«Tots els habitants de la Terra parlaven la mateixa llengua i feien servir les mateixes paraules. Emigraren des d’Orient, trobaren una plana en el país de Xinar i s’hi establiren. Llavors es digueren uns a altres: “Fem maons i cogam-los al foc”. Així començaren a utilitzar maons en compte de pedres i betum en compte de morter; i digueren: “Edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribe fins al cel, així ens farem un nom i no ens dispersarem per tota la Terra». Però el Senyor baixà a vore la ciutat i la torre que els hòmens construïen i es digué: “Tots formen un sol poble i parlen una mateixa llengua; si esta és la primera obra que fan, res no els impedirà dur a terme tot allò que es proposen. Baixem, doncs, a posar confusió en la seua llengua per tal que no s’entenguen els uns amb els altres”. Així el Senyor els dispersà per tota la faç de la Terra i deixaren de construir la ciutat. Per això la ciutat rebé el nom de Babel, perquè allà el Senyor introduí la confusió en la llengua dels habitants de la Terra i els dispersà per tot arreu».

Segons la tradicional interpretació judeo-cristiana del relat bíblic que explica la història de la Torre de Babel (Gènesi, 11:1-9), l’actuació divina hauria sigut un castic a l’arrogància dels humans, qui, després del pecat original, l’expulsió del paradís i el diluvi universal, haurien pensat que podien viure arrecerats i guarits de perills vivint tots junts en una mateixa ciutat amb una gran torre. En conseqüència, Déu els hauria condemnat amb la diversitat de llengües i de grups humans que escampà per les distintes parts del món, creant així confusió, caos, problemes, inseguretats i desconfiança on no n’hi havia. D’altra banda, evidentment la història també era un mite etiològic fundacional que tractava d’oferir una explicació a la pluralitat de llengües i comunitats culturals amb què els hebreus estaven familiaritzats en la seua experiència vital a l’antic Pròxim Orient. Com ho continua estant hui en dia qualsevol persona del món en un planeta que alberga unes 7.000 llengües diferents, de les quals a la península Ibèrica no se’n parlen ni una, ni dos, ni quatre, ni set, sinó centenars d’elles, com les vora 300 documentades entre els actuals habitants peninsulars, des de l’abo’o camerunés al zhuang xinés, passant per l’amazic, el bengalí, el calmuc, el guaraní, el romanés, el tàmil o el wòlof.

Tal confluència, fruit d’un món interconnectat i globalitzat, s’ha sumat en els darrers anys a la nòmina de llengües formades històricament al mateix territori ibèric des de l’edat mitjana, com a resultat evolutiu de la situació heretada dels temps de l’antiguitat. En concret, se sap que durant el primer mil·lenni abans de la nostra era les moltes diverses comunitats humanes que habitaven Hispània o Ibèria –noms geogràfics fixats precisament aleshores pels fenicis i els grecs– empraven distints parlars, com el tartessi, l’iber, el celtiber, el lusità o l’aquità, que en este darrer cas no era una altra cosa que el precedent de l’eusquera, la llengua, doncs, que s’ha transmés durant més temps en el solar ibèric –ja mil·lennis– i que en el present llibre troba reflex en les llegendes Lamiak i Hiru anaiak, recollides per José Miguel de Barandiaran al País Basc i Navarra respectivament. La resta de parlars, per contra, foren progressivament substituïts pel llatí portat pels conqueridors i colonitzadors romans, que el van fer hegemònic durant les primeres centúries de la nostra era, absorbint més tard també l’idioma gòtic dels grups visigots que dominaren Hispània entre els segles VI i VII, després de la desintegració de l’Imperi Romà d’Occident.

Amb posterioritat, la conquesta islàmica de la major part de la península Ibèrica a començaments del segle VIII i la formació d’al-Àndalus, amb la contínua arribada de nombrosos colonitzadors àrabs i berbers del Pròxim Orient i el nord d’Àfrica, comportaren un altre canvi lingüístic substancial. Per una banda, el llatí vulgar evolucionat que parlaven en origen la majoria dels habitants del territori andalusí acabà desapareixent, davant la islamització i l’arabització generalitzada de la societat que s’hi produí durant els segles subsegüents. Per una altra banda, a la part septentrional de la península que romangué o prompte passà a mans cristianes, com en moltes altres zones d’Europa, l’anterior continuum llatí anà allunyant-se cada vegada més de la mateixa llengua llatina i marcant cada vegada amb més força les diferències entre uns llocs i altres fins a fer aparéixer, entre els segles IX i XII, els denominats parlars romanç. Amb tot, malgrat que les divergències d’uns parlars a altres eren ja ben evidents en aquells moments, encara no hi havia una autoidentificació i una diferenciació políticoterritorial consistent, ja que simplement es distingia entre el llatí i el romanç, el qual, tot i les marcades distincions segons les zones, es considerava també un continuum global. De fet, encara a mitjan segle XIII tant Jaume I com Alfons X el Savi designaven la llengua que parlaven amb el mateix nom genèric de romanç, malgrat que òbviament el Llibre dels feits i la Estoria de España no reflectien ni molt menys uns mateixos usos lingüístics.

Seria fonamentalment entre els segles XIV i XV quan es produiria l’eclosió d’una important diversitat de llengües plenament assumida i molt vinculada a les noves i grans estructures polítiques que començaren a consolidar-se i centralitzar-se a partir de llavors, en paral·lel a l’expansió i l’ocupació cristiana de tota la península Ibèrica, que acabà posant fi a l’existència d’al-Àndalus en l’any 1492, amb la capitulació de Granada. En este sentit, com apunta el filòleg Joan-Lluís Marfany en La llengua maltractada. El castellà i el català a Catalunya del segle XVI al segle XIX (2001: 17): «Durant molts segles, la gent parlava d’una certa manera o altra –i algunes d’aquestes diverses maneres estaven més o menys relacionades entre si i es distingien més o menys unes d’altres–, però ningú no parlava en cap llengua. Són la seva associació amb certes estructures de poder polític i els seus consegüents accés a la condició de vehicle d’expressió escrita, imposició a una població i creixent estandardització que han fet que alguns parlars s’aglutinessin en llengua dins un territori determinat –i l’absència d’aquesta vinculació o la seva frustració que n’ha deixat uns altres en l’estat de mers parlars. El camperol de Torredonjimeno i el pescador de San Pedro de la Barquera s’expressaven en parles molt diferents. Els lingüistes hi poden discernir, és clar, certes formes estructurals bàsiques comunes, referibles en molts casos a un passat molt llunyà, i descriure-les així com a varietats d’una mateixa llengua castellana. Però això no passaria de ser una entelèquia teòrica si no fos per la compartida pertinença a l’Estat amb la història del qual s’entrelliga inseparablement la formació d’aquesta llengua».

Així les coses, deixant de banda el cas de l’immemorial eusquera, completament al marge de l’evolució de la branca romànica, els desenvolupaments polítics i institucionals de l’època baixmedieval foren els que donaren peu a unes noves consideracions lingüístiques de caràcter territorial. El continuum galaico-portugués, per exemple, s’acabà designant amb dos noms diferents: un, el gallec, vinculat a l’antic Regne de Galícia integrat primer en el Regne de Lleó i finalment en la Corona de Castella, i l’altre, el portugués, plenament associat a Portugal, que es desenvolupà com a regne independent a partir del segle XII. De manera semblant, la llengua parlada pels pobladors de Catalunya i portada amb ells a terres valencianes i balears després de les conquestes als musulmans de mitjan segle XIII es denominà únicament com a català durant tota la centúria posterior, però a partir del XV, en consonància amb el desenvolupament polític plural de la Corona d’Aragó, passà gradualment a considerar-se valencià al Regne de València i mallorquí al Regne de Mallorca (o també menorquí i eivissenc, pel fet insular). A la Corona de Castella, per contra, la uniformització institucional promoguda ja des de la baixa edat mitjana i l’assumpció del castellà com a llengua principal de la monarquia, així com la seua extensió meridional per les noves zones de conquesta als musulmans com ara la Manxa, Múrcia, Extremadura i Andalusia, motivà el reforçament total i l’hegemonia de la llengua castellana i el progressiu arraconament tant de l’esmentat gallec com de l’astur-lleonés parlat en els antics Regnes d’Astúries i de Lleó i els seus contorns, com en determinades parts de Cantàbria i de la mencionada Extremadura. Finalment, al Regne d’Aragó durant aquell període baixmedieval també hi hagué una evident diversitat lingüística entre els pobladors cristians, amb l’aragonés i el català centrats en les parts més septentrionals i orientals i el castellà cada vegada més majoritari de la vall de l’Ebre en avall.

Eixa mateixa situació de pluralitat i diversitat de llengües que acabà de forjar-se durant la baixa edat mitjana és la que es plasma ací, a Cuentos de Iberia, amb el Conto Gallego de la gallega Rosalía de Castro i O Mistério da Árvore del portugués Raul Brandão; amb La llegenda de Sant Jordi de la catalana Agna de Valldaura, Dimoni del valencià Vicent Blasco Ibáñez i Na magraneta del mallorquí Antoni Maria Alcover; amb El país del sol de la castellana Rosario de Acuña, La borrica, el vinatero y el obispo del manxec Paco Arenas i Madre por hija de l’andalusa Carmen de Burgos; amb Na botica de l’asturià Leopoldo Alas «Clarín», El café del mi puebru del lleonés Cayetano Álvarez Bardón, La onjana y el sevillanu del càntabre Juan Sierra Pando i La gurulla del coral de tres vueltas de l’extremeny José María Alcón; o amb El chuego de l’aragonesa Patricia Esteban. A això, a més de les ja citades llegendes basques, s’afigen encara quatre casos particulars més: L’arbre dels menairons de Fèlix Rabassa per al català d’Andorra, eixe coprincipat baixmedieval que ha esdevingut un microestat en la contemporaneïtat; La gallinita de Federico García Lorca traduïda com E khajni al romaní, la llengua del poble gitano que començà a arribar a la península a partir del segle XV; Mandròni, eth gigant dera Val d’Aran d’Albert Fàbrega per a l’occità aranés parlat a la Vall d’Aran, el xicotet territori gascó que s’incorporà definitivament a Catalunya a principis del segle XVI; i In sciû sangue di só figiö de Teresa Sepulcre en el lígur tabarquí que parlaven els pobladors de Tabarca en el moment de la seua arribada a l’esmentada illa alacantina a finals del segle XVIII.

Un bellíssim reflex de la història ibèrica, que mostra, a més a més, que almenys per als parlars d’origen romànic, amb predisposició i uns mínims coneixements, no ens calen ni traductors ni canvis de llengua a l’hora comunicar-nos entre uns i altres. Una Ibèria en què el continuum d’intel·ligibilitat podria continuar funcionant mitjançant l’impuls, el coneixement i el respecte mutu entre les diverses llengües heretades i encara emprades per importantíssims conjunts de població. Però el pes de la història també és ací important. A l’eclosió lingüística baixmedieval seguí, a la península i arreu d’Europa, un període de progressiva uniformització vinculat a l’imparable creixement primer dels Estats moderns i més tard, ja en època contemporània, dels Estats-nació. En el cas ibèric, la gran pluralitat històrica de comunitats culturals quedà agrupada en tan sols dos territoris: Portugal, amb el portugués com única gran llengua històrica, i Espanya, amb una clara preeminència demogràfica i política del castellà, que fou proclamada llengua oficial i exclusiva de l’Estat ja des del segle XVIII, en fort detriment de tota la resta. Per tot el món occidental l’evolució fou semblant i no és debades que durant el darrer segle hagen desaparegut més de 400 idiomes, a una mitjana d’un cada tres mesos, i els lingüistes prevegen que en desapareixeran més de 3.000 fins a finals de la present centúria. Es mantindrà l’ús de l’aragonés d’ací a huitanta anys? I el de l’astur-lleonés? Tindran alguna possibilitat real de pervivència social el gallec o l’eusquera? Continuaran sabent escriure i estimant els meus hipotètics nets la llengua en què estan escrites estes ratlles?

En el cas espanyol, els intents de dignificació i impuls de les llengües històriques diferents del castellà entropessen constantment amb la mateixa realitat demogràfica dels usos idiomàtics, amb l’estructura política, cultural i mediàtica de l’Estat i, per si fora poc, amb el rebuig frontal d’una bona part de la població que sembla beure d’aquella tradició judeo-cristiana que considerava un terrible castic diví la diversitat lingüística. No se n’adonen, potser, que el mite de la Torre de Babel té també una altra interpretació: Déu no volia per a la humanitat la uniformitat de les rajoles en compte de les pedres, Déu no volia per a la humanitat la monotonia d’una existència acomodatícia i arrecerada de tota contingència. I tal vegada per això la pluralitat de llengües no era un castic, sinó un regal, una oportunitat d’enriquiment, una incitació al progrés a través de la complexitat, un apassionant repte social i tot un indicador que el motor de la vida i de la història no és l’homogeneïtat, sinó la diversitat. Comproveu-ho. Passeu i llegiu estos contes d’Ibèria i no vos sentireu apesarats ni condemnats. Tot el contrari: sereu més feliços, n’estareu contents, orgullosos i encuriosits i n’eixireu amb més ganes de potenciar i enfortir el nostre ric patrimoni cultural. Gaudiu-ne, doncs, d’este meravellós cant a la pluralitat de les terres i els pobles ibèrics.

Vicent Baydal i Sala, Universitat Jaume I de Castelló

Una Iberia diversa: una Iberia rica

«Toda la tierra hablaba la misma lengua y las mismas palabras. Y aconteció que según iban hacia el oriente, hallaron una llanura en la tierra de Sinar, y se establecieron allí. Y se dijeron unos a otros: Vamos, fabriquemos ladrillos y cozámoslos bien. Y usaron ladrillo en lugar de piedra, y asfalto en lugar de mezcla. Y dijeron: Vamos, edifiquémonos una ciudad y una torre cuya cúspide llegue hasta los cielos, y hagámonos un nombre famoso, para que no seamos dispersados sobre la faz de toda la tierra. Y el Señor descendió para ver la ciudad y la torre que habían edificado los hijos de los hombres. Y dijo el Señor: He aquí, son un solo pueblo y todos ellos tienen la misma lengua. Y esto es lo que han comenzado a hacer, y ahora nada de lo que se propongan hacer les será imposible. Vamos, bajemos y allí confundamos su lengua, para que nadie entienda el lenguaje del otro. Así los dispersó el Señor desde allí sobre la faz de toda la tierra, y dejaron de edificar la ciudad. Por eso fue llamada Babel, porque allí confundió el Señor la lengua de toda la tierra; y de allí los dispersó el Señor sobre la faz de toda la tierra».

Según la tradicional interpretación judeo-cristiana del relato bíblico que explica la historia de la Torre de Babel (Génesis, 11:1-9), la actuación divina habría sido un castigo a la arrogancia de los humanos, quienes, tras el pecado original, la expulsión del paraíso y el diluvio universal, habrían pensado que podían restar guarecidos y protegidos de peligros viviendo todos juntos en una misma ciudad con una gran torre. En consecuencia, Dios los habría condenado con la diversidad de lenguas y de grupos humanos, que esparció por las distintas partes del mundo, creando así confusión, caos, problemas, inseguridades y desconfianza donde no las había. Por otro lado, evidentemente la historia también era un mito etiológico fundacional que trataba de ofrecer una explicación a la pluralidad de lenguas y de comunidades culturales con la que los hebreos estaban familiarizados en su experiencia vital en el antiguo Oriente Próximo. Como lo continúa estando hoy en día cualquier persona del mundo en un planeta que alberga unas 7.000 lenguas diferentes, de las que en la península Ibérica no se hablan ni una, ni dos, ni cuatro ni siete, sino centenares de ellas, como las cerca de 300 documentadas entre los actuales habitantes peninsulares, desde el abo’o camerunés al zhuang chino, pasando por el amazig, el bengalí, el calmuco, el guaraní, el rumano, el tamil o el wólof.

Tal confluencia, fruto de un mundo interconectado y globalizado, se ha sumado en los últimos años a la nómina de lenguas formadas históricamente en el territorio ibérico desde la edad media como resultado evolutivo de la situación heredada de los tiempos de la antigüedad. En concreto, se sabe que durante el primer milenio antes de nuestra era las diversas comunidades humanas que habitaban Hispania o Iberia –nombres geográficos fijados precisamente entonces por los fenicios y los griegos– empleaban distintas hablas, como el tartesio, el íbero, el celtíbero, el luso o el aquitano, que en este último caso no era otra cosa que el precedente del eusquera, la lengua que se ha transmitido durante más tiempo en el solar ibérico –ya milenios– y que en el presente libro encuentra reflejo en las leyendas Lamiak y Zugarramurdi, recogidas por José Miguel de Barandiaran en el País Vasco y Navarra respectivamente. El resto de hablas, por el contrario, fueron progresivamente sustituidas por el latín transportado por los conquistadores y colonizadores romanos, que lo hicieron hegemónico durante las primeras centurias de nuestra era, absorbiendo más tarde también el idioma gótico de los grupos visigodos que dominaron Hispania entre los siglos VI y VII, tras la desintegración del Imperio Romano de Occidente.

Posteriormente, la conquista islámica de la mayor parte de la península Ibérica a principios del siglo VIII y la formación de al-Ándalus, junto con la llegada continua de numerosos colonizadores árabes y bereberes de Oriente Próximo y del norte de África, ocasionaron otro cambio lingüístico sustancial. Por un lado, el latín vulgar evolucionado que hablaba en origen la mayoría de los habitantes del territorio andalusí acabó desapareciendo, ante la islamización y la arabización generalizada de la sociedad que se produjo durante los siglos subsiguientes. Por otro lado, en la parte septentrional de la península que permaneció o que pasó pronto a manos cristianas, como en otras muchas zonas de Europa, el continuum latino fue alejándose cada vez más de la propia lengua latina y marcando, cada vez con más fuerza, las diferencias entre unos lugares y otros hasta hacer aparecer, entre los siglos IX y XII, las denominadas hablas romances. No obstante, si bien las diferencias entre unas hablas y otras eran ya muy evidentes en aquellos momentos, todavía no había una autoidentificación y una diferenciación político-territorial sólida, pues simplemente se distinguía entre el latín y el romance, el cual, pese a las notables diferencias dependiendo de las zonas, se consideraba también un continuum global. De hecho, todavía a mediados de siglo XIII tanto Jaime I como Alfonso X el Sabio designaban a la lengua que hablaban con el mismo nombre genérico de romance aunque, obviamente, el Llibre dels feits y la Estoria de España no reflejaban ni mucho menos unos mismos usos lingüísticos.

Sería principalmente entre los siglos XIV y XV cuando se produciría la eclosión de una importante diversidad de lenguas plenamente asumida y muy vinculada a las nuevas y grandes estructuras políticas que empezaron a consolidarse y centralizarse a partir de entonces, en paralelo a la expansión y la ocupación cristiana de toda la península Ibérica, que acabó poniendo fin a la existencia de al-Ándalus en el año 1492 con la capitulación de Granada. En este sentido, como apunta el filólogo Joan-Lluís Marfany en La llengua maltractada. El castellà i el català a Catalunya del segle XVI al segle XIX (2001: 17): «Durante muchos siglos, la gente hablaba de una cierta manera u otra –y algunas de estas diversas maneras estaban más o menos relacionadas entre sí y se distinguían más o menos unas de otras–, pero nadie hablaba en ninguna lengua. Es su asociación con ciertas estructuras de poder político y su consiguiente acceso a la condición de vehículo de expresión escrita, imposición a una población y creciente estandarización lo que ha hecho que algunas hablas se aglutinaran como lengua dentro de un territorio determinado –y la ausencia de esta vinculación o su frustración lo que ha dejado a otras en meras hablas–. El campesino de Torredonjimeno y el pescador de San Pedro de la Barquera se expresaban en hablas muy diferentes. Los lingüistas pueden discernir, está claro, ciertas estructuras básicas comunes, vinculadas en muchos casos a un pasado muy lejano, y describirlas así como variedades de una misma lengua castellana. Pero esto no pasaría de ser una entelequia teórica si no fuera por la pertenencia compartida al Estado, cuya historia se entrelaza inseparablemente con la formación de esta lengua».

Así las cosas, dejando a un lado el caso del inmemorial eusquera, completamente al margen de la evolución de la rama románica, los desarrollos políticos e institucionales de la época bajomedieval fueron los que dieron pie a unas nuevas consideraciones lingüísticas de carácter territorial. El continuum galaicoportugués, por ejemplo, se acabó designando con dos nombres diferentes: uno, el gallego, vinculado al antiguo Reino de Galicia, integrado primero en el Reino de León y finalmente en la Corona de Castilla, y el otro, el portugués, plenamente asociado a Portugal, que se desarrolló como reino independiente a partir del siglo XII. De manera parecida, la lengua hablada por los pobladores de Cataluña y llevada con ellos a tierras valencianas y baleares después de las conquistas a los musulmanes de mediados de siglo XIII se denominó únicamente como catalán durante toda la centuria posterior, pero a partir del XV, en consonancia con el desarrollo político plural de la Corona de Aragón, pasó gradualmente a considerarse valenciano en el Reino de Valencia y mallorquín en el Reino de Mallorca (o también menorquín e ibicenco, por el hecho insular). En la Corona de Castilla, por el contrario, la uniformización institucional promovida ya desde la baja edad media y la asunción del castellano como lengua principal de la monarquía, así como su extensión meridional por las nuevas zonas de conquista a los musulmanes como, por ejemplo, la Mancha, Murcia, Extremadura y Andalucía, motivó el fortalecimiento total y la hegemonía de la lengua castellana y la progresiva marginación tanto del mencionado gallego como del asturleonés, hablado en los antiguos Reinos de Asturias y de León y sus confines, como por ejemplo algunas partes de Cantabria y de Extremadura. Finalmente, en el Reino de Aragón durante aquel período bajomedieval también hubo una evidente diversidad lingüística entre sus pobladores cristianos, con el aragonés y el catalán concentrados en las partes más septentrionales y orientales, y el castellano cada vez más mayoritario desde el valle del Ebro hacia abajo.

Esa misma situación de pluralidad y diversidad de lenguas que acabó de forjarse durante la baja edad media es la que se plasma aquí, en Cuentos de Iberia, con el Conto Gallego de la gallega Rosalía de Castro y O Mistério da Árvore del portugués Raul Brandão; con La llegenda de Sant Jordi de la catalana Anna de Valldaura, Dimoni del valenciano Vicente Blasco Ibáñez y Na magraneta del mallorquín Antoni Maria Alcover; con El país del sol de la castellana Rosario de Acuña, La borrica, el vinatero y el obispo del manchego Paco Arenas y Madre por hija de la andaluza Carmen de Burgos; con Na droguería del asturiano Leopoldo Alas «Clarín», El café del mi puebru del leonés Cayetano Álvarez Bardón, La onjana y el sevillanu del cántabro Juan Sierra Pando y La gurulla del coral de tres vueltas del extremeño José María Alcón; o con El chuego de la aragonesa Patricia Esteban. A estas obras, además de las ya citadas leyendas vascas, se añaden todavía cuatro casos particulares más: L’arbre dels menairons de Fèlix Rabassa para el catalán de Andorra, ese coprincipado bajomedieval que se ha convertido en un microestado moderno; La gallinita de Federico García Lorca traducida como E khajni al romaní, la lengua del pueblo gitano que empezó a llegar a la península a partir del siglo XV; Mandròni, eth gigant dera Val d’Aran de Albert Fàbrega para el occitano aranés hablado en el Valle de Arán, el pequeño territorio gascón que se incorporó definitivamente a Cataluña a principios del siglo XVI; y In sciû sangue di só figiö de Teresa Sepulcre, en el ligur tabarquino que hablaban los pobladores de Tabarca en el momento de su llegada a dicha isla alicantina a finales del siglo XVIII.

Un bellísimo reflejo de la historia ibérica que muestra, además, que al menos para las hablas de origen románico, con predisposición y unos mínimos conocimientos, no nos hacen falta ni traductores ni cambios de lengua a la hora comunicarnos entre unos y otros. Una Iberia en la que el continuum de inteligibilidad podría continuar funcionando mediante el impulso, el conocimiento y el respeto mutuo entre las diversas lenguas heredadas y todavía empleadas por importantísimos grupos de población. Pero el peso de la historia también es aquí importante. A la eclosión lingüística bajomedieval siguió, en la península y en toda Europa, un periodo de progresiva uniformización vinculado al imparable crecimiento primero de los Estados modernos y más tarde, ya en época contemporánea, de los Estados nación. En el caso ibérico, la gran pluralidad histórica de comunidades culturales quedó agrupada en tan solo dos territorios: Portugal, con el portugués como única gran lengua histórica, y España, con una clara preeminencia demográfica y política del castellano, que fue proclamada lengua oficial y exclusiva del Estado en el siglo XVIII, en fuerte detrimento de las demás. En todo el mundo occidental la evolución ha sido parecida. No es casual que durante el último siglo hayan desaparecido más de 400 idiomas, a una media de uno cada tres meses, y los lingüistas prevean que desaparecerán más de 3.000 hasta finales de la presente centuria. ¿Se mantendrá el uso del aragonés de aquí a ochenta años? ¿Y el del asturleonés? ¿Tendrán alguna posibilidad real de pervivencia social el gallego o el eusquera? ¿Continuarán sabiendo escribir y amando mis hipotéticos nietos la lengua en la que están escritas estas líneas?

En el caso español, los intentos de dignificación e impulso de las lenguas históricas diferentes del castellano tropiezan constantemente con la misma realidad demográfica de los usos idiomáticos, con la estructura política, cultural y mediática del Estado y, por si fuera poco, con el rechazo frontal de una buena parte de la población que parece beber de aquella tradición judeocristiana que consideraba un terrible castigo divino la diversidad lingüística. No se dan cuenta, quizás, que el mito de la Torre de Babel tiene también otra interpretación: Dios no quería para la humanidad la uniformidad de los ladrillos en lugar de las piedras, Dios no quería para la humanidad la monotonía de una existencia acomodada y protegida de toda contingencia. Y tal vez por eso la pluralidad de lenguas no era un castigo, sino un regalo, una oportunidad de enriquecimiento, una incitación al progreso a través de la complejidad, un apasionante reto social y todo un indicador de que el motor de la vida y de la historia no es la homogeneidad, sino la diversidad. Comprobadlo. Pasad y leed estos cuentos de Iberia y no os sentiréis apenados ni condenados. Todo lo contrario: seréis más felices, estaréis contentos, orgullosos e interesados y saldréis de ellos con más ganas de potenciar y fortalecer nuestro rico patrimonio cultural. Disfrutad, pues, de este maravilloso canto a la pluralidad de las tierras y los pueblos ibéricos.

Vicent Baydal i Sala, Universitat Jaume I de Castelló

El libro físico se puede adquirir en la tienda online de la editorial o encargándolo en tu librería de proximidad.