El 1972, el microbiòleg Ananda M. Chakrabarty va registrar a nom de General Electric un microorganisme que descomponia el petroli cru. L’oficina de patents no va voler registrar el bacteri, però el Tribunal Suprem dels EUA finalment va dir que, com que el bitxo en qüestió era obra de l’enginy humà, sí que se’n podia treure rendiment. Chakrabarty va sentenciar: “El fet que els micro­organismes estiguin vius no té cap rellevància pels propòsits de les lleis de patent”.

Des d’aleshores, l’absurd capitalista ha permès patentar, és a dir restringir, diverses formes de vida: des de l’oncomouse, un ratolí modificat per investigar el càncer, fins als efectes del bacil Bt, les petites variacions del genoma humà o els polimorfismes d’un sol nucleòtid (SNP) que es troben en poblacions humanes aïllades i que estan sent aprofitades pels laboratoris del món ric.

Tot això ve a tomb després que el controvertit i repel·lent Craig Venter fes públic el seu èxit amb la “creació” d’una nova espècie artificial. Una vegada més, la cortina de fum mediàtica s’ha desplegat de la manera habitual i automàtica. Tots hem corregut a qualificar les conseqüències del descobriment com un “problema ètic i moral”.

Això és perfecte per a la indústria, perquè com que això de l’ètica i la moral només interessa quatre capellans i filòsofs, el senyor Venter i els de la seva corda poden anar fent via sense haver d’explicar que el gran debat és legal i econòmic: és patentable la vida? Pot tenir propietari? ¿Es pot treure profit i restringir l’accés públic a la combinació d’una cosa tan universal com les proteïnes? ¿No és hora ja d’aturar la més implacable, cruel i injusta forma de dominació que són les lleis de patent?