentista i aprovada per ell al Parlament de Catalunya, en contra del desig de la majoria de la població catalana (justificant-se en un “mandat” basat en un suposat “referèndum” realitzat l’1 d’octubre del 2017 que, en realitat, no reunia les condicions que requereix un referèndum), va ser un acte d’insensibilitat democràtica que requeria sancions politicoadministratives inclosa (si calgués) la inhabilitació dels seus dirigents per ocupar càrrecs polítics, tot i que no haurien hagut d’incloure mai el seu empresonament o d’altres mesures que forcessin el seu exili. La desmesura en la repressió de l’Estat central i el seu enjudiciament són profundament antidemocràtics, com he indicat en un paràgraf anterior, fruit de característiques del règim anterior. És més que una coincidència que el mateix Tribunal Suprem que els ha estat jutjant hagi permès a un partit (Vox) clarament identificat amb la dictadura franquista a Espanya actuar com a acusació popular. I ho és també que en aquestes mateixes dates, el mateix Tribunal Suprem reconegués el General Franco com a legítim cap de l’Estat des del mateix any 1936 en què es va dur a terme el cop militar feixista liderat per aquest personatge (que és el responsable del major número d’assassinats polítics contra espanyols que hi hagi hagut en aquest país), el qual encara gaudeix d’un monument (El Valle de los Caídos) com a homenatge, quelcom impensable a qualsevol altre país democràtic europeu que hagués tingut en el seu passat un règim feixista o nazi similar al que va patir el nostre país.

El fet que el principal adversari d’un desenvolupament més gran de la democràcia a Espanya continuï sent l’Estat borbònic espanyol (la qual cosa no vol dir que l’Estat actual sigui igual que l’anterior, com sistemàticament es manipula i s’interpreta, sempre que se subratllen els elements de continuïtat entre l’Estat borbònic actual i l’anterior) pot justificar la realització d’actes de desobediència civil, que lògicament i previsible generaran una sèrie de sancions per part de l’Estat. Però en una societat amb més maduresa democràtica, la desobediència civil no comportaria aquest tipus de sancions, com ara l’empresonament dels dirigents independentistes i el seu enjudiciament criminal. Repeteixo que existeixen sancions politicoadministratives a qualsevol sistema democràtic que fan innecessàries les mesures emprades pel sistema judicial espanyol, clarament desproporcionades. De la mateixa manera que les càrregues policials realitzades per aplacar la protesta civil contra l’Estat borbònic l’1 d’octubre del 2017 (en la qual vaig participar) van ser desmesurades i profundament antidemocràtiques, el enjudiciament dels presos polítics també és desmesurat i profundament antidemocràtic.

Però no es pot ignorar, en la necessària protesta en contra de l’enjudiciament de la política, el comportament antidemocràtic dels polítics independentistes que va originar aquesta denunciable repressió

Ara bé, un cop subratllat que cal denunciar la repressió antidemocràtica de l’Estat, també cal criticar el comportament antidemocràtic de l’estratègia del “procés” independentista en el seu intent de declarar la independència unilateral via exprés, sense comptar amb el suport majoritari de la població catalana. Qualsevol persona amb consciència democràtica ha de ser crítica amb el comportament dels dirigents dels partits independentistes, sense que això impliqui (com constantment fan els independentistes) que amb aquesta denúncia s’estableixi una equidistància en l’atribució de responsabilitats per la situació asfixiant en què es troben Catalunya i la resta d’Espanya. En aquest sentit, em amplis cercles de la intel·lectualitat catalana hi ha una excessiva tolerància, fins i tot simpatia, cap al comportament dels partits independentistes (PDeCAT i ERC, inclosa també la CUP en moltes dimensions), les pràctiques dels quals han estat clarament antidemocràtiques i han causat un gran dany a les classes populars catalanes, i fins i tot a la seva pròpia causa, tant la independentista com la sobiranista. Aprofito per aclarir que sobiranisme és defensar la capacitat d’escollir el tipus de relació que existeix entre Catalunya i la resta d’Espanya, i la secessió és una alternativa, però no l’única. Això vol dir que tot independentista és sobiranista, però no tot sobiranista és independentista. Les enquestes semblen assenyalar que la majoria de la població a Catalunya està a favor del dret a escollir, o, com es coneix a Catalunya, dret a “decidir”, tot i que no escolliria necessàriament la secessió com a alternativa preferida.

El dany causat a les classes populars per part del “procés” independentista unilateral “exprés”

He documentat extensament com les polítiques públiques i els pressupostos dels partits governants independentistes (CDC -després PDeCAT- i ERC) han tingut una clara orientació neoliberal a l’incloure retallades de despesa pública que han empobrit enormement els serveis públics de l’Estat del benestar català (veure “L’enorme sofriment causat pel neoliberalisme i els seus responsables”, Públic, 25.03.19, i “Com els ‘superpatriotes’ d’ambdós costats oculten l’enorme crisi social que han creat”, Públic, 20.03.19). El partit hegemònic (CDC, avui PDeCAT) dins del bloc independentista també va donar suport a la reforma laboral que va causar l’enorme precarietat i deteriorament del mercat de treball. És, doncs, més que sorprenent que partits i moviments que s’autodefineixen d’esquerres catalanes donin suport al “procés” independentista, liderat per aquesta formació política. Avantposar el tema nacional a tota la resta ha tingut un impacte summament negatiu en el benestar de les classes populars a Catalunya, una de les primeres víctimes del protagonisme del “procés” independentista. En realitat, és sorprenent la manca d’atenció a l’anàlisi de les conseqüències del “procés” en la qualitat de vida de les classes populars de Catalunya i de la resta d’Espanya. Cal preguntar-se, repeteixo, quin nivell de qualitat de vida i benestar tenien les classes populars catalanes (i espanyoles) abans del “procés” que els va ser imposat, i ara. I també és important preguntar-se si aquests partits estan més a prop d’aconseguir la independència de Catalunya ara que abans que comencés el “procés”. Aquestes són preguntes que es poden respondre en base a dades empíriques que ja existeixen.

I aquestes dades mostren clarament que la situació social i els serveis i transferències de l’Estat del benestar a Catalunya s’han deteriorat, en part a causa de les polítiques neoliberals imposades a la població pels partits independentistes governants (en aliança amb els partits governants a Espanya), fet que està sent ignorat o ocultat per la centralitat del “procés” independentista en la vida política i mediàtica del país. Aquí rau la importància d’analitzar els arguments dels partits i moviments independentistes, un per un.

La reactivació de les forces reaccionàries a Espanya

1. - L’estratègia reflectida en el “procés”, a favor de la independència unilateral via “exprés”, assumeix que el conflicte entre el govern català independentista i l’Estat espanyol és, en realitat, un conflicte (negociable, segons la tesi processista) entre Catalunya (suposadament desitjosa d’aconseguir la secessió) i Espanya (suposadament impossible de canviar). Aquest supòsit ha comportat una revifada de les dretes uninacionals borbòniques espanyoles, amb la irrupció de Vox i la seva enorme influència sobre les altres dues dretes: PP i Ciutadans. Avui hi ha milers de municipis, inclosos alguns dels més grans com Madrid, on la ideologia feixista, continuadora del règim dictatorial anterior, és presentada i promoguda explícitament i sense embuts per representants polítics escollits. I els polítics de les dretes majoritàries s’han mogut encara més a la dreta, tant en termes econòmics com nacionals, durant aquest últim període d’agitació nacional. Aquesta situació i percepció (segons les últimes dades del CIS) s’ha produït fins i tot més a Ciutadans, partit que ha fet del seu antiindependentisme el seu principal eix doctrinal (juntament amb el seu neoliberalisme). Una mica igual passa amb l’acceptació de la Monarquia que, tot i haver baixat des de fa vint anys, ha vist una reversió a partir (segons el mateix CIS) de 2014, i ha pujat la seva popularitat, com a garantia de “la unitat d’Espanya”. Aquestes i moltes altres dades mostren que l’argument dels partits o moviments independentistes radicals que sostenen que el “procés” està debilitant l’Estat central, deslegitimant-lo i preparant el seu col·lapse, no té evidència que ho confirmi. Ans al contrari, la radicalització de les forces reaccionàries a la resta d’Espanya ha augmentat enormement, i ha arribat a l’extrem que postures sexistes, homòfobes, racistes i classistes s’estan defensant obertament a institucions i espais públics, i han fins i tot legitimat el discurs feixista.

2.- Avui, la defensa de la plurinacionalitat a Espanya és més difícil que abans, i ha significat un cost elevat per a les forces polítiques espanyoles que l’han defensat, com Podemos abans i Unidas Podemos (UP) ara. Part del descens del suport a UP es deu precisament a la seva defensa del plurinacionalisme, que es presenta des dels mitjans d’una manera manipulada i errònia com a promoció i/o defensa de l’independentisme. Això també ha passat a Catalunya, on la classe treballadora va deixar de donar suport a Unidas Podemos (UP) i va donar el seu vot (en les autonòmiques) a Ciutadans abans, i al PSC ara, percebuts ambdós com a els partits més antiindependentistes, confonent sobiranisme i el suport a la plurinacionalitat d’Espanya amb l’independentisme.

Grans errors del “procés” independentista “exprés”

3.- En lloc d’acceptar que el seu projecte (canviar Catalunya) requereix un canvi a Espanya, els partits indepndentistes, incloses les seves esquerres, van considerar que podrien canviar Catalunya sense que canviés Espanya, fins al punt d’aconseguir la independència sense això. És més, l’estratègia del “procés” es basava precisament en la promoció de la idea que canviar Espanya era impossible, projectant-ne una imatge antipàtica, arribant fins i tot a considerar els partits d’esquerres com Unidas Podemos, favorables al plurinacionalisme, com a un dels seus principals adversaris. Vegin, per exemple, 1) l’oposició d’ERC a les principals propostes del govern d’En Comú Podem a Barcelona; 2) les recents declaracions del portaveu d’ERC, Gabriel Rufián, celebrant el suposat “col·lapse” d’Unidas Podemos, i 3) la postura hostil de la televisió pública catalana, TV3 (abusivament instrumentalitzada pel govern independentista), cap a Unidas Podemos a nivell estatal i cap a En Comú Podem a Catalunya, que va assolir la seva màxima expressió en el programa “intel·lectual polític” dels dissabtes (en horari de màxima audiència), Preguntes freqüents -FAQS-, que va dedicar tot un programa a criticar hostilment Podemos, amb la col·laboració de representants de l’esquerra més afí a l’independentisme, com ara Albano Dante (que va ser rebutjat gairebé unànimement per la gran majoria del màxim òrgan decisori de Podem Catalunya, l’Assemblea Ciutadana, per la seva proximitat amb el “procés” i al qual, des d’aleshores, es proveeix de grans caixes de ressonància als mitjans públics d’informació de la Generalitat de Catalunya per a promoure el seu antipodemisme) i Josep Maria Antentas, dirigent de Revolta Global, conegut per la seva hostilitat cap a aquest espai polític. No es va convidar ningú de Podem Catalunya, i la persona responsable d’aquest programa va mentir quan va dir que sí que els havien convidat. Ambdós ponents van assenyalar que Podemos ja havia desaparegut i perdut tota influència, precisament en el mateix moment en què el govern Sánchez estava proposant el pressupost més social des de feia vint anys, resultat d’un pacte amb Unidas Podemos (UP).

4.- Avantposar el tema nacional en la seva estratègia sobre qualsevol altre tema s’estén i alimenta amb les tensions interterritorials de caràcter nacionalista, i ignora l’enorme crisi social que viu Catalunya i la resta d’Espanya, que queda totalment relegada, quan no ocultada, pel tema nacional (l’evidència mostra que gairebé la meitat de la joventut a Catalunya i a la resta d’Espanya no viuran millor que els seus pares, dada ignorada pels establishments polítics i mediàtics del país). El rebuig dels partits independentistes a aprovar el pressupost de l’Estat del govern Sánchez, resultat del pacte amb UP (pressupost que hauria millorat considerablement el benestar i la qualitat de vida de les classes populars espanyoles, incloses les catalanes), al no aconseguir un compromís del govern Sánchez per fer un gest a favor dels presos (mitjançant una petició a la Fiscalia de rebaixa de les acusacions), n’és un exemple. Aquesta decisió de no donar suport al pressupost va ser, a més de negativa per al benestar de la majoria de les classes populars catalanes i espanyoles, enormement maldestre. Si els presos polítics haguessin aconsellat als partits independentistes donar suport al pressupost, indicant que ho feien per afavorir el benestar de les classes populars de Catalunya i d’Espanya, haurien aconseguit una enorme simpatia popular, no només a Catalunya, sinó també a la resta d’Espanya, simpatia necessària per a poder establir un programa d’aliances amb les esquerres espanyoles en un projecte comú: el canvi profund d’Espanya, sense el qual és impossible fer un referèndum a Catalunya.

El classisme de la seva estratègia

5.- Una altra característica de les polítiques públiques del “procés”, que compta amb el suport de les esquerres independentistes, ha estat el seu classisme, amb una previsible falta d’atenció al drama social que viuen les classes populars a Catalunya, al qual han contribuït les polítiques neoliberals del govern de Junts per Catalunya –JxCat– (hereus del pujolisme), imposades amb el suport d’ERC. Les dretes nacionalistes catalanes (avui independentistes) han estat responsables de la polarització per classe social dels serveis de l’Estat del benestar, com els serveis sanitaris i els serveis educatius. Catalunya és una de les parts d’Espanya on la sanitat i l’educació privades (subvencionades amb fons públics) estan més esteses a costa d’un subfinançament de la sanitat i de l’educació públiques. Aquesta polarització de l’educació ha comptat també amb el suport, paradoxalment, de partits d’esquerres –com el PSC, durant la conselleria del Sr. Ernest Maragall, aleshores del PSC i ara d’ERC–. Aquest últim partit, avui en coalició amb JxCat al govern català independentista, és responsable d’Educació, i ha proposat mesures d’externalització dels serveis públics (incloses l’educació i la sanitat) que polaritzaran encara més l’escola catalana. Cal subratllar que, en sanitat, el govern independentista ha estat el més privatitzador d’Espanya.

Aquesta polarització dels serveis afavoreix les classes de rendes superiors a costa del benestar de les classes populars. Aquesta polarització social coincideix, alhora, amb una polarització en el tema nacional. Les dades mostren una clara polarització pel què fa a les simpaties o antipaties de la població catalana cap a l’independentisme, la qual cosa apareix amb tota claredat a Barcelona. El vot independentista, tot i ser minoritari a tots els districtes de la ciutat de Barcelona, és molt menor als districtes de nivell de renda inferior a la mitjana de la població barcelonina que als districtes de renda superior (a excepció de Sants-Montjuïc i Ciutat Vella).

6.- La utilització de la causa de defensa dels drets humans per promoure la causa independentista és una altra constant en les seves postures. Els partits independentistes fan servir sistemàticament la necessària defensa dels drets humans (mitjançant la denúncia de l’empresonament dels presos polítics) per promoure el secessionisme, i acusen d’ambivalència aquelles forces polítiques que defensen el primer però no el segon, acusació que aboquen constantment sobre Unidas Podemos i En Comú Podem (alhora que confonen defensa dels drets humans amb independència). Aquesta acusació, feta per l’Albano, l’Antentas i moltes altres persones d’esquerres independentistes o pròximes a l’independentisme, és insistent, resultat d’un intent sectari d’utilitzar, com ja he indicat, una causa (la defensa dels drets humans) per promoure’n una altra (l’independentisme).

L’escassa sensibilitat democràtica dels dirigents independentistes

7.- Cal afegir al que s’ha dit anteriorment la seva arrogant i ofensiva presentació d’ells mateixos. Els independentistes, incloses les seves esquerres, es presenten constantment com als autèntics catalans, els més patriotes, els més demòcrates, i divideixen Catalunya entre els “demòcrates” i els “no demòcrates”, divisió que ha assolit uns extrems absurds. Vegin les frases aparegudes al programa d’en Xavier Graset a TV3 (que rep 100.000 euros de fons de la televisió pública de la Generalitat com a salari), com ara “A Madrid governaran els del 155, el feixisme en estat pur. Una distància de 625 quilòmetres en cotxe i més de 50 anys. Un mateix país? Bah! La capital de Catalunya necessita ser efectivament independentista!”, o “Colau es truca amb l’Ibex 35?”.

8.- La seva suposada superioritat democràtica perd credibilitat amb les seves practiques antidemocràtiques. Defensen el “procés” com a fruit del seu suposat compromís democràtic, que violen constantment. Un exemple, entre molts d’altres, són les primeres declaracions que va fer el candidat d’ERC a l’alcaldia de Barcelona, Ernest Maragall, que va ser el candidat que va aconseguir més vots (només 4.833 més), quan va dir que el seu desig més gran era transformar Barcelona en la capital de la inexistent República Catalana, quan la majoria de barcelonins no són independentistes. La limitada cultura democràtica d’aquests partits és precisament la seva principal característica. Una altra prova de la seva manca de compromís democràtic és l’abusiva i asfixiant monopolització de tots els mitjans de comunicació públics de la Generalitat per part del bloc independentista, una manipulació extrema que no ha estat mai denunciada per cap força independentista.

En vista de tot l’anterior, és més que sorprenent l’enorme tolerància de la intel·lectualitat catalana cap al “procés” i el seu oblit o ignorància de l’enorme sofriment que imposa a la població. Ha estat un gran error de les esquerres no independentistes catalanes i espanyoles (a l’esquerra del PSC), de no ser més critiques amb el “procés” independentista “exprés”, basat en una sèrie de supòsits que podien mostrar-se fàcilment erronis. No hi ha dubte que alguns d’aquests dirigents independentistes estan privats dels seus drets fonamentals, fet que cal denunciar. Però això no pot ni ha de suposar una falta de crítica i fins i tot denúncia de l’enorme dany que han causat a les classes populars d’aquest país. Van ser precisament les esquerres catalanes les que es van distingir per la defensa dels interessos de les classes populars i per la defensa de la identitat nacional de Catalunya, tal com el mateix Jordi Pujol va reconèixer. Aquestes esquerres van estar agermanades, durant la resistència antifeixista, en una lluita comuna per canviar Espanya. Sempre van entendre que el canvi a Catalunya era part del canvi a Espanya. Tots dos estaven relacionats. El fet d’ignorar aquesta realitat ens ha portat a una polarització i divisió de la qual només la dreta reaccionària espanyola i també la dreta catalana s’estan beneficiant. Així de clar.