Un dels problemes del debat de primàries que el PSC ha traslladat a Barcelona per tal de decidir quin serà el seu candidat a les properes eleccions municipals, és que es barregen les qüestions pròpies de la ciutat i el seu futur amb temes que tenen més a veure amb la peculiar situació que travessa el PSC a hores d’ara. Tot i que es va decidir ajornar el debat i la discussió sobre programes i lideratges a la tardor d’aquest any, és evident que tant els pèssims resultats de les autonòmiques com el fet que no es poden encarar unes eleccions municipals sense parlar de política i de candidats, fa que la prudència programada no acabi de funcionar. El cas més evident el tenim a Barcelona. Les primàries són un intent a la desesperada de no perdre l’alcaldia i el govern de la ciutat. Però la manera de fer-ho, les ferides obertes al llarg d’aquests anys en episodis com ara el cas Palau, la sortida d’Itziar González o el referèndum de la Diagonal, ni sobretot, el fet que tot plegat s’hagi plantejat de manera improvisada i tardana, fa que el debat de les primàries sigui molt peculiar. S’està convertint més en un pols entre la direcció del PSC i la Federació de Barcelona que no pas en un debat sobre diferents alternatives des del camp dels socialistes sobre la ciutat. La passió amb què alguns militants del PSC explicaven pel Twitter com de plena estava la Nau Ivanow dissabte en un acte de suport a Hereu així ho demostra. Bones paraules, però moltes tensions. Es van filtrant enquestes sobre a qui prefereixen els barcelonins, però tots sabem que qui decidirà no seran aquests, sinó els militants i simpatitzants. Esperem que passat el 22 de maig es pugui fer millor tot plegat.