El poder de les paraules

En l’edició d’abans-d’ahir, dimarts, el diari digital E-notícies, un dels pioners en aquest àmbit i que gaudeix de més entrades, titulava la ressenya de l’entrevista feta al president Mas per The Wall Street Journal: “Mas és ‘líder d’una regió’, segons The Wall Street

Journal”.

Només en lletra petita i a sota, donava una pista del veritable contingut de la notícia: la preocupació per la crisi econòmica i la disposició de l’executiu català a continuar sent solidaris. Per la causa que sigui, aquest diari va considerar que havia de remarcar el fet que el diari nord-americà qualifiqués Catalunya de “regió”. Hi ha una certa intenció sensacionalista darrere d’aquest acte, però tanmateix ens servirà per tornar a parlar de les paraules. I del fascinant poder màgic que tenen d’estirar-se o arronsar-se, segons qui les diu i segons qui les sent.

Que un diari de Nova York es refereixi a Catalunya com a regió no ha de molestar ni indignar qui pensi que és una nació, per més que pesi a l’E-notícies. Els americans ho utilitzen des d’un punt de vista purament administratiu. Per a ells, una demarcació administrativa espanyola, amb més autonomia o menys, és una regió. Nos­altres sabem que pot ser una nació. Ells no. O és difícil que ho sàpiguen. No ha de provocar ningú, doncs, aquest titular d’e-notícies. Igual que no ha de provocar si qui ho diu és un líder del nacionalisme espanyol. El problema és la curtedat de mires, el fet de no allargar històricament la vista gaire lluny. Som una nació independentment de la plasmació administrativa concreta que la conjuntura històrica imposa. No hem de caure en el parany de les paraules. És com quan s’insisteix des de la historiografia nacionalista espanyola que Catalunya mai no va ser independent i s’eleva aquesta circums­tància fins a la categoria d’impedir que mai ho pugui ser.

No sabem si els comtes de Barcelona eren exactament independents –legalment no van trencar el vassallatge amb els francs fins al segle XIII– però a la pràctica ho eren. I quan van passar a ser reis d’Aragó, efectivament, l’Estat era la Corona d’Aragó. Però sovint es deixa de banda que l’organització interna d’aquest país era una confederació de països lliures. Fins al punt que el comte de Barcelona era dels pocs comtes sobirans d’Europa. ¿O és que es pensen que és només per amor a la ciutat que el pare de l’actual rei va conservar només el títol de comte de Barcelona? Probablement ens estimava molt però, casualment, de tots els títols “menors” dels reis d’Espanya va voler utilitzar el que comportava rang sobirà. Per si de cas.

En resum, és Catalunya una regió? Sí, és una regió geogràfica d’Europa, una regió administrativa (a Espanya, es diu comunitat autònoma, a França forma part dels departaments dels Pirineus Orientals). Però no treu que sigui una nació, que és un concepte cultural i social.

Va ser Catalunya independent? Estrictament, tal com es considera avui en dia el concepte d’independència, no. Però això no treu que ja llavors fos una nació –i així s’esmenta tantíssimes vegades en els documents medievals– ni que ara no continuï sent-ho. Hem de superar la víscera de caure contínuament en la provocació de l’anècdota i no ser conscients de la veritable categoria. La qüestió no és allò que ens diuen que som sinó el que nosaltres pensem que som.