Un dels temes centrals en el debat polític actual és la qüestió del lideratge. Curiosament, l’experiència de les primàries socialistes a Madrid, un mecanisme participatiu per decidir qui personificarà les opcions polítiques d’un partit o formació política, s’ha convertit en una demostració de la falta de lideratge de Zapatero. Les enquestes mostren greus problemes de confiança amb relació als líders polítics actuals, siguin del color que siguin. Davant d’aquest panorama, molts recorden amb enyorança l’època dels vuitanta, amb noms com González, Pujol, Miterrand o Kohl. Com més difícil es fa tot, més necessitem refugiar-nos en la perspectiva salvadora del líder que, de lluny, ens digui “anem bé”, “ens en sortirem”, “confia en mi...”. I ara com ara ni Zapatero ni Rajoy semblen expressar gaires coses més enllà del desconcert i del “dia que passa, any que empeny”. La resta del món no dóna tampoc gaires esperances, i mentre es dilueix l’efecte Obama observem preocupats l’evolució de gent com Berlusconi o Sarkozy.

Caldrà anar acceptant que la nova època que ens ha tocat viure necessita més treball d’equip que lideratges excepcionals. I malgrat que tots podem acceptar que l’èxit del Barça és més un resultat d’equip que l’efecte de messianismes salvadors, ens seguim aferrant a les icones que assosseguen. En política voldríem poder confiar en algú que coneix el camí, que sap per on tirar. I, en canvi, trobem persones com nosaltres, plens de dubtes, somnis i cauteles. No trobarem la drecera en la personalització. La perspectiva és col·lectiva. Més fer basar entre tots que esperar el gran arquitecte de la nova catedral.