El neoliberalisme de Ciutadans i del seu candidat Manuel Valls

Vicenç Navarro

Dos temes tenen gran importància (però diferent visibilitat) en el programa de Ciutadans, partit que pertany al grup liberal del Parlament Europeu (al qual també pertanyia fins fa poc el PDeCAT, que és el partit CDC, que lidera l’independentisme a Catalunya). Un és la seva crida a la “unitat d’Espanya” basada en la seva concepció uninacional, radial i borbònica de l’Estat espanyol, profundament hostil vers qualsevol concepció plurinacional, polièdrica i republicana d’aquest. En realitat, es presentava (fins que va aparèixer Vox) com a el màxim defensor d’aquesta “unitat d’Espanya” que, almenys en el moment en què es va fundar, ningú o gairebé ningú no estava amenaçant. Va ser precisament la seva agressiva oposició a la visió plurinacional i republicana d’Espanya (també característica del partit conservador, el Partit Popular) la que va generar, entre d’altres factors, i en un període de temps molt curt, l’expansió del secessionisme a Catalunya.

L’altre tema del seu programa (menys visible que l’anterior) ha estat el seu neoliberalisme (que comparteix amb el PDeCAT), cosa que l’ha portat a donar suport a les mesures neoliberals que els successius governs espanyols (inclosos els catalans) han aplicat durant els últims anys (des del 2007 fins ara), i que han causat un gran deteriorament del benestar de les classes populars. Definit com el partit de l’Ibex-35, la seva aparició va ser una resposta a l’amenaça que representava per a l’establishment politicomediàtic del país (i per als establishments financers i empresarials que li donen suport i/o el financen) l’aparició del partit polític Podemos i d’altres com En Comú Podem i En Marea, arrelats tots ells en el moviment 15-M, que va sorgir prèviament com a protesta enfront de les polítiques neoliberals imposades a la població per partits governants que van ser percebuts com a que no representaven els interessos de la població. El seu eslògan “no ens representen” va ser molt popular.

La majoria dels dirigents de Ciutadans procedeixen principalment del PP i altres partits conservadors, insatisfets amb el conservadorisme cultural del PP i els seus afins. Només una minoria del PSOE que procedeix del seu sector liberal (descontent amb el que considerava una excessiva tolerància del PSOE cap al concepte de plurinacionalitat i cap a l’establiment d’aliances amb Podemos) ha deixat el partit per passar a donar suport i/o militar a Ciutadans.

La socialdemocràcia europea: la fi del Partit Socialista francès i el declivi de Manuel Valls a França

Una de les causes del gran retrocés electoral de la socialdemocràcia europea ha estat precisament la seva conversió al neoliberalisme, cosa que l’ha portat a imposar a la població polítiques públiques neoliberals (como han estat les reformes laborals quan han governat, que han deteriorat el mercat laboral, i les retallades de despesa pública social, que han debilitat la protecció social) que han afectat molt negativament el benestar de les classes populars. Aquestes classes populars havien estat, històricament, la base electoral dels socialdemòcrates, tot i que van deixar de ser-ho a conseqüència de ser identificats amb el dany causat per aquelles polítiques. Aquest canvi i conversió de la socialdemocràcia al neoliberalisme es va deure al seu vassallatge i complicitat amb els establishments financers i empresarials, únics beneficiaris d’aquelles polítiques. La identificació de les cúpules d’aquests partits socialdemòcrates amb les principals empreses financeres i econòmiques (entre les quals s’han establert portes giratòries) ha estat la causa i conseqüència d’aquest maridatge d’interessos i de la seva conversió i defensa del neoliberalisme.

Un clar exemple d’això ha estat el Partit Socialista francès, ben sintetitzat en l’evolució d’un dels seus màxims dirigents, el Sr. Manuel Valls. Pocs personatges existeixen avui a Europa que hagin encarnat amb major claredat aquest declivi de la socialdemocràcia com ell. El descrèdit de les seves polítiques públiques neoliberals i el seu declivi polític a França han estat espectaculars. Un cop va haver assolit la cúspide del poder polític en aquell país (al ser nomenat primer ministre del govern socialista presidit per François Hollande), va liderar l’aplicació d’aquelles polítiques neoliberals (que van causar un enorme rebuig popular), per la qual cosa va veure caure la seva popularitat en picat, i així va ser com el seu govern es va convertir en un dels menys populars que hagin existit en aquell país durant la Cinquena República Francesa. En realitat, després del desastre electoral municipal que havia patit el Partit Socialista l’any 2014, Valls va ser nomenat primer ministre, com a redemptor del govern Hollande, inspirant-se en una altra figura patètica de la socialdemocràcia europea, el líder de la tercera via, el Sr. Tony Blair, a qui Valls admirava profundament. És per això que una de les seves primeres propostes, quan va ser nomenat primer ministre, va ser la d’eliminar el terme socialista per a identificar el seu govern. Va ser, d’aquesta manera, un dels primers ministres més aclamats per la patronal financera, que el va posar pels núvols, al desmuntar les conquestes socials que governs precedents havien aconseguit. És per això que va ser definit per una de les principals fortunes de França, i director de Le Figaro, com un “polític que ens causava una gran alegria i satisfacció… mereixedora del suport d’un dels rotatius més coneguts per tothom”. A més a més de les mesures esmentades anteriorment, hi va haver també un intent d’eliminar la llei de l’habitatge que havia permès als ajuntaments regular el preu del lloguer, un intent que va ser tan impopular que va provocar que el Consell d’Estat de França, atemorit, anul·lés la decisió.

Totes aquestes mesures van causar el més gran declivi en popularitat que qualsevol govern francès hagi experimentat. I Valls va passar a ser un dels polítics més impopulars a França i al Partit Socialista. És per això que va ser derrotat fàcilment a les primàries d’aquest partit per a ser candidat a la presidència de França per un candidat gairebé desconegut, la qual cosa va provocar el seu abandonament del Partit Socialista i un intent de reconeixement i integració al partit creat per qui havia estat el seu ministre d’Economia, el Sr. Emmanuel Macron, tot i que aquest el va marginar, ja que Valls s’havia guanyat la reputació d’arruïnar qualsevol projecte en què participés. No tenia cap futur a França. Va deixar, doncs, aquell país i va intentar construir-se un futur a Espanya, començant per Barcelona, presentant-se al càrrec d’alcalde de la ciutat, una ciutat que el va veure néixer però en la qual no hi ha viscut la major part de la seva vida, ja que hi va tornar fa només un any.

Quan se’l sent parlar, és obvi que té un migrat coneixement de la vida a Barcelona, així com un molt escàs coneixement o fins i tot simpatia amb la identitat nacional catalana. En realitat, va ser una de les autoritats més responsables d’un Estat, el francès, que no va reconèixer mai la identitat catalana, fins al punt que la Catalunya francesa va deixar de parlar català fa molt de temps, sense que aquell Estat hagués reconegut mai l’especificitat nacional d’aquella part del territori francès. En realitat, el model francès que Valls representa és el somni dels mal anomenats “constitucionalistes” del PP, Ciutadans i Vox, que impedirien, si poguessin, que a Catalunya la llengua vehicular de l’ensenyament fos el català.

Les tres principals característiques de Valls presents també a Ciutadans

Una són, com ja he indicat, les seves polítiques neoliberals, que va imposar amb gran contundència i agressivitat. Això explica la seva segona característica, la seva vocació repressora. Una cosa que s’oblida sovint és que el neoliberalisme necessita un Estat fort per a dur a terme la repressió en contra de les mobilitzacions populars que s’oposen a les seves polítiques impopulars. Quan Valls va ser ministre de l’Interior, es va distingir per la seva repressió en contra de les mobilitzacions dels moviments socials (escudant-se en la legislació antiterrorista, que va ser primordialment utilitzada en contra de la població immigrant). En realitat, les lleis utilitzades per l’altament impopular govern Macron en contra de les molt populars mobilitzacions d’oposició al seu govern estan sent les lleis que va aprovar Valls i que van causar fins i tot morts durant el seu mandat, resultat de les càrregues policials en contra d’aquells moviments socials, com l’activista Rémi Fraisse, mort per una granada antiavalots, en un acte de protesta ecologista.

La tercera característica de Valls és la seva proximitat i dependència amb les institucions empresarials, ja que va ser un Fidel servidor dels interessos de les elis poderoses, sigui on sigui. Durant el seu govern, va estar en contra de la reducció de la setmana laboral a 35 hores i a favor de l’augment de l’IVA, del desmantellament de l’Estatut dels Treballadors i de donar facilitats a l’empresariat per acomiadar els treballadors (va donar suport a allò que definia com a flexibilitat laboral). En realitat, la seva principal proposta per reduir l’atur va ser l’ampliació d’aquesta capacitat per acomiadar (a través de la llei del 24 de març del 2016). La seva mesura més impopular va se la reforma de l’Estatut dels Treballadors, que va significar un notable retrocés en els drets laborals i que va crear una protesta inspirada en el moviment dels indignats espanyol. També va estar a favor de l’augment de les taxes universitàries, així com de la inclusió del dèficit zero a la Constitució –cosa que obliga l’Estat a tenir equilibri pressupostari entre ingressos i despeses públiques–.

La seva pròpia campanya a Barcelona ja és la millor finançada, amb una àmplia utilització de recursos mediàtics, la qual cosa queda reflectida en el fet que la seva seu de campanya es trobi al Passeig de Gràcia, l’avinguda més luxosa de Barcelona. Mamère & Farbiaz, en el seu llibre sobre Valls (del qual extrec la majoria de dades que aquí exposo), han detallat com alguns elements de l’empresariat català, orfe de padrins polítics (ja que el PP s’ha convertit en un partit marginal a Catalunya), van promocionar Valls per liderar la campanya contra l’alcaldessa actual, Ada Colau, dirigent dels moviments veïnals, l’aparició de la qual en el panorama polític va significar un tsunami per als interessos financers, que havien exercit històricament gran poder a la ciutat. El sector de la burgesia a Catalunya de caràcter borbònic (que té arrels en el franquisme) havia trobat per fi el seu candidat. L’actual president de l’associació Societat Civil Catalana, coneguda per la seva hostilitat cap al catalanisme progressista, el Sr. Josep Ramon Bosch, va participar en cerimònies d’homenatge al colpisme militar de 1936 en actes organitzats per la Fundación Francisco Franco. Segons Mamère & Farbiaz, fou aquest senyor qui va suggerir a Valls que es presentés a l’alcaldia de Barcelona.

El fet que aquest sector de la burgesia catalana hagi impulsat l’aterratge i postulació per a l’alcaldia de Barcelona d’una persona com Manuel Valls, que fa només tres anys tenia intenció de presentar-se a la presidència de França, és un reflex del seu grau d’arrogància. Tot i haver estat un fracàs al seu país, ve a presentar-se per a aquest càrrec després d’haver viscut només un any a la ciutat. Esperar que la gent es cregui la capacitat de dirigir la ciutat d’aquest candidat quan només ha viscut a Barcelona un any sembla un insult a la intel·ligència de la ciutadania. Però la percepció de la gent acabalada del que és la gent normal i corrent és ofensiva i insultant. La presentació d’aquest candidat (que, repeteixo, ha viscut només un any de la seva vida adulta a Barcelona) com el líder del partit més neoliberal (després de Vox) que existeix a Espanya diu molt de l’opinió que els dirigents d’aquest partit tenen dels habitants de Barcelona ara, i d’Espanya més endavant.