Totes les notícies van en una línia similar. Menys diners per a les administracions públiques. I la forma en què fins ara es treballa és la del cafè per a tothom, però al revés. La fórmula evita entrar a fons sobre qui es mereix rebre menys diners, quins sectors són més prioritaris o quines persones són més importants per a certes funcions i, per tant, no cal rebaixar-los el sou, sinó reforçar les seves funcions. Després d’anys d’incrementalisme sense gaire criteri sobre si calia augmentar o no les partides en certs àmbits i espais d’intervenció, ara toca seguir sense preguntar-se què és més important, i s’opta per menys cafè per a tothom.

Potser ja tocaria saber prioritzar. Per exemple, hi ha una mena de mantra que repeteixen els sectors empresarials més potents, vinculats tots ells a caixes i bancs, que asseguren que cal mantenir la inversió pública en grans infraestructures per tal de millorar l’ocupació.

Al Brasil, des de fa temps, el Govern del president Lula no parla de despesa social, sinó que parla d’inversió social i, amb aquest terme, apunta que per cada euro invertit en educació, sanitat o serveis socials, s’acaben generant molts més euros en capacitat de despesa o en ocupació i, al mateix temps, es millora la vida de moltes més persones. Persones que amb més autonomia i força poden acabar sent generadors de noves feines i noves fonts de riquesa i subsistència.

Cal discutir a què dediquem els diners de tots. I cal fer-ho ara, ja que n’hi ha uns quants que es preocupen molt per mantenir els seus privilegis i que estan acostumats a fer servir tots els mitjans per assegurar-ho.