A vegades passen coses i a vegades les diem tant que sembla que passin. O en donem tantes explicacions que sembla que siguin d’una manera. I ja està: Han quedat explicades així, les entenem amb frases curtes. És una estratègia del poder. Però avui també és una estratègia de la premsa. Hi ha una revolució al món àrab. El jovent del món recolza a Assange. Cuba és l’únic país d’Amèrica Llatina on no hi viuen nens al carrer. Xina ens conquerirà econòmicament aviat. I ja està. Ho diu la premsa i queda fixat així. Hi havia alguna esperança que en èpoques d’internet, on les paraules escrites són virtuals i sovint no cal fixar-les en un paper, la lletra tingués menys força. Però no ha estat així. Fins i tot: al contrari, diria jo.

Deia Jacques Lacan que tots nosaltres som allò que som capaços de dir. I avui, en aquests temps de sobre informació i certeses aparents, jo diria que també ens estem convertint en allò que ens diuen que som capaços de dir. És un nus, ho veieu? Per una banda és un guany de la llibertat. Podem parlar dels grans esdeveniments al marge dels polítics. Gairebé ja no els fem servir, per raonar. Sobre tot, la nostra generació. Però alhora la premsa crea veritats efímeres i no té ningú que els obligui a contrastar-les. És per això que sembla que la realitat sigui el tetris: que les veritats siguin blocs inqüestionables que cauen un darrera l’altre i s’obliden amb facilitat. Hem d’afanyar-nos a mirar amunt i endreçar la nova certesa que ens cau al damunt. Per a mi: Game over. Jo buscaria temps per pensar lentament en totes les coses que ens passen. I crec que potser hauríem d’assumir que totes, totes no les podem entendre. Que assumir la realitat no és llegir un titular sinó provar de posar-lo en dubte.