Les eleccions autonòmiques s’acosten i és evident que el debat sobre el dret a decidir i la perspectiva de la independència creixerà a Catalunya. La cosa pot anar a més si, com sembla, el Tribunal Constitucional emet una sentència in extremis que salvi la cara d’aquest desprestigiat organisme jurisdiccional. Les posicions dels diferents partits sobre el tema es van concretant. I, en aquest sentit, són significatius els equilibris de Josep Antoni Duran i Lleida per tal d’allunyar-se d’un possible referèndum i mantenir la seva posició de frontissa a Madrid, tot defensant la rendibilitat política que li dóna el fet d’aparèixer com el millor defensor dels interessos dels poderosos davant d’un Govern feble i d’una oposició obsessionada a arribar al poder com més aviat millor. Que, en aquest escenari, els seus socis de Convergència juguin a situar-se en terrenys propers a l’independentisme no li funciona.

Ara és l’hora de Mas, com a candidat a la presidència de la Generalitat, però Duran i Lleida no es conforma amb un paper secundari i fa de la crisi la seva gran palanca mediàtica. La conjuntura exigeix que tots dos reforcin els seus propis perfils. ¿És un repartiment de rols que acabarà sent beneficiós per a tots dos i les formacions que representen? ¿O bé és una etapa més de l’escalada de friccions entre els dos socis de la federació?

De fet, l’acord del 2001 preveia que es convocaria “una conferència nacional l’any 2004 amb l’objectiu de culminar tot el procés per a la constitució d’una sola força política”. No sembla que les coses vagin en aquest sentit. I tot i que no hi ha una cola millor que el poder, no cal descartar sorpreses en un futur proper.