Qui assetja qui? La poca vergonya d''El País'

Vicenç Navarro

Autor de l'article ‘La desinformació i manipulació dels mitjans sobre Vistalegre’

El dia 7 de març de 2017 El País va publicar un editorial en què feia seves les acusacions -que havia fet el dia anterior l'Associació de la Premsa de Madrid-al partit Podemos per assetjament als periodistes que proporcionaven informació desfavorable als interessos de tal formació política. A la següent pàgina on es va publicar tal editorial, apareixia una columna que intentava posar exemples d'aquest assetjament, incloent en aquella llista un article que vaig escriure el passat 14 de febrer A Públic, titulat La desinformació i manipulació dels mitjans sobre Vistalegre.

Aconsello al lector que es llegeixi tal article (que adjunto aquí), en què faig una crítica d'informacions aparegudes en els majors rotatius, incloent El País, en la seva cobertura del Congrés de Vistalegre II de Podemos. També, per cert, li aconsello que llegeixi articles anteriors en els que critico detalladament el comportament de l'equip editorial i periodistes d'El País (vegeu Las manipulaciones y mentiras en 'El País', 30.12.14).

Veurà el lector que a cap lloc dels meus textos hi ha cap insult o amenaça o qualsevol altre comportament que pugui encaixar en la categoria d'assetjament. El que faig és mostrar la falta de veracitat de les seves informacions, i el seu to clarament ofensiu en molts dels seus reportatges la intenció dels quals no és la d'informar sinó la de persuadir, creant un clima hostil cap a Podemos.

La manca de veracitat d' 'El País'

El cas més clar de falta de veracitat és quan El País va publicar una notícia informant que Pasqual Maragall (que va ser primer alcalde de Barcelona i president de la Generalitat de Catalunya més tard) va ser escridassat quan va entrar al Pavelló de la Vall d'Hebron (ple a vessar) on s'anava a celebrar un acte de Podemos, amb una presentació per part de Pablo Iglesias. Els milers de persones que abarrotaven el recinte van ser testimonis de l'enorme falta de veracitat d'aquella notícia, ja que no només no va hi va haver una esbroncada, sinó que va ser precisament el contrari: una gran ovació a un dels alcaldes més populars que Barcelona hagi tingut, popularitat fins i tot més accentuada en els barris obrers com la Vall d'Hebron. Però aquesta falta de veracitat va ser acompanyada d'un intent d'ocultació, rebutjant la publicació d'una carta de correcció que vaig escriure al director del rotatiu amb l'esperança que la falsa notícia fos un error del periodista (resultat de, potser, no saber distingir entre esbroncada i ovació). En aquesta carta no hi havia tampoc insults ni amenaces (que em desagraden profundament, com bé sap qualsevol lector familiaritzat amb els meus escrits), o cap tipus d'assetjament. Vaig demanar que fessin una correcció, que es van negar a fer. És aquí que vaig poder veure que no era un error sinó una grollera manipulació, indigna de tal rotatiu.

L'enorme agressivitat i manipulació

Aquesta falta de veracitat va acompanyada d'un comportament abusiu i insultant que va aparèixer en la seva cobertura dels debats que han existit a Podemos i en el moment del Congrés de Vistalegre II. Les legítimes diferències entre Pablo Iglesias i Iñigo Errejón sobre l'estratègia política a seguir van ser presentades com una simple lluita per la butaca, presentant-les ni més ni menys que com una cosa semblant a la lluita entre Stalin i Trostky, que va acabar amb l'assassinat del segon per part del primer. És impossible, per molt ignorant de la història que fos, que l'autor de tal analogia no sabés que aquesta comparació era abusiva en extrem, publicada únicament i exclusivament amb el desig de crear animositat cap al suposat assassí potencial, el Sr. Pablo Iglesias. Vaig criticar aquest comportament agressiu en l'article "La desinformació i manipulació dels mitjans sobre Vistalegre", article presentat per El País com un exemple d'assetjament als autors de tals falsedats i manipulacions, acusant-me a mi a les pàgines del rotatiu d'atacar la llibertat de premsa i al dret d'informació.

Davant tal acusació, vaig escriure una carta al director (veure aquí). El País no va voler publicar la carta. En el seu lloc va publicar tres cartes que donaven suport a El País i afegien més insults a Podemos. Cal aleshores preguntar-li a l'esmentat diari: qui està violant les normes bàsiques d'un fòrum que diu defensar la llibertat de premsa? És El País el qui està violant les més mínimes regles de conducta professional, manipulant, falsejant i insultant a aquells als que considera els seus adversaris. Juntament amb un gran nombre de rotatius, és un instrument de batalla i propaganda que no té vocació i compromís de respectar i promoure la diversitat d'opinions, essencial en un fòrum que aspira a ser portaveu de la llibertat d'expressió que sistemàticament viola. És obvi que aquest rotatiu ha deixat de ser-ho des de fa ja temps, arribant a nivells extrems sota la direcció d'Antonio Caño (Veure "El sesgo profundamente derechista de Antonio Caño, nuevo director de El País", Público, 24.02.14, o "La supuesta imparcialidad del director de El País, Antonio Caño ", El Plural, 11.08.14). Això explica la por que hi ha entre els polítics i intel·lectuals d'aquest país, que no s'atreveixen a enfrontar-se al Quart Poder (mer instrument d'interessos financers i econòmics) que, sense cap objecció, milita i batalla per reduir la diversitat d'opinions, no només en les seves pàgines, sinó també en la societat, incloent a aquelles forces polítiques i veus crítiques amb l'ordre establert per aquells poders fàctics que els posseeixen i / o influencien. D'aquí la importància de mostrar aquests mitjans pel que són. I aplaudeixo als pocs polítics que s'atreveixen a fer-los front denunciant el seu comportament profundament antidemocràtic.

Seria molt desitjable que hi hagués a Espanya associacions en defensa de la llibertat de premsa que sistemàticament presentessin casos clars de manipulacions, mentides i errors dels mitjans, tal com passa als EUA amb Extra o Fair. La molt limitada democràcia a Espanya (incloent Catalunya) els necessita com l'aire que respirem.

A on va 'El País'?

Crec que és evident que El País s'ha anat movent més i més cap a postures de dretes, i fins i tot d'ultradreta, mostrant comportaments que fins llavors havien caracteritzat a La Razón o l'ABC, i que en les àrees econòmiques ha significat un suport clar a les polítiques públiques de clar perfil neoliberal (reformes laborals i retallades de la despesa pública) que han portat el país a un desastre. Va donar suport a les mesures iniciades en aquesta direcció pel PSOE, justificant-les com a "necessàries a causa de l'extrema gravetat de la situació" (13.05.2010). La crisi estava afectant el país i el rotatiu que portava el seu nom, de manera que les accions d'aquesta empresa (el grup PRISA) van caure un 87% i el seu deute va arribar als 5.000 milions d'euros. Les polítiques desenvolupades per omplir aquest buit van conduir al que Marina Vallejo Valcárcel ha cridat la financiarització de El País. L'accionariat del diari va passar de ser propietat de la família Polanco (que el 2009 tenia el 71% de totes les accions), a només el 19% el 2010. Grans blocs financers van passar a ser els seus propietaris. El grup Liberty va passar a posseir més del 50% de les accions, tal com documenta Marina Vallejo (en un interessant informe, La deriva ideológica de El País: del socialismo a Ciutadanos, realitzat per la Facultat de Comunicacions de la UPF, del qual formen part la majoria de les dades que aquí presento). Entre el nou accionariat de Prisa destaca el sultà de Qatar Ghanim A l'Hodaifi Al Kuwati, que va injectar 75 milions d'euros, aconseguint el 10% de les accions; el banc britànic HSBC (9,6% de les accions); l'empresari mexicà Roberto Alcántara (9,3% de les accions); Caixabank (9%); Banco Santander (4,6%) i Telefónica (4,5%). Aquesta financiarització va reforçar aquest enorme biaix neoliberal del rotatiu, que Marina Vallejo mostra analitzant els titulars i fotografies de les portades del rotatiu. El nombre de portades favorables al PP i de "notícies favorables al PP i al Sr. Rajoy" van augmentar més tard significativament. Aquest biaix va ser acompanyat d'una gran hostilitat cap al 15-M, al qual va intentar comparar des del principi amb ETA (sí, ha llegit bé, ni més ni menys que amb ETA), mobilitzacions dirigides per Bildu. Les notícies sobre el 15-M, amb fotografies incloses, apareixien (per casualitat?) al costat de notícies sobre Bildu i el que definia com el seu preocupant ascens. Això va passar, com mostra Marina Vallejo, els dies 16 i 21 de maig, mostrant marxes i manifestacions del 15-M al costat (i també en portada) de les manifestacions de Bildu. Com indica l'autora "Aquest fet podria donar a entendre que El País volia relacionar el 15-M amb extremistes d'esquerra o alteradors del que és públic, ja que fins i tot a la portada del 16 de maig, un breu peu de foto informa del que ha passat, i anuncia principalment els arrestos i altercats".

El canvi el va liderar el director Cebrián, que es va fer impopular fins i tot dins de la plantilla del rotatiu per acomiadar 149 treballadors -un terç de la plantilla-, alhora que ingressava 13 milions d'euros (35.600 euros diaris) el 2011, com indicava la carta del Comitè d'Empresa. Cebrián va reforçar encara més el biaix neoliberal quan va nomenar a Antonio Caño a nou director d'El País (veure els meus articles sobre Caño), el qual va començar la seva hostilitat cap a Podemos, definint-ho en una entrevista amb Ana Pastor com un partit "antisistema democràtic. Els seus dirigents creuen en un altre sistema que probablement no és democràtic", continuant i reforçant així la línia anti-Podemos que havia assenyalat Cebrián, el qual es va referir al "no dissimulat calfred que pateixen els cercles dirigents i amplis sectors de les classes benestants davant la notícia que un partit com Podemos encapçala la llista dels eventualment més votats a les eleccions (...)", definint a Podemos com "una expressió populista de les malalties infantils del socialisme ". I més tard, i com a part de la campanya d'alerta del perill que representava per a l'economia espanyola el programa econòmic de Podemos, van proposar que el lector es llegís l'informe de l'IBEX-35 per a estimular l'economia, que consistia en un seguit de mesures neoliberals que han malmès tant a les classes populars. No és estrany, doncs, que Cebrián i El País s'oposessin a qualsevol coalició de Pedro Sánchez amb Podemos, indicant que si feien tal pacte, PRISA iniciaria "una guerra contra ell". La guerra contra Podemos, doncs, continua viva, presentant-se El País alhora com el gran defensor de la llibertat de premsa, donant a totes les opcions polítiques la mateixa cobertura mediàtica, informant a la població d'una manera equilibrada sobre totes elles. Al mateix temps que s'autodefineix amb declaracions altisonants, planeja la destrucció d'aquells que considera els seus enemics. Així és El País.