El Meyba de Manuel Fraga i de l’ambaixador nord-americà banyant-se a la platja de Palomares (Almeria) no ens deixa veure l’accident d’armament nuclear més greu conegut fins ara i les seves conseqüències, que 45 anys després encara cuegen. El 17 de gener del 1966, un bombarder B-52 de la força aèria dels EUA, carregat amb quatre bombes nuclears, va topar a l’aire amb la panxa de l’avió cisterna que havia de subministrar-li el combustible. Les bombes, d’1,5 megatones, no van explotar, però van alliberar 20 quilos de plutoni-239, altament radioactiu i amb una vida mitjana que supera els 20.000 anys.

Malgrat els esforços aparents i els 80 milions de dòlars de l’època esmerçats, un mínim del 15% del plutoni es va escampar per l’aire i Palomares va esdevenir un dels llocs de més alta radioactivitat, que va afectar greument la salut de la població. Per primer cop, l’Administració nord-americana, per boca de Hillary Clinton, s’ha compromès a ajudar econòmicament i tècnica (en el tractament de residus) davant la petició de la ministra d’Afers Exteriors, Trinidad Jiménez.

Quan tot feia pensar que havíem girat full a l’energia nuclear, el totpoderós lobby nuclear ha llançat una ofensiva en tota regla per evitar el tancament de Garoña, allargar la vida operativa de les centrals existents i construir-ne de noves. Aprofitant l’avinentesa de la crisi econòmica i de l’encariment del preu de l’energia, els apòstols de l’àtom pregonen, sense rubor, les bondats d’una energia segura, neta i barata. Ningú se’n recorda, dels accidents de Harrisburg, als EUA (1979), de Txernòbil, a Ucraïna (1986) o de Vandellòs I (1989). Mentiders? No, gràcies!