La solemnització amb què Montilla va comunicar la data de les eleccions apunta a situar la contesa electoral en clau més estratègica que de costum. La situació social, econòmica i productiva hauria d’obligar els polítics a anar més enllà de la lògica estrictament partidària. I, per altra banda, la manca de perspectives clares pel que fa al futur de l’autogovern a Catalunya obliga a plantejar escenaris de futur que indefectiblement no podran ser realitat sense acords que vagin més enllà de les fronteres partidistes. Aquestes eleccions demanen, encara que sembli absurd plantejar-ho així, més política que mai. La política no és només poder. És també diagnòstic sobre els conflictes en curs, propostes de canvi i estratègies per avançar. La pobresa dels debats electorals parteix d’una gran simplificació d’aquesta complexitat. El que veiem és un joc de bastons en el qual els que han estat manant diuen que ja saben tot el que cal fer, i que només els cal tenir més temps per fer-ho, i els que no han manat diuen que ells sí que saben el que cal fer i que només els manca la confiança social per poder-ho dur a terme.

La situació ara és ben diferent. No crec que ningú tingui del tot clar quin és el problema, i encara menys quina és la solució. El desequilibri entre la dimensió i la complexitat dels problemes als quals ens enfrontem i els recursos dels que afirmen manar és massa evident perquè algú vagi a votar el dia 28 de novembre pensant que l’endemà, depenent de qui mani, tot anirà millor. Esperem que, encara que sigui excepcionalment, els polítics ens parlin de valors, dilemes i propostes. És a dir, que facin política més que mai.