Vicenç Navarro

Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques, Universitat Pompeu Fabra

Ja fa anys que hi va haver un debat entre politòlegs d’aquest país (que va tenir nul·la visibilitat mediàtica als mitjans espanyols) sobre si el règim dictatorial existent a Espanya des del 1939 fins al 1978 era un règim polític merament autoritari de tipus cabdillista o era molt més, un règim totalitari, és a dir, un règim cohesionat per una ideologia totalitzant que abastés totes les dimensions de l’ésser humà, imposada per un Estat dictatorial que instruís i obligués la població a fer-la seva, amb totes les conseqüències que això comportava. Aquesta ideologia seria imposada no només pels aparells repressius de l’Estat, sinó també per tots els aparells de reproducció de valors, des de les escoles i centres educatius fins als mitjans d’informació, tots ells controlats per l’Estat totalitari. Segons aquesta tipologia, serien exemples de règims autoritaris els règims cabdillistes populistes que han abundat a l’Amèrica Llatina durant la seva història. I serien exemples de règims totalitaris els comunistes, el nazi, o els feixistes.

Què era l’Estat dictatorial a Espanya? Un Estat merament autoritari?

La visió més hegemònica entre els politòlegs espanyols era que el règim dictatorial que havia existit a Espanya era de tipus autoritari cabdillista. És per això que se’l va definir com a règim franquista, en ser dirigit per un cabdill, el general Franco. El major intel.lectual que va liderar i promoure aquesta interpretació va ser el professor Juan Linz, de la Universitat de Yale, als EEUU, procedent d’una de les famílies que havien guanyat la Guerra Civil espanyola. Aquesta fou també la visió dominant a la comunitat politològica i a l’establishment politicomediàtic del país. Aquesta visió tenia el seu atractiu per als hereus de la dictadura, ja que una característica que, segons ells, era pròpia dels règims autoritaris cabdillistes era que, un cop desaparegut el cabdill, canviava el règim, i es donava llavors la possibilitat d’establir un règim democràtic. En realitat, aquest argument era utilitzat i esmentat sovint als EUA pel Departament d’Estat (el ministeri d’Assumptes Exteriors dels EUA), influenciat pel professor Linz, per a justificar el suport del govern federal d’aquell país a les dictadures populistes de dretes de l’Amèrica Llatina. S’assumia, ben al contrari, que els règims totalitaris, com els comunistes, no podien transformar-se en democràtics, ja que el seu caràcter totalitzant abastava totes les dimensions de l’Estat, fet que dificultava enormement la seva transformació. D’aquí ve l’oposició i hostilitat del govern federal dels EUA cap als règims comunistes, ja que eren percebuts com a impossibles de canviar, excepte a través d’intervencions militars o bé de motins armats estimulats des de fora del país.

El règim dictatorial espanyol: un Estat totalitari?

Enfront d’aquesta visió del règim dictatorial com a merament autoritari, hi havia una altra visió, minoritària, promoguda pels hereus dels vençuts, que afirmàvem que el règim havia sigut totalitari, amb una ideologia totalitzant –el nacionalsindicalisme- mereixedora de ser definida com a feixista. Les característiques d’aquesta ideologia eren un nacionalisme (els vencedors de la Guerra Civil es van autodefinir com els “nacionals”) extrem de caràcter imperialista, promogut per un Estat molt centralitzat repressiu, dotat suposadament d’una supremacia racial (el dia nacional es definia com a el Dia de la Raça), i que subsumia totes les classes socials sota la categoria de poble (negant l’existència de classes socials amb interessos oposats), de manera que posava als sindicats verticals la classe treballadora sota la direcció i domini de l’empresariat i de l’Estat, i afavoria així els grups econòmics i financers del país (que van jugar un paper essencial en el seu establiment). Aquesta ideologia tenia també una visió patrimonial del sector públic (que va facilitar una enorme corrupció dins del sistema), amb un cant a la força física i a la virilitat, i que situava la dona en una situació servil i dependent, mancada dels valors varonils exigibles a la classe dirigent. Aquestes i altres característiques que apareixen desenvolupades en un altre dels meus articles (veure Franquismo o fascimo, Público, 15.12.17) van definir els règims feixistes. El règim dictatorial espanyol, així doncs, tenia totes aquestes característiques des del principi fins al final de la seva existència. És per això que el vam definir com a règim feixista, ja que el terme corresponia millor a allò que l’abundant bibliografía científica que havia escrit sobre feixisme definia com a tal. I així va ser també com se’l va definir a les institucions internacionals, com les Nacions Unides, i a la majoria de mitjans d’informació del món occidental. Així, quan el Sr. Samaranch es va desplaçar a Atlanta per a dirigir la inauguració dels Jocs Olímpics que es van celebrar en aquella ciutat l’any 1996, fou definit a la nota biogràfica publicada pel The New York Times com a delegat d’Esports durant “el règim feixista” liderat pel general Franco. En realitat, de la mateixa manera que fora d’Espanya no es fan servir els termes “hitlerià” o “mussolinià” per a definir el nazisme alemany o el feixisme italià, tampoc no es fa servir el terme franquisme per a definir el feixisme espanyol. En canvi, a Espanya, l’establishment politicomediàtic no empra mai el terme “feixista” per a definir el règim dictatorial espanyol (que va vèncer gràcies a l’ajuda dels règims nazi i feixista d’Alemanya i Itàlia). En lloc d’això, va utilizar i segueix utilitzant el terme “franquista”. I que passi això és perquè aquesta definició intenta accentuar només el seu caràcter autoritari, i excloure el caràcter totalitari d’aquell règim, assenyalant així que la Transició fou una ruptura amb el règim anterior, conseqüència de ser aquest merament cabdiliista. Un cop mort el dictador, va morir la dictadura.

L’Estat actual no va ser una ruptura amb l’anterior

Però la realitat va ser una altra. He escrit extensament mostrant que la transició de la dictadura a la democràcia no fou modèlica, ja que es va fer sota el domini dels hereus dels vencedors, que van deixar el seu imprimàtur a l’Estat i a la societat espanyola. En realitat, la cultura que s’anomena “franquista” està àmpliament estesa a molts sectors de la població espanyola i, sobretot, als sectors més acabalats i classes mitjanes de renda mitjana superior del país, de tendència conservadora. I el partit que ha heretat aquesta cultura ha sigut el Partit Popular.

La dita tan comuna que Espanya no tenia un moviment d’ultradreta ignorava que gran part de la població amb aquesta ideologia votava el PP, que ha sigut un partit eix del règim actual. La seva àmplia presència a les institucions representatives era i segueix sent conseqüència d’una llei electoral que els ha afavorit durant tot el període democràtic, la gènesi de la qual està basada en una proposta dictada per l’Assemblea del Movimiento Nacional (el moviment feixista) l’aprovació de la qual per part de l’Estat va ser una condició per a la seva acceptació (una mica forçada) del canvi que va tenir lloc a partir de la mort del dictador.

No cal dir que seria absurd considerar el sistema polític actual com a una mera successió de l’anterior. Hi ha hagut canvis molt substancials gràcies, sobretot, a les mobilitzacions socials i a l’aplicació de mesures proposades primordialment pels partits governants d’esquerra. Aquestes mobilitzacions han adquirit el seu màxim desenvolupament en els últims deu anys, sobretot a partir de la imposició de les polítiques neoliberals (primer per part del PSOE i més tard per part del PP) que han deteriorat extensament la qualitat de vida i el benestar de les classes populars. D’aquí s’explica el sorgiment d’altres esquerres al llarg del territori espanyol com ara Podemos, així com En Comú Podem a Catalunya, En Marea a Galícia i altres, a més del canvi i renovació d’IU, que a l’aliar-se amb Podemos i les seves confluències, s’han convertit en un espai polític que ha commocionat el país. I cal afegir també a aquests moviments, el moviment de protesta a Catalunya pel veto del Tribunal Constitucional a elements essencials de l’Estatut de Catalunya (proposat pel tripartit d’esquerres català), el qual, aprovat pel Parlament, per les Corts espanyoles i per la ciutadania de Catalunya en un referèndum, hauria significat l’acceptació del caràcter plurinacional de l’Estat espanyol per part de l’establishment politicomediàtic del país. El veto a elements clau d’aquest document va estimular el gran creixement de l’independentisme.

L’arrel de tots aquests moviments va ser l’enuig amb les polítiques imposades a la població per un Estat amb una legitimitat que era qüestionada a l’eslògan popular del 15M “no ens representen”. Les protestes van ser generades per l’enorme insensibilitat de l’Estat cap a les necessitats de les classes populars (la despesa pública social espanyola continua sent de les més baixes de la UE-15), cap a la justícia social (segueix sent un dels països més desiguals de la UE-15) i amb una imposició d’un Estat uninacional de caràcter radial, amb un nacionalisme extrem centrípet (que no reconeix la plurinacionalitat i que es resisteix a una Espanya policèntrica i polièdrica). Han sigut aquests moviments els que han alarmat l’establishment politicomediàtic i els que han creat, com a resposta, la mobilització de la ultradreta que, insatisfeta amb l’escassa rotunditat que percebien a les dretes del vell PP i del nou C’s davant d’aquesta amenaça, ha donat impuls a un nou partit, Vox. El seu gran perill és que estigui fent encara més de dretes aquestes dretes espanyoles, un fet que està tenint lloc a diversos països europeus que també van patir dictadures feixistes, com Itàlia. Hem vist fa algunes setmanes com el president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, dirigent de Forza Italia –la dreta italiana fundada per Berlusconi (que es defineix de centre)– i peça clau del grup parlamentari conservador-neoliberal europeu, va lloar el dictador feixista Mussolini per les moltes coses que havia fet.

La nova ultradreta té les mateixes característiques que la vella

Cadascuna de les característiques del feixisme es presenta en aquesta nova dreta: el seu nacionalisme radial extrem, amb bases supremacistes de caràcter racial, el seu cant a la força i a la repressió, el seu masclisme, la seva defensa de l’statu quo i la seva dependència del suport del sector reaccionari del món empresarial, de la jerarquia eclesiàstica, i de gran part del generalat. I, com el feixisme anterior, rep el suport dels grups financers i econòmics que promouen un ultraneoliberalisme salvatge, ultraneoliberalisme que complementa el seu patrimonialisme de l’Estat (més proper a Trump que a Le Pen), i que encaixa amb gran part de la ultradreta nord-americana, que la inspira. La seva presència ha afectat les dretes espanyoles (PP i C’s) de tal manera que avui hi ha un renaixement de les característiques del feixisme a la vida política i mediàtica del país. L’enorme atenció que rep per part dels principals mitjans n’és un indicador, i es reprodueix a Espanya el que va passar als EUA amb Trump. La seva gran visibilitat mediàtica va ser la principal causa del seu èxit. Per la resta, aquest feixisme –un cop reduïda la parafernàlia feixista del règim dictatorial- és molt semblant a l’anterior.

Què hauria passat si hi hagués hagut una ruptura amb el règim anterior?

Per a donar resposta a aquesta pregunta caldria estudiar què va passar a d’altres països, com Alemanya, que van tenir dictadures semblants, i on el feixisme va ser derrotat, al revés del que va passar a Espanya. Mirem, doncs, què hauria passat a Espanya si s’haguessin aplicat les polítiques de desnazificació que es van aplicar a Alemanya: (1) s’haurien prohibit i liquidat tots els partits, institucions i associacions feixistes, feixistoide o pròximes al feixisme, i seria considerat un acte delictiu i criminal tenir monuments com el Valle de los Caídos, escultures o homenatges al règim feixista (Vox no hauria sigut legalitzat a Alemanya); (2) els dirigents del règim dictatorial haurien estat empresonats; (3) s’hauria destituït de tots els càrrecs polítics les persones nomenades pel règim anterior, o els dirigents d’associacions, com ara l’Església Catòlica, que havien donat suport al règim (com va passar també a l’Alemanya nazi); (4) s’haurien decomissat totes les propietats de les personalitats polítiques del règim feixista; (5) s’haurien eliminat la ideologia feixista o les mostres de simpatia feixista a tota la societat, des de les escoles fins als mitjans d’informació i mitjans culturals; (6) s’haurien prohibit els símbols feixistes.

Tot això hauria anat acompanyat d’un (7) enjudiciament dels seus dirigents (judici de Nuremberg) com a denúncia del que va ser el feixisme, amb la (8) presentació dels horrors i repressió que va significar el feixisme. De la mateixa manera, s’hauria (9) promogut l’establiment d’institucions i mitjans d’informació i culturals que fomentessin els valors democràtics a la societat, s’hauria (10) recuperat la història espanyola amb la presentació de la resistència que hi va haver enfront del feixisme, i s’hauria (11) reconegut els represaliats i compensat el seu sacrifici. Tot això va passar a Alemanya.

El patriotisme constitucional: és aquesta la solució?

Un element clau en aquella política de desnazificació va ser l’establiment d’una Constitució, amb clara orientació democràtica, en què van quedar fixats els drets polítics, socials i laborals que garantirien el benestar de la ciutadania alemanya, i amb la qual es va estructurar l’Estat com una federació democràtica i social. L’establiment d’aquesta Constitució era part d’un projecte per a donar origen a un “patriotisme constitucional” que substituís el patriotisme feixista (basat en característiques ètniques, racials i supremacistes), que emfatitzés la democràcia basada en la justícia social i en el reconeixement de la diversitat, dins de la unitat que constata aquest document.

Aquesta victòria de les forces democràtiques a Alemanya i la seva vocació transformadora va ser limitada més endavant, com a conseqüència de l’aparició de la Guerra Freda, que va afectar Alemanya d’una manera central. A partir del 1948 la desnazificació va passar a segon terme, per a donar promoció a l’anticomunisme, que va diluir el compromís de l’Estat en contra del feixisme. En realitat, la dreta alemanya, dirigida per Adenauer, va reintegrar més de 300.000 funcionaris del règim nazi a l’administració pública. Com ha passat sempre, l’“anticomunisme” ha sigut l’excusa per a revifar el feixisme. Això és, en part, el que està passant a Espanya. El feixisme està sent revifat per les estructures del poder per a aturar les forces progressistes del país, les quals utilitzen, com van fer l’any 1936, l’argument de la defensa de la unitat d’Espanya per a mantenir-se en el poder.

A partir de la Guerra Freda, a Alemanya es va iniciar un pacte de silenci amb el qual es va intentar oblidar el passat, i es va iniciar una nova etapa en què la història del país començava només a partir de l’aprovació de la nova Constitució, amb la promoció del ja esmentat patriotisme constitucional, que havia de substituir el patriotisme nazi. Alguna cosa semblant s’ha intentat a Espanya amb l’aprovació de la Constitució, fet que ignora, però, la gran diferència amb el que va passar a Alemanya. En aquesta última, la nova Constitució va ser el resultat de la victòria dels aliats a la II Guerra Mundial sobre el nazisme (nazisme que havia rebt el suport de la gran majoria de la població alemanya). No així a Espanya, on la Constitució es va aprovar en un context en què els hereus del règim feixista continuaven tenint un enorme poder sobre l’Estat, mentre que les forces democràtiques acabaven de sortir de la clandestinitat. No cal dir que les mobilitzacions antifeixistes (i molt en particular, les del moviment obrer) van tenir també un gran impacte, que va comportat la inclusió d’elements molt progressistes en aquesta constitució. Però aquests components, malgrat la seva narrativa progressista, tenen un migrat valor normatiu, a més de ser defensats per un Tribunal Constitucional profundament conservador. Ara bé, a Alemanya, malgrat les limitacions que van tenir lloc a partir de la Guerra Freda, la desnazificació institucional s’ha mantingut en la seva major part, la qual cosa explica que molts actes encara permesos a Espanya (com ara negar l’holocaust o els homenatges al dictador) siguin actes prohibits i punibles a Alemanya. És per això que, a no ser que hi hagi una redefinició de l’Estat espanyol, amb un canvi profund de la Constitució en què s’exigeixi una democratització profunda de l’Estat que inclogui la seva transformació en un Estat republicà, amb plens drets polítics, socials i laborals, posant la justícia al centre d’aquest document, i reconeixent alhora la seva diversitat i plurinacionalitat, continuarem estant a la cua de la despesa pública social i seguirem amb les tensions territorials i amb una alineació freqüent de la població cap a allò que a la teoria, però no a la pràctica, són les seves institucions representatives.

Per a aconseguir aquests canvis faran falta mobilitzacions que demandin radicalitat democràtica amb l’objectiu d’assolir una transformació profunda, peticions que constantment seran reprimides per l’establishment politicomediàtic del país amb l’argument del “respecte a la llei” com a condició de diàleg. Aquest “respecte a la llei” és el millor indicador de l’enorme desequilibri de forces que va tenir lloc durant la Transició, ja que les dretes (en l’espectre polític europeu, les ultradretes), que controlaven l’Estat dictatorial, van mantenir la seva ascendència sobre l’Estat democràtic, i van esbiaixar les lleis (i la Constitució) al seu favor. D’aquí ve la confusió d’equiparar la democràcia amb l’imperi de la llei. Moltes lleis, inclosa l’electoral, són profundament antidemocràtiques. Democràcia és sobirania popular, i aquesta no es mesura pel número d’escons o per l’aplicació de la llei, sinó pel número de vots en un context de llibertat i varietat d’opcions i informació, la qual cosa no passa a Espanya. En aquest sentit, la crítica que cal fer als dirigents independentistes no és que se saltessin la llei, sinó que per fer-ho empressin unes lleis (les lleis electorals) escassament democràtiques, que els donaven majoria quan representaven menys de la meitat de la població catalana. Van perdre credibilitat democràtica quan ho van fer, i van presentar unes aspiracions merament partidistes com un projecte nacional i patriòtic, i es van comportar i continuen fent-ho com havien fet i continuen fent els nacionalistes espanyolistes que, amb una minoria molt clara de vots, tenen majoria absoluta al Senat. Aquestes lleis són profundament antidemocràtiques.

És important assenyalar que avui hi ha, al llarg del territori espanyol, inclosa Catalunya, tota una sèrie de mobilitzacions socials (des dels moviments anti-austeritat fins als moviments feministes, entre molts d’altres) que estan prenent consciència que existeix una coincidència de frustracions en aquest territori que pot generar un desig de canvi que permeti una segona transició on es corregeixi l’enorme biaix que existeix a les institucions de l’Estat (també les catalanes), de manera que es completi la construcció del projecte que s’havia iniciat abans: el projecte d’una Espanya justa, solidària, policèntrica, diversa i plurinacional.