Vicenç Navarro

Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques, Universitat Pompeu Fabra

L’aplicació de polítiques públiques per part dels partits governants a Espanya durant el període conegut com la Gran Recessió ha tingut un impacte enormement negatiu en la qualitat de vida de la gran majoria de la població espanyola, i molt en particular de les classes populars. Les dades mostren com els indicadors del seu benestar han empitjorat de manera molt marcada durant el període que va des del seu inici (2007) a l’últim any en què existeixen dades registrades homologables (any 2017).

El gran deteriorament de la qualitat de vida: l’augment de l’atur

Comencem amb l’atur. Va passar d’afectar el 7,8% de la població de 20 a 64 anys l’any 2007, a un 16,9% l’any 2017, un increment del 116%, la qual cosa vol dir que 2.083.900 persones es van afegir a la xifra de persones que ja estaven a l’atur. A la mitjana de la UE-15 (el grup de països de la UE amb nivells de desenvolupament econòmic semblants als d’Espanya) va pujar d’un 6,6% al 8%, un increment del 21%, molt menys que a Espanya.

Però no només el número i percentatge de persones a l’atur van augmentar, sinó que la durada de l’atur també va créixer molt. Les persones a l’atur van estar en aquesta situació durant molt més temps al final del període que al principi. Els aturats de llarga durada (percentatge d’aturats que porten a l’atur un any o més) van passar de ser el 21,5% de tots els aturats a un 45,5%, un increment del 111%. En xifres rodones, això vol dir que 1.352.000 persones aturades en aquesta situació es van afegir a les que ja s’hi trobaven l’any 2007. I el que és fins i tot més dramàtic és que, dins d’aquesta categoria, els que van estar a l’atur més de dos anys van passar d’un 10,5% de tots els aturats l’any 2007 a un 31%, un increment del 195%, la qual cosa representa 992.000 persones més.

Després de Grècia, cap altre país no va patir tant com Espanya. Aquestes dades, per fredes que puguin semblar, impliquen un enorme dolor i sofriment. Els grups especialment afectats van ser els i les joves (de 20 a 29 anys) i els treballadors i treballadores madurs (de 50 a 64 anys). La taxa d’atur entre els primers va passar d’un 11,2% a un 27,5% entre 2007 i 2017, un increment del 145%, i entre els segons va passar d’un 6,2% a un 15,3%, un increment del 146%. Les xifres són astronòmiques. Per adonar-nos-en només cal veure què va passar a la UE-15, on l’increment de l’atur entre els joves va ser de només un 21,7% (a Espanya, un 145%) i entre els treballadors madurs d’un 13% (a Espanya un 146%).

El descens del percentatge de persones que treballen

Un altre greu problema del mercat de treball durant el període 2007-2017 ha sigut la baixada del percentatge de la població que treballa, que ha passat d’un 69,7% l’any 2007, a un 65,5% l’any 2017, una caiguda del 6%. A la mitjana de la UE-15, al contrari, va pujar durant el mateix període, i va passar d’un 70,9% a un 72,3%, un creixement del 2%. En realitat, Espanya, l’any 2017, tenia la taxa d’ocupació més baixa de la UE-15 (després de Grècia i Itàlia). Si hagués tingut la mateixa taxa que la mitjana de la UE-15, Espanya hauria tingut gairebé dos milions més de treballadors dels que té ara. I si hagués tingut la mateixa que Suècia, el 81,8%, hauria tingut uns 4,6 milions més. Un dèficit molt marcat d’ocupació a Espanya es va donar en els serveis públics de l’Estat del Benestar, com ara sanitat, educació i serveis socials.

L’augment de la precarietat

Una altra evolució negativa que s’ha donat en el mercat de treball ha sigut la seva falta d’estabilitat, amb un augment dels contractes temporals i a temps parcial involuntaris (és a dir, persones que tenen aquest tipus de contractes perquè no troben feina a temps complet). Aquests increments van ser molt notables com a conseqüència de l’aplicació de les dues reformes laborals aprovades pels governs espanyols. Concretament, des del 2013 el número de persones amb treball temporal precari va passar de 3.198.200 persones a 4.091.800. Les taxes de temporalitat són avui altíssimes a Espanya, més del doble que a la mitjana de la UE-15. Particularment accentuat és aquest augment entre els joves, les dones i les persones per sobre dels 50 anys.

L’enorme creixement de les desigualtats de renda

Per tal d’entendre aquesta dimensió de la crisi cal entendre que la major part de la població adulta obté els seus ingressos a partir, principalment, dels seus salaris. És per això que tenen gran importància per a analitzar el benestar de la població. I el que ha estat passant al mercat de treball és, a més de l’augment de l’atur i el descens de la població assalariada, la gran polarització dels salaris, de tal manera que hi ha hagut un augment molt significatiu dels salaris alts en un sector minoritari de la població que contrasta amb el descens o estabilitat dels salaris de la gran majoria de la població assalariada.

L’altra font d’ingressos és la propietat del capital, és a dir, de béns i serveis que generen diners (com la propietat d’accions, terres, pisos de lloguer i altres). Aquest grup minoritari, que té unes rendes que deriven, primordialment, de la propietat del capital, han vist augmentar les seves rendes considerablement, i juntament amb el grup que rep salaris alts que han crescut també ràpidament, constitueixen el sector de la població amb major poder i influència política i mediàtica al país.

No a tothom li ha anat malament. A una minoria li ha anat molt bé

Aquestes últimes dades mostren que no tothom ho ha passat malament durant el període 2007-2017. Una minoria molt acabalada ho ha passat molt bé, mentre que la gran majoria ho ha passat (i continua passant-ho) molt malament. Una dada resumeix aquesta situació. Mentre que les rendes del treball (com a percentatge del PIB) han disminuït durant el període de la Gran Recessió, de manera que han passat d’un 48,3% del PIB l’any 2007 a un 46,9% l’any 2017 (just al contrari del que va passar a la mitjana de la UE-15, on les rendes del treball van pujar d’un 47% del PIB a un 47,8% durant el mateix període), les de capital van pujar d’un 41,7% a un 42,8% (just també al contrari del que va passar a la mitjana de la UE-15, on aquestes rendes van baixar d’un 41,4% del PIB a un 40,2%). Com a conseqüència d’aquesta major polarització de les rendes a Espanya, el 20% de la població espanyola més acabalada va passar de tenir 5,6 vegades la renda del 20% més pobre l’any 2007, a 6,6 vegades l’any 2017, fet que no va tenir lloc a la mitjana de la UE-15.

El grup poblacional dominant és més gran que l’1% superior de la població

Aquestes dades mostren les enormes limitacions de dividir la població en dos grups: un és l’1% més acabalat de la població i l’altre, tota la resta, és a dir, el 99%. Molts moviments socials (com per exemple el Procés Constituent a Catalunya) assumeixen erròniament que el gran conflicte a la societat és entre l’1% de renda superior i el 99% restant. Aquest desig de representar el 99% de la població versus l’1% és una moda política, estesa en molts moviments populistes, que simplifica enormement la societat, ja que la polarització no és només entre els propietaris del capital versus la resta, sinó que inclou també un sector molt important de la població que comparteix interessos econòmics amb l’1%, als quals dona servei. L’1% superior necessita tota una sèrie de professionals que gestionen i promouen els interessos d’aquest 1%. I els seus privilegis estan lligats a l’existència i reproducció d’aquest últim grup. Aquest sector, que inclou (a més de grans sectors del que abans s’anomenava petita burgesia), classes mitjanes de renda superior, representa entre un 15% i un 20% de la població, que constitueixen, juntament amb l’1%, el grup social dominant al país, que com he assenyalat abans, tenen enorme influència política i mediàtica a Espanya (inclosa Catalunya).

La polarització social ha determinat la “proletarització” d’amplis sectors de la classe mitjana

La polarització de la societat ha afectat tota la població, cosa que inclou les classes mitjanes, on hi ha hagut un sector minoritari amb un creixent nivell de rendes, i un altre, molt majoritari, amb un marcat descens de les seves rendes, en un procés que vaig definir en el seu dia com “la proletarització de les classes mitjanes”. Com a resultat d’aquest procés, la classe treballadora ha augmentat en grandària, ja que ha estat la més danyada durant el període 2007-2017.

No cal dir que aquesta polarització està tenint un efecte devastador per a la qualitat de vida de les classes populars (la classe treballadora i la major part de la classe mitjana), perquè a la baixada de salaris cal afegir l’augment dels preus d’elements bàsics de la seva supervivència, com l’habitatge, fenomen particularment greu a les grans urbs. A mode d’exemple, a Barcelona el preu del lloguer ha augmentat des de principis dels anys 2000 al 2017 un 114%, cosa que ha expulsat grans sectors de la classe treballadora i classe mitjana de renda mitjana i baixa (i sobretot dels joves) de les ciutats.

Per què ha passat i segueix passant tot el que he descrit?

Existeix una enorme indústria de l’ofuscació per a ocultar el que és summament fàcil d’entendre: aquests fets no passen per casualitat, sinó que tenen causes predominantment polítiques. Les variables més importants per a explicar aquests canvis no són les tecnològiques, demogràfiques o altres, sinó les variables polítiques, que són, per cert, les menys analitzades. M’estic referint a l’aplicació de politiques neoliberals (com la reforma laboral i les retallades) que sistemàticament han afavorit uns grups (15-20% de la població) a costa d’altres (la gran majoria). Les polítiques neoliberals reprodueixen una visió del món i de l’economia que afavoreix els propietaris del capital i les rendes superiors a costa dels demés. I les dades ho mostren claríssimament. Durant aquests anys de la Gran Recessió s’han anat aprovant i imposant lleis que han causat aquest dany i sofriment. En realitat, els causants de tant dolor i sofriment tenen noms concrets.

Vegem les dades, analitzant les principals lleis i intervencions públiques que han danyat les classes populars i els partits polítics que les han imposat (i dic imposat perquè cap ni una d’aquestes mesures no estava en els seus programes electorals):

1. La modificació, l’any 2009, de la llei d’enjudiciament civil (1/2000 del 7 de gener), que va facilitar el desnonament, cosa que va afavorir clarament els propietaris de la vivenda. Això va contribuir que els desnonaments augmentessin enormement, ja que van passar de 27.251 l’any 2008 a 69.693 l’any 2017. A Catalunya, el creixement va ser fins i tot més gran: de 3.926 al 2008 a 13.626 al 2017. Els seus responsables són el PSOE, que governava aleshores, el PP, CiU i el PNB.

2. La congelació de les pensions, mitjançant el reial decret-llei 8/2010, del 20 de maig, aprovat pel govern PSOE, amb l’abstenció de CiU, CC i UPN, la qual cosa va permetre la seva aprovació.

3. La reforma laboral del 2010 del govern Zapatero, aprovada mitjançant el reial decret-llei 10/2010, del 16 de juny, aprovat pel PSOE amb l’abstenció de PP, CiU, PNB, CC, UPN y UPyD, que la van fer possible.

4. El canvi de la Constitució de l’any 2011, amb la reforma de l’article 135, aprovat pel PSOE i el PP.

5. La reforma laboral del 2012, aprovada amb el reial decret-llei 3/2012, del 10 de febrer, aprovat per PP, CiU, UPN y FAC.

6. Les retallades del reial decret-llei 20/2012, del 13 de juliol, aprovat pel govern Rajoy del PP i UPN.

7. Flexibilització del mercat de lloguers mitjançant la llei 4/2013, del 4 de juny, aprovada pel govern Rajoy.

A Catalunya, a més de les polítiques públiques aprovades per partits catalans (el PSC, CDC i UDC) a les Corts espanyoles, es van aprovar fins i tot més retallades de despesa pública social l’any 2011 (una retallada del 10% del pressupost del 2010), sota el govern Mas, amb l’abstenció del PP, retallades que han continuat amb el suport de JxCat, ERC i la CUP. En realitat, el tema nacional, que absorbeix la vida política i mediàtica del país, ha anat ocultant les complicitats dels partits “superpatriotes”, que han anat aplicant aquestes lleis, tot plegat ocultat per les banderes (veure el meu article “Com els ‘superpatriotes’ d’ambdós costats oculten l’enorme crisi social que han creat”, Públic, 21.03.19).

Com és que això continua i la gent no es rebel·la?

De nou, la resposta és fàcil, tot i que el lector no ho veurà en els principals mitjans d’informació, que ignoren l’enorme crisi social que existeix al país. Avui, tal com he denunciat, el gran tema en la vida política i mediàtica del país és el tema nacional. En la mateixa setmana que he estat escrivint aquestes línies, la gran notícia a Espanya i a Catalunya ha sigut la negativa del govern Torra, successor del govern Puigdemont, successor del govern Mas (tots ells membres de la dreta catalana neoliberal), a retirar els llaços grocs dels edificis públics de la Generalitat durant el període electoral. Mentrestant, el número de suïcidis a causa dels desnonaments ha continuat augmentant, a causa de la impossibilitat d’un elevat percentatge de la població de pagar el seu lloguer, temes que dirigents del partit de les dretes catalanes governants han definit com a temes secundaris.

A l’altre costat de l’espectre “patriòtic” trobem les dretes espanyoles neoliberals de PP, Ciudadanos (i ara Vox), que, enarborant la bandera borbònica (front a l’estelada independentista), estan liderant les mobilitzacions anti-independentistes, i utilitzen el tema nacional per a ocultar i amagar la seva responsabilitat en la creació de la gran crisi social. En realitat, la gran visibilitat del tema nacional es deu a la seva utilitat per a ocultar i amagar el desastre social.

Una nota final de caràcter personal

Quan va sorgir el 15M, que denunciava aquelles polítiques públiques imposades (ja que no estaven als seus programes electorals) pels partits governants neoliberals, als quals acusaven de no representar els interessos de les classes populars (“No nos representan”), la resposta de l’establishment politicomediàtic espanyol (inclòs el català) va ser afirmar que no hi havia altres alternatives a aquelles polítiques públiques. Davant d’aquest argument, en Juan Torres, l’Alberto Garzón i jo vam publicar un llibre titulat Hay alternativas: propuestas para crear empleo y bienestar social en España, a on documentàvem la falsedat d’aquest argument: sí que n’hi havia. La resposta d’aquell establishment fou d’una enorme hostilitat cap al llibre i cap a les nostres persones, i fins i tot avui, els seus autors tenim difícil accés als mitjans com a resultat d’això.

Però l’evidència del dany causat per aquelles polítiques públiques és tan gran que fins i tot institucions que les van promoure, com ara sectors del Fons Monetari Internacional i també de la Comissió Europea, han reconegut que estaven equivocades. Avui s’està admetent que aquelles polítiques públiques no s’haurien d’haver aplicat atès que han fet molt de mal, i tot per al benefici d’un sector minoritari de la població. A Espanya (inclosa Catalunya) el dogma neoliberal, però, continua essent dominant, malgrat que la falsedat dels seus arguments és clara i evident. En un país més democràtic, aquests gurus econòmics (que continuen dominant els fòrums mediàtics) haurien de demanar perdó al poble espanyol pel que van fer.

En lloc d’això, continuen apareixent en els fòrums mediàtics, a on promocionen les seves falsedats. El cas més recent és el de l’economista Luis Garicano, el guru de Ciudadanos, el partit més neoliberal a Espanya després de Vox (que vol privatitzar les pensions com va fer el general Pinochet a Xile), que continua promocionant les receptes que han fet tant de mal. Si el deteriorament tan accentuat de la qualitat de vida dels espanyols, que va tenir lloc en el període 2007-2017, hagués sigut conseqüència de l’ocupació d’Espanya per part d’un poder estranger, la gent hauria sortit al carrer per a salvar i alliberar el país del poder ocupant. Però la novetat és que els responsables de tant dolor són espanyols que, a més, per a major insult, utilitzen el discurs patriòtic per a ocultar el mal que elles i ells –i no un exèrcit estranger- han infligit a la població. Com va dir Mark Twain en una ocasió “el discurs patriòtic ha sigut sempre el refugi d’aquells que desitgen continuar dominant els seus pobles”. El que està passant a Espanya, inclosa Catalunya, n’és un clar exemple. Així de clar.

Una última petició. Agrairia al lector que veiés mèrit en la informació proveïda en aquest article, i que el distribuís el més àmpliament possible, com va succeir en el seu dia amb la gran difusió del llibre Hay alternativas, resultat de la mobilització del 15M, que el va utilitzar també àmpliament, distribuint-lo a tot el país, cosa que va trencar amb el bloqueig i el silenci forçat per part dels grans mitjans del país. Avui, la situació descrita en aquestes pàgines requereix una resposta semblant.