El teòric de la guerra Edward Luttwak va encunyar el terme postheroic en el seu llibre del 1987 Strategy: The Logic of War and Peace per descriure els conflictes actuals que, a diferència de la guerra total descrita per Clausewitz, malden només per assolir petits objectius polítics. Aquest terme es va homologar ràpidament al tarannà de l’Europa comunitària, que, cansada de matances, enfilava el camí del postheroisme, és a dir, el de la ironia geoestratègica.

La gran cimera anual de post­heroisme va tenir lloc dissabte a Oslo sota el popular format del Festival d’Eurovisió. La gent més perspicaç parla d’Eurovisió com la “tercera càmera” comunitària mes enllà del Parlament i la comissió, un democràtic fòrum de geopolítica kitsch.

L’edició d’enguany ens ha deixat notables exemples postheroics. Els països veïns, en lloc d’odiar-se, es voten alegrement. Fins i tot Rússia va donar molts vots a Geòrgia encara que envaís aquest país ara fa només dos anys.

Grècia va obtenir molts vots de simpatia ja que concursava amb una cançó amb un títol de clares traces financeres (Opa) que descriu la seva intervenció per part del Directori. Però el fet mes destacat ha estat la submissió europea a Alemanya. Merkel, injectant diners a Grècia, legislant contra l’especulació i mantenint-se ferma en la defensa de l’euro, ha generat l’admiració dels eurofans.

Fins i tot Espanya, acollonida després de l’arrambatge comunitari, va donar 12 punts als que ara remenen les cireres. I els alemanys, cofois per la seva nova política neo­bismarckiana, van presentar una cançó que descriu com veuen la resta d’Europa: Satellite.

El postheroisme europeu, com es deia del Congrés de Viena, del 1815, també balla.