Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Moltes de les polítiques de les institucions públiques així com els ordenaments de gestió els deteriora el pas del tems, els envelleix i en aquest esdevenir es mengen substancioses parts de la despesa pública, a més de generar perversions que erosionen allò que hauria de ser el fonament de qualsevol política de govern, l'interès general.

Així, un govern que fa gala de demòcrata i que diu defensar els interessos de la població i entre aquests els ajuts als més febles, hauria de revisar totes les polítiques públiques de les institucions i trobar mostres improductives pel bé comú, revisar-les i esmenar-les.

Això ve a propòsit de les forces armades (FAS a partir d'aquí) d'Espanya que, igual que en molts altres països, exerceixen un paper que ha deixat de ser necessari des de l'interès general i des d'un punt de vista social. M'explico. Els exèrcits aquí i a Europa van ser creats per preservar la sobirania dels estats davant possibles agressions externes o internes, i així garantir la seguretat de les seves fronteres, infraestructures i població. Això ha estat així des de la pau de Westfàlia (1648), on es reconeixia el principi de sobirania nacional dels estats. I avui, malgrat el temps transcorregut, els exèrcits continuen jugant aquest mateix paper. Però com que la geopolítica canvia i les estratègies de seguretat també, avui, la seguretat, segons descriuen les directives a Espanya i la Unió Europea, es relacionen amb una altra mena d'amenaces, a saber: preservar el medi ambient davant el canvi climàtic, prevenir pandèmies, desastres naturals, atacs cibernètics, migracions massives, crim organitzat, extremisme violent i els conflictes armats. Aquests són els perills que preocupen els estats, i analitzats un a un aquests perills (que no ho faré aquí) a excepció dels conflictes armats, poc o res poden fer les FAS per a evitar-los.

És cert que els conflictes armats poden desestabilitzar la pau regional o mundial, però abans d'utilitzar la força militar, se suposa, s'haurien d'arbitrar totes les mesures polítiques i diplomàtiques ben descrites en els manuals de relacions internacionals per evitar la utilització de la força militar. I, encara que igualment es necessités la utilització d'una força dissuasiva per pacificar i mediar en un conflicte, aquest paper hauria de recaure en Nacions Unides, perquè van ser creades per això. Encara que, certament, mentre l'ONU no disposi d'uns cossos de seguretat propis, que seria el desitjable, els estats seguiran mantenint els seus exèrcits nacionals, i intervenint a demanda de l'ONU quan sigui oportú pels seus interessos en política exterior.

És clar que els anhels de control regional o mundial empenyen alguns estats a ser potències, cosa que busquen manu militari i així defensen els seus interessos neocolonials, i mantenen unes FAS fortament equipades. A Europa occidental ho són Regne Unit i França, però a la resta de països, la funció principal que manté les FAS en actiu és la dissuasió, però en canvi, no es percep cap amenaça externa que posi en perill la sobirania nacional; i per a les amenaces internes ja disposen de cossos de seguretat, de justícia i agències d'informació per a prevenir-les i fer-les front.

Tot aquest preàmbul ve al cas per abordar el paper que juguen les FAS a Espanya, la qual cosa es pot estendre a la resta de països europeus, on la possibilitat d'una guerra ha desaparegut i on els exèrcits no juguen cap altra funció que la dissuasiva. Llavors, per què mantenir 120.000 militars a Espanya o 1.270.000 a la Unió Europea quan no existeixen amenaces que requereixin unes FAS que, com en el cas espanyol, estan equipades amb un armament d'una capacitat letal molt superior als perills que han d'afrontar. Per exemple, com a màxim, fora de les fronteres espanyoles les FAS despleguen no més de 3.000 militars i normalment sempre equipades amb un armament d'escàs potencial, perquè com argumenten els polítics que governen, es tracta de missions de pau, on no es despleguen armaments pesants. Llavors, per què no abordar a Espanya una profunda revisió de les FAS, que rebaixi el seu nombre d'efectius i les seves capacitats, per a posar-les en sintonia amb la realitat geopolítica de l'entorn mediterrani i europeu.

A Espanya, la despesa del Ministeri de Defensa és de 10.199 milions d'euros i afegint-hi totes les altres despeses militars repartides per altres ministeris (seguretat social, mútues, I+D militar, Guàrdia Civil i interessos del deute) es duplica fins els 20.030 milions. Si es reduïssin ostensiblement les FAS en nombre d'efectius podríem estalviar uns abundants recursos monetaris que, destinats a desenvolupament social i l'economia productiva, que la militar no ho és, produirien molt més benestar per a la població.

Observem els dos grans problemes que amenacen en aquest moment tota la humanitat, el desastre mediambiental a causa del canvi climàtic i la pandèmia de la Covid-19. Tenen aquestes dues grans amenaces remei a través de la mediació de les FAS? Indubtablement no, malgrat que es trobin esmentades en la directiva de Defensa d'Espanya. Així, encara que les FAS espanyoles disposin d'una Unitat Militar d'Emergències (UME) que actua com a bombers enfront d'incendis, presta ajuda quan hi ha desastres naturals, aixeca hospitals de campanya, desinfecta infraestructures o aporta rastrejadors de la Covid-19, és aquesta la seva funció? No. Han estat formades i ensinistrades per fer front a conflictes armats i no per prestar serveis civils, els quals serien molt més eficaços i eficients en mans de cossos civils.

És el moment d'abordar un replantejament de les FAS a Espanya, també a la UE. La crisi mediambiental i la sobrevinguda per la pandèmia de la Covid-19 exigeixen rellançar l'economia productiva per altres camins més sostenibles que els de l'àmbit de l'economia militar. Les amenaces reals no provenen del perill d'una guerra entre estats, això ha desaparegut de les directives de Defensa de la UE, llavors, què s'espera per a la conversió de les FAS?

És clar que la reducció del nombre de militars i de les capacitats de les FAS no és suficient, perquè passar d'un exèrcit extensiu a un més intensiu podria significar que l'exèrcit resultant fos molt més intervencionista i agressiu en política exterior. Per tant, a més de reduir la seva mida, caldrà, en primer lloc, canviar les polítiques militars per adequar-les a la realitat de la geopolítica ja assenyalada. I, en segon lloc, adequar-les a l'estricte respecte dels Drets Humans, que mai s'ha d'oblidar que tenen un caràcter universal. Això obligaria, en el cas espanyol, a abandonar l'OTAN i el seu líder, els Estats Units, tots dos al servei de la defensa dels interessos de les corporacions del neoliberalisme global, que tant de patiment comporten per a la humanitat amb guerres i espoli de recursos. I, per contra, promoure polítiques de neutralitat respecte a les potències; practicar la distensió i la mediació en els conflictes; promoure la seguretat compartida a nivell regional i mundial; potenciar la presència a l'OCDE (Organisme per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) i a l'ONU, organismes que promouen la pau; treballar perquè la Conferència Mediterrània es converteixi en un organisme de pau regional.

Aquest és el camí, gens ni mica fàcil, però necessari per a la construcció d'una pau en positiu, a la qual, per què no, també podrien contribuir unes FAS espanyoles reformades, reconduint les seves estratègies, reduint la seva mida i capacitats, i abandonant la dissuasió per substituir-la per la mediació.