La setmana passada ens van parlar del mecanisme. Un estri meravellós que els ministres de finances farien funcionar dilluns per blindar l’euro. Amb aquest objectiu, l’Ecofin es va reunir aquest diumenge per tenir el mecanisme a punt dilluns mateix. Un, que ve de menestrals, va pensar que si havien de pencar en diumenge, que és festiu, la cosa anava de debò. Al final, el tal mecanisme ha estat un simple fons. La diferència és la mateixa que entre un rellotge i una butxaca.

Per la seva banda, l’Ajuntament de la capital ha engegat el seu mecanisme particular. Un mecanisme electoral d’un parell de milions per decidir que, diguem el que diguem, la casa Tram SA, que gestiona tramvies, s’emportarà una pasta amb la Dia­gonal.

Als polítics els encanta això dels mecanismes. Sempre hi potinegen. És una cosa magnífica per no haver d’acceptar cap mena de responsabilitat. Quan els bancs s’emporten diners a cabassos, el polític encongeix les espatlles i et diu que han fallat els mecanismes de control com si parlés de l’opció de descafeïnat en una màquina de cafè.

Els mecanismes són com els bolets, apareixen de forma sobtada. Sobre el pas de l’AVE per Barcelona, per exemple, no van tenir la sort de poder gaudir de cap mecanisme de voluntat popular, i mira que el van buscar.

La Mettrie, un il·lustrat del XVIII, va escriure L’home màquina, en què pretenia demostrar que el funcionament del cos era com el d’un autòmat, qüestió de molles i politges. La fisiologia ho va acabar descartant, però la política no. La nostra fe en els mecanismes és tal que fa uns dies, a Wall Street, un noi que la va espifiar amb les màquines quasi envia tot Occident a can Pistraus. Això sí, de forma mecànica.