Vicenç Navarro

Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra, i Director de l'JHU-UPF Public Policy Center

Espanya ha patit una de les més importants crisis econòmiques i financeres durant el seu període democràtic, crisi que també ha determinat una crisi social, i, com era previsible, una gran crisi de legitimitat de l'Estat i l'establishment polític i mediàtic del país. La resposta d'aquest establishment ha estat que tots aquests sacrificis eren necessaris per poder sortir de la crisi, que, segons aquest establishment, s'està resolent.

Ara bé, en aquest argumentari s'oblida que, en realitat, la crisi (la Gran Recessió) i la resposta que s'ha donat a ella estaven configurades i determinades per un context polític que va afavorir estructuralment a uns a costa d'altres. Els primers eren aquells sectors del món del capital (les grans empreses financeres, i les grans corporacions productores de béns i serveis) que dominen l'Estat espanyol i la major part de mitjans públics i privats d'informació del país. I les perdedores han estat, predominantment, les classes populars, que constitueixen la majoria de la població. Mentre que els primers deriven les seves rendes predominantment de la propietat del capital i de la seva gestió, els segons ho fan del món del treball, sobretot dels salaris i dels beneficis socials.

L'evidència d'això és aclaparadora. Vegem algunes dades: 1) Des de l'inici de la crisi (2008) fins a l'any passat (2016), les rendes del treball han caigut un 6,1% (33.679M €), mentre que les rendes del capital han augmentat un 1,7% (7.850M €). En suma, en el període 2008-2016 el pes dels salaris en l'economia ha baixat 2,9 punts, de 54,6% al 52,7%; 2) La participació dels beneficis de les empreses no financeres a Espanya està per sobre del de la zona euro (42,6% enfront de 40,6%,); 3) Les empreses no financeres espanyoles han augmentat la seva participació en el VAB (valor afegit brut) del 37,7% fins al 42,6% entre el període 2007-2015: el segon país de tota la UE que més ha augmentat; 4) La polarització social (S80 / 20) s'ha incrementat en un 11,8% des de 2009 (de 5,9 l'any 2009 a 6,6 en 2016), és a dir, el 20% més ric disposa de 6,6 vegades més ingressos que el 20% més pobre. Som el 3r país amb major polarització de tota la UE (després de Romania i Bulgària); 5) La desigualtat ha patit un dels majors increments de tota l'OCDE des de 2009, i l'índex de Gini va arribar als 34,5 el 2016: 3,5 punts per sobre de la mitjana europea (31 en 2015); 6) En els últims 15 anys el 30% de la població que viu en risc d'exclusió ha vist com els seus actius nets tot just creixien un 3%, mentre que els del 10% més ric es disparaven un 56%; 7) L'1% de la població espanyola amb més patrimoni acaparava el 2016 més d'una quarta part de la riquesa del país (27,4%), mentre que el 20% més pobre es quedava amb un 0,1%; 8) La fortuna de les 3 persones més riques al nostre país equival a la del 30% més pobre.

Tots aquests fets han estat, en gran part, conseqüència de tot un seguit d'intervencions per part de l'Estat que han provocat un enorme deteriorament del mercat laboral. Això ha estat particularment accentuat a partir de les reformes laborals del govern Zapatero, primer, i de les més intenses del govern Rajoy. Indicadors de tal deteriorament del mercat laboral mostren que: 1) El 41,5% dels aturats porten més de 2 anys a l'atur (1,8 milions de persones); 2) El 24,7% dels aturats porten més de 4 anys a l'atur (1,1 milions); 3) Més de 4 de cada 10 joves que busquen feina estan a l'atur; 4) Un 15,3% de les jornades laborals són a temps parcial; 5) Més d'un de cada quatre llocs de treball és temporal (26,5%); 6) En els últims cinc anys s'ha acumulat una caiguda del poder adquisitiu de la remuneració mitjana en un 4,5% (912 € menys); 7) El 34,4% dels assalariats (sis milions de persones) cobren menys del salari mínim interprofessional.

El desmuntatge de l'Estat del Benestar

Han contribuït a aquest enorme creixement de les desigualtats les polítiques públiques dels partits governants de l'Estat espanyol, les quals han debilitat el ja escassament finançat Estat del Benestar. De fet, Espanya dedica menys recursos als serveis públics i transferències de l'Estat del Benestar que la gran majoria dels països de la UE. 1) Espanya té la despesa pública social com a percentatge del PIB (24,6%) dels més baixos de la UE-15; 2) Espanya té la despesa pública social per habitant dels més baixos de la UE i ha disminuït durant els anys de la gran recessió, conseqüència dels grans retallades; 3) Espanya té un dels percentatges de la població adulta que treballa en els serveis públics més baixos de la UE-15 (el grup de països de semblant riquesa), per exemple 1 de cada 10 habitants en comparació amb 1 de cada 4 a Suècia. Si Espanya tingués el percentatge de la població adulta treballant en els serveis públics de l'Estat del Benestar com a Suècia (d'1 de cada 10 a 1 de cada 4) reduiria significativament la desocupació; 4) La despesa pública a Espanya és un dels més baixos d'Europa, representa el 43,6% del seu PIB; la mitjana del conjunt dels 28 països europeus és 48,1%; 5) Espanya és un dels països que dediquen menys despeses en protecció social: 2,7 punts menys del PIB que la mitjana de països de l'Eurozona (17,6% enfront del 20,3 de la UE); 6) Aquesta subfinançament passa en totes les dimensions de l'Estat del Benestar excepte en la despesa en desocupació. Aquest retard s'ha accentuat amb les retallades de despesa pública social que ha passat a tots els serveis: 6a) La despesa autonòmic de sanitat per habitant es va reduir un 14,2% entre el període 2009-2016. (1.195 € en 2016 mentre que el 2009 va ser de 1.393 €); 6.b) La despesa autonòmic d'educació per habitant es va reduir un 5,87% entre el període 2009-2016. (785 € en 2016 mentre que el 2009 va ser de 834 €); 6.c) La despesa pública total consolidat en Serveis Socials va ser de 16.000 milions d'euros el 2016, aproximadament 1.000 milions menys que el 2010; 6. d) El despesa autonòmica de serveis socials per habitant es va reduir un 1,55% entre el període 2009-2016. (254 € en 2016 mentre que el 2009 va ser de 258 €) .; 6.e) Mentre que, la despesa autonòmica en deute públic per habitant va augmentar 381,8% entre el període 2009-2016. (582 € en 2016 mentre que el 2009 va ser de 121 €); 7) L'Estat del Benestar és dels menys redistributius d'Europa: la taxa de pobresa es redueix abans de transferències socials a Espanya del 29,5% el 2016 al 22,3% després de transferències socials. Mentre que a la UE es passa d'un 26% el 2015 baixa al 17,3% de reducció de pobresa (8,7% de reducció en la UE davant de 7,2% a Espanya).

La pobresa de l'Estat del Benestar a Espanya és conseqüència d'una fiscalitat feble i regressiva que s'ha accentuat encara més amb les reformes dels governs Zapatero i Rajoy. Com a conseqüència, els ingressos fiscals a Espanya són inferiors als dels països del nostre entorn. Les facilitats que tenen les grans empreses i fortunes per pagar menys del que tenen establert, gràcies a un entramat de desgravacions i exempcions, fa que la càrrega fiscal recaigui sobre les classes mitjanes i treballadores a través de l'IRPF i dels impostos al consum. Més dades: 1) A Espanya el 85% de l'esforç fiscal recau sobre les rendes del treball; 2) 17 de les 35 empreses de l'IBEX no paguen l'impost de societats a Espanya, quan tan sols 3 companyies van tancar 2014 amb pèrdues.

La pobresa s'ha incrementat

Resultat de tot l'anterior és que la pobresa està ja inclosa com a part integrant del sistema econòmic. No és conjuntural, sinó estructural. En altres paraules, la pobresa s'ha instal·lat a la societat espanyola, afectant persones i famílies que cada vegada veuen més difícil sortir de la seva situació. La transmissió intergeneracional donarà lloc a noves generacions que reproduiran la pobresa i que cada vegada tindran més difícil sortir-ne. De nou, més dades: 1) La renda mitjana de les llars s'ha reduït un 11% des de 2009 (30.045 €) a 2016 (26.730 €); 2) Hi ha més de 2,5 milions de treballadors / es estan per sota del llindar de la pobresa: un augment del 21,55% des del 2009 (11,6% el 2009 davant 14,1% el 2016); 3) Espanya ha registrat la xifra més alta de pobresa des de 2005: més de 10 milions de persones a Espanya estan per sota del llindar de la pobresa (el 22,3% de la població); 4) Tot i la 'recuperació econòmica' la taxa de pobresa ha continuat augmentat respecte a l'any passat (2015 = 22,1%; 2016 = 22,3%); 5) El 42,2% de les llars d'1 adult amb 1 o més nens dependents està en situació de pobresa; 6) El 30,6% de les llars amb nens dependents estan en situació de pobresa; 7) Gairebé 650.000 llars, més d'1 milió de persones, no tenen cap ingrés (3,52% del les llars); 8) La pobresa persistent (persones que romanen en risc de pobresa 2 dels 3 últims anys) és de 15,8 a Espanya (2015) enfront de 11,5 a l'Eurozona (2015), 4,3 punts menys, de les més altes d'Europa; 9) L'mala alimentació per motius econòmics i, de vegades, la fam, són situacions reals que afecten a més d'1 milió de persones a Espanya; 10) L'Taxa Arope, que és l'indicador utilitzat per la Unió Europea per mesurar l'exclusió social, situa Espanya 4,9 punts per sobre de la mitjana de l'eurozona (27,9 enfront del 23%): una de les més altes de la UE; 11) A 1 de cada 10 llars es passa fred o excessiva calor per no poder mantenir l'habitatge a temperatura adequada; 12) En 4 de cada 10 llars no es pot permetre anar de vacances fora de casa almenys una setmana a l'any; 13) El 15,3% de les llars tenen molta dificultat per arribar a final de mes; 14) El 8,4% de les llars tenen retards en els pagaments relacionats amb l'habitatge principal; 15) 2,6 milions de persones pateixen mancances materials greus (5,8% de la població); 16) 4 de cada 10 persones viuen en llars sense capacitat per afrontar despeses imprevistes; 17) Almenys 6 milions de persones, sense ser pobres, es troben en situació econòmica precària.

Conclusió. El resultat de les polítiques neoliberals que han estat seguides fins ara per part dels governs del PSOE i del PP a nivell central, i pels partits de dretes (com ara CiU, que ara es diu PDeCAT) i socialistes que han governat a les autonomies

Espero no haver-los atordit amb tantes dades. Però els prego que considerin que darrere de cada dada hi ha un enorme, repeteixo, enorme, patiment imposat a les classes populars d'Espanya. Però aquest dany s'ha aconseguit a costa d'una gran transferència de fons del món del Treball al món dels beneficis dels grans propietaris del capital, dels més elevats de l'Eurozona. Aquesta realitat segueix amagada en els principals mitjans d'informació i persuasió del país.

Davant d'aquesta realitat cal entendre que les petites variacions dels indicadors econòmics, que es presenten pels partits governants com el PP com a indicadors de recuperació econòmica, es realitzen dins d'un marc estructural caracteritzat per aquestes dades. El que ha passat aquests anys a Espanya és un canvi dins del règim capitalista, que ha passat de tou a dur, i això com a resultat de la victòria en un conflicte polític que passa entre una minoria econòmica, financera, mediàtica i política, per un banda, i les classes populars, que són la majoria de la població, de l'altra. Així de clar.

(Agraeixo al meu col·lega Eduardo González de Molina l'ajuda en la provisió de la majoria d'aquestes dades).