Vicenç Navarro

Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques, Universitat Pompeu Fabra

El sector bancari a Espanya té un enorme poder polític i mediàtic que limita d’una manera molt marcada el desenvolupament democràtic del país. Un indicador de l’excessiva influència que exerceix sobre l’Estat espanyol és la seva mida desproporcionada, ja que el sector bancari és un dels més grans (en termes proporcionals) dels existents a la Unió Europea, amb un enorme predomini de la banca privada i un escassíssim desenvolupament de la banca pública. Espanya és un dels països, no només de la UE sinó també de l’OCDE (el club de països més rics del món), on la banca pública està menys desenvolupada.

Un altre indicador de la influència política i mediàtica de la banca és que l’organisme de l’Estat que hauria de regular-la, el Banc d’Espanya, és, en realitat, un gran lobby d’aquesta banca privada. Aquest fet transforma aquesta institució en un dels principals promotors de les polítiques públiques neoliberals, és a dir, de les reformes laborals que han deteriorat enormement la qualitat del mercat de treball espanyol, i de les retallades de despesa pública social que han danyat tant el benestar de la població en general, i de les classes populars en particular.

El Banc d’Espanya promou polítiques públiques que estan danyant les classes populars

La seva última maniobra d’acord amb el projecte neoliberal no només ha sigut oposar-se al necessari augment del salari mínim interprofessional (SMI), sinó també a l’increment dels salaris, la disminució dels quals ha obligat les famílies espanyoles a endeutar-se molt (i han optimitzat, d’aquesta manera, els beneficis bancaris basats en l’expansió d’aquest endeutament). Aquesta baixada de salaris, a més de l’endeutament, ha tingut un impacte molt negatiu en la demanda domèstica, motor fonamental del creixement econòmic, la qual cosa explica que les inversions bancàries s’hagin anat desviant cap a activitats especulatives (com al sector immobiliari) que han generat més beneficis que les inversions als sectors de l’economia productiva (on es produeixen béns i serveis). Així, la combinació d’aquesta caiguda de les inversions amb la reducció de la demanda domèstica ha tingut un efecte summament negatiu sobre aquesta economia productiva. I han sigut precisament aquestes inversions especulatives (com la majoria d’inversions immobiliàries) les que han creat les bombolles, l’explosió de les quals va derivar en l’enorme crisi financera, resolta a base de subsidis públics a la banca (que, segons un balanç del Banc d’Espanya publicat al novembre del 2018, van ser d’aproximadament 55.000 milions d’euros), dels quals 42.000 es va calcular ja aleshores que no es tornarien a l’erari públic. El comportament del sector bancari és el principal responsable de la crisi financera que va arribar a expulsar del mercat laboral 3,6 milions de persones a Espanya.

La banca rep un tracte preferencial per part de l’Estat

Una altra de les conseqüències de l’excessiva influència política de la banca ha sigut el tracte preferencial que rep per part de l’Estat. A més de l’enorme subsidi que acabo d’esmentar (el més elevat de la UE), té un tracte impositiu especial, ja que és un dels sectors amb majors beneficis i amb menys càrrega impositiva dins de la UE. I quan el govern espanyol va proposar un impost per a recuperar part dels diners que la banca rebia de l’Estat, la resposta d’aquesta va ser oposar-hi una gran resistència, mobilitzant els sectors de l’Estat, històricament pròxims a ella, com el cos judicial, per tal que es frenés i obstaculitzés l’aplicació d’aquest tribut. Aquesta proposta, que havia estat suggerida en el seu dia pel Fons Monetari Internacional(FMI), va ser definida com a “extremista” per portaveus del sector bancari, que van atribuir aquesta proposta a la influència de Podemos, definit també com a “extremista”, “populista”, “nefast per al país” i un llarg reguitzell d’insults. Els mitjans que van transmetre aquests insults no van informar del fet que aquest impost havia estat aplicat (fins i tot en nivells més alts) per part de molts països de la UE, inclòs el govern conservador britànic. Com a resultat d’aquesta oposició, el govern Sánchez, que havia estat a favor d’aquest impost, finalment se’n va distanciar.

La gran influència mediàtica de la banca

La banca exerceix una gran influència sobre els partits polítics i els mitjans de comunicació, i configura el marc dins del qual té lloc el debat polític. D’aquí el gran domini del pensament neoliberal en la vida política i mediàtica del país. Tots els partits polítics (excepte Podemos) han demanat crèdits a la banca i tots ells (excepte Podemos i ERC) estan endeutats, com també ho estan tots els grans mitjans. I és mitjançant aquest endeutament que la banca exerceix la seva gran influència. Una conseqüència d’això és l’escassíssima llibertat de premsa i la falta de pluralitat mediàtica als mitjans de comunicació (ja sigui la ràdio, la premsa escrita o la televisió) que existeix en aquest país. La discriminació contra partits o autors de pensament crític assoleix nivells desconeguts als països de la UE. A dia d’avui, gairebé no hi ha mitjans d’esquerres a Espanya, i hi ha milers de casos que així ho confirmen.

La dificultat de veus crítiques cap a l’establishment politicomediàtic del país per accedir als mitjans

Conec bé aquesta situació, ja que la pateixo. Un cas en què vaig ser víctima d’aquest tipus de discriminació (entre molts d’altres) és l’esmentat recentment en una excel·lent piulada d’Alberto Garzón en què va desenvolupar les connexions entre el Banco Santander, la judicatura, el diari El País, la seva editorial i un llibre que anava a ser publicat per aquesta editorial, escrit per en Juan Torres, el mateix Alberto Garzón i jo, en què criticàvem l’argument neoliberal utilitzat pel govern Zapatero, i més tard pel govern Rajoy, per a justificar la imposició de les seves polítiques neoliberals (reforma laboral i retallades), adduint que no hi havia alternatives a les que ells van aplicar. El llibre mostrava, amb xifres i dades, que sí que n’hi havia. Malgrat haver signat un contracte per a publicar el llibre (i quan estava a punt de sortir), l’editorial va decidir rescindir-lo, com a resultat del fet que els autors no vam voler fer els canvis que a última hora havia demanat l’editorial, canvis que tenien per objectiu eliminar crítiques (documentades) cap al sector bancari en general i cap al Banco Santander en particular (que havia sigut un dels agents promotors de l’ortodòxia neoliberal). Al negar-nos a fer-ho, l’editorial d’El País, en resposta a les pressions del Banco Santander, va decidir no publicar el llibre, i vam haver de buscar ràpidament una altra editorial, amb menys capacitat de distribució. El llibre, però, va ser un gran èxit editorial, amb deu edicions en només dos anys, i es va convertir en el llibre de referència del 15M. La mobilització popular va aconseguir allò que la banca havia intentat vetar. No hi ha dubte que hi ha autors vetats, i lamento ser-ne un d’ells. No veuran articles meus publicats a cap dels principals rotatius. I no crec que es degui a no tenir els mèrits acadèmics o intel·lectuals per a aparèixer-hi.

Un exemple entre d’altres: el Banco de Santander

Aquest banc té a la seva disposició molts polítics i periodistes que contribueixen, aquests últims, a promocionar les polítiques públiques realitzades i imposades pels primers. Aquest banc ha tingut una relació molt privilegiada amb els governs del PSOE, i, com assenyala l’Alberto Garzón a la seva piulada, molt en especial amb la vicepresidenta Fernández de la Vega (que va trucar a un dirigent d’aquest banc perquè tranquil·litzés el Sr. Botín en relació amb les investigacions que es van estar fent, com a resultat de la venda de productes financers per a evitar el pagament de 2.600 milions d’euros en impostos). Aquesta pràctica s’havia detectat en el curs d’una altra investigació iniciada després d’una querella de l’empresari especulador Ruiz-Mateos. Però mai no va passar res. La seva influència abasta també el món universitari, i exerceix un gran poder per configurar l’evolució i promoció del pensament econòmic dominant. La gran majoria de les revistes “científiques” a l’àrea econòmica estan finançades per la gran banca a Espanya.

I tots els grans grups mediàtics estan endeutats. Quatre grups de comunicació, que controlen el 94% de la quota del mercat televisiu (Corporación de Radio y Televisión Española -CRTVE-, Mediaset, Atresmedia i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals -CCMA-) estan endeutats. Passa el mateix, també, a la ràdio, on quatre cadenes controlen el 97% de la quota del mercat radiofònic (la COPE, Onda Cero, Rac1 i la Cadena SER), totes elles endeutades. I passa el mateix amb els cinc principals rotatius (El País, El Mundo, La Vanguardia, ABC i El Periódico), tots ells endeutats. D’aquí l’enorme capacitat de mobilització ideològica de la banca, ja que cadascun d’aquests mitjans és conscient que necessita els bancs per a la seva pròpia supervivència. I és aquest el problema. La democràcia al nostre país exigeix que es trenqui aquest vincle.