Molts de vosaltres fa temps que ho barrineu. Doncs és veritat: la crisi no existeix. De fet, no ha estat mai una crisi. Espoli, atracament, trilerisme de taulell... Això sí. El cas és que l’única i terrible crisi que estem patint és la del

llenguatge.

En economia no existeix ni una sola llei natural, tot és ideologia. És a dir, metàfora. Per això us proposo un joc semblant als de Màrius Serra.

Cada vegada que llegiu una notícia econòmica proveu de substituir-ne algun dels eufemismes per les paraules de veritat. Quan diguin responsabilitat, poseu-hi obediència. Si llegiu competitivitat, explotació. Si sentiu a dir que fa falta una política valenta, és que volen deportar algú. Els reptes de futur són tan sols els futurs beneficis. Quan diuen que el mercat s’està corregint vol dir que abans no era correcte. Quan diuen que els preus s’ajusten és perquè abans no eren justos. Un rescat és un regal. Un incentiu, un xantatge. Si substituïu la paraula mercats i hi poseu màfia, pinxos o lladres, sobretot en frases del tipus “els mercats llancen un missatge” o “els mercats amenacen amb” veureu que les planes salmó esdevenen clares com El Patufet. Evidentment, una mesura necessària és sempre una mesura injusta. Si sentiu que diuen que hem de reduir dèficit, de fet parlen de reduir

drets. Incitar al consum vol dir obligar a endeutar-se. Obrir l’aixeta del crèdit, endurir les condi­cions del préstec. Agències de ràting = Santa Inquisició. Darrere d’un govern democràtic hi ha sempre un partit endeutat. Dintre d’un broker, un adolescent malcriat.

“La banca” no existeix, només existeixen els banquers. I lamentablement, si escriuen víctimes de la crisi, només hi podem posar por, silenci i consentiment. Ara com ara.