La malaltia del poder

Fa anys el gran alcalde madrileny que va ser Tierno Galván, va dir: “El poder es como los explosivos, o lo tratas con cuidado o explotas”. I jo recordo que el meu pare, que era un home molt polític, solia dir-me que hi havia dos tipus de dictadors. Els que usaven el seu poder per demostrar que són més que no pas allò que en veritat són, i els que usaven el seu poder per creure’s tan tan messiànics que fins i tot feien veure que eren menys del que creien ser. I que aquests eren més difícils de detectar i eren pitjors. Com ara Franco (m’agradaria poder escriure aquest cognom, en aquest context, en lletres petitetes.) Gadafi, com Berlusconi o com Ménem, és dels primers. Gent que només són poder i que si en algun moment van tenir alguna sensació de designació divina o megalòmana, se n’han oblidat. I no sabrien tornar enrere. Ho volen tot o res, fins a les últimes conseqüències. En canvi, emmalaltits com Goebbels o Hitler van morir pensant que tenien un propòsit. Goebbels i la seva llunàtica esposa fins i tot van matar tots els seus fills abans de treure’s la vida, ells mateixos, al búnquer de Berlín. Franco va ser mantingut amb vida perquè la gent que l’envoltava estava convençuda que hi havia alguna cosa que només ell podia representar i es van estimar més el seu cos estàtic que el seu final. I a mi cap d’ells ha aconseguit fer-me mai cap pena. Mai els he sabut entendre. Sentir parlar als xilens de les bondats de Pinochet és repugnant. Em va passar no fa massa durant un viatge a Santiago, quan parlàvem amb uns amics de l’educació pública xilena, que avui ha generat un moviment que és una de les coses més importants que ja han passat en aquest segle a Amèrica Llatina. Hi havia qui deia que Pinochet (també voldria escriure-ho en lletra petita) donava seguretat al poble, de la mateixa manera que aquí he hagut d’aguantar més d’un cop (no molts, sempre miro de reaccionar a temps!) sentir a dir que amb Franco vivíem millor. Hi ha soldats obedients i convençuts de les inhumanes lleis marcials que sotmeten pobles pensant que imposen alguna cosa superior a ells, no pel bé comú sinó per ordre, com ara Videla a l’Argentina o el terriblement embogit règim comunista del jèmers vermells a Cambotja. Hi ha també imposicions ideològiques contra països que qui els enfronten no tenen pensat habitar però que per alguna estranya raó els irrita que existeixin, com la relació que té Rússia amb Txetxènia, la Xina amb Nepal o la que voldria tenir el Govern Americà amb Cuba. I hi ha, també, imposicions econòmiques que amagades sota un tel de seguretat i protecció obren mercat a força d’escopeta i crueltat: Irak n’és un exemple. Milions de persones vam sortir al carrer a demanar que no es fes una guerra i l’inversemblant George Bush va dir aquella frase que va canviar el món: esteu amb nosaltres o contra nosaltres. Sense opció.

Totes aquestes imposicions, siguin fetes des de la religió, el mercat, la prepotència o l’economia, tenen resultats nefastos i tenen també, com a reacció, l’aparició de gent disposada a combatre’ls. I ho dic perquè no fa massa, a Mèxic, vaig preguntar a un grup d’adolescents què pensaven fer quan els narcos arribessin al poble on vivien. I una nena em va dir: si jo pogués morir per evitar-ho, ho faria. És una resposta que ens fa pensar en Persèpolis, la gran heroïna de còmic, però que és terrible. Gadafi, Mubarak, el desballestat de Berlusconi o tants altres personatges que avui creuen que el món és seu, no mereixen ciutadans com nosaltres: Disposats a no rendir-nos mai.