Som ja en plena preparació de la campanya electoral. Passat vacances la cosa es posarà a cent, ja que tot fa suposar que les eleccions seran abans de final d’any. A Catalunya tornem a tenir com a candidat de CiU Josep Antoni Duran i Lleida. El dirigent democristià ha aconseguit convertir-se en un dels punts centrals en la circulació d’interessos i propostes a Madrid, i la seva gran influència en el cor del sistema polític espanyol explica també la gran capacitat de donatius i prestacions econòmiques que rep UDC. La manera com va ser ratificada, que no votada, la seva candidatura indica que la coalició convergent-democristiana ja es prepara per ser la força estable en la qual el Partit Popular es pugui recolzar si, tal com confien els de CiU, no obtenen majoria absoluta. La situació de simetria entre Catalunya i Espanya –el PP fent costat, com ja fa, a CiU a les institucions públiques catalanes, i CiU fent costat a Madrid a la majoria del PP– faria rutllar la cosa. El preu que pagarien els populars seria acostar-se a un pacte fiscal, i el preu que pagarien els convergents seria rebaixar el to de les seves reivindicacions nacionals i d’hegemonia lingüística. El gran punt de compromís i d’acord se situa en la defensa del predomini dels interessos econòmics i financers a Espanya i a Catalunya, i el progressiu afebliment del pes del sector públic en serveis de tota mena, tot reforçant els experiments ja portats a terme a Madrid i al País Valencià en temes com ara salut, serveis a les persones i seguretat.

Els vessants liberal, de negoci i conservador de CiU s’expressen perfectament en la figura de Duran i Lleida, i per tant és el millor candidat per entendre’s amb el PP. Les seves manifestacions en temes d’immigració, en temes de moral, en temes de restricció dels espais de reconeixement de la pluralitat d’identitats de gènere, o en el gran tema de l’ensenyament religiós i concertat, fan de la seva proclamació com a candidat la millor carta de presentació per a l’escenari postelectoral amb Rajoy a la Moncloa, i justifiquen la seva visió de tenir “la paella pel mànec”. El problema pot venir per l’excessiu escalfament de “la paella” que tot plegat pot provocar. Veurem aleshores com es combina la situació política a Madrid i Catalunya.