Vicenç Navarro

Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra i director del JHU / UPF Public Policy Center

En la cobertura mediàtica del tsunami polític que passa als EUA es fa excessiu èmfasi sobre la figura de Trump i la seva idiosincràsia i comportament atípic com a president del país, sense analitzar el context polític que va determinar la seva elecció, el que fa que no s'estigui entenent per què va passar tal tsunami. Atribuir aquest fet predominant -la seva elecció com a president- a la seva figura és un error de primera magnitud, ja que hi ha alguna cosa molt més important que Trump per comprendre el que està passant als EUA, i és entendre per què més de seixanta milions de persones van votar per ell (gairebé el 50% de les persones que van anar a votar ho van fer per ell). I el que és fins i tot més important és entendre per què la gran majoria de la classe treballadora blanca, que constitueix la majoria de la classe treballadora nord-americana, el va votar. En realitat, la classe treballadora blanca va ser el centre de la seva base electoral. Aquest és el punt més important que cal entendre. Sense comprendre aquest fet, hi haurà molts Trumps com presidents en les pròximes dècades als EUA.

Per què la classe treballadora va votar a Trump?

En primer lloc, hem de fer un aclariment, que és òbvi, però que sembla desconegut, ignorat o ocultat en els grans mitjans d'informació. Als EUA (com a tots els països d'Europa) hi ha una classe treballadora diferent de la classe mitjana. En realitat, hi ha més nord-americans que es defineixen com a pertanyents a la classe treballadora que a la classe mitjana. Les dades hi són per aquells que les vulguin veure. I el mateix, per cert, passa a la majoria de països de la Unió Europea, incloent-hi Espanya.

Aquesta classe treballadora als EUA ha anat perdent capacitat adquisitiva en els últims trenta anys, des dels anys vuitanta, amb l'elecció del president Reagan, que va iniciar les polítiques neoliberals que constituïen un atac frontal a la classe treballadora. Les rendes del treball com a percentatge de les rendes totals del país han anat descendint, passant d'un 70% de totes les rendes a la fi dels anys setanta, a un 63% l'any 2012. L'enorme endeutament de les famílies nord-americanes (i el gran creixement del sistema creditici financer) es basa en aquest fet. Aquest descens de les rendes del treball va crear un problema, en disminuir la demanda i el creixement econòmic (ja que la major part de la demanda procedeix del consum originat per les rendes del treball). D'altra banda, el creixement del sector financer (que, com acabo de dir, va ser també conseqüència del descens de les rendes del treball) i l'escassa rendibilitat de les inversions en el sector productiu de l'economia (on es produeixen els béns i serveis ) expliquen que creixessin les inversions especulatives, creant les bombolles l'explosió (sobretot la immobiliària) va crear la Gran Recessió, conseqüència del comportament especulatiu del capital, facilitat per les polítiques desreguladores del capital financer.

La desregulació del comerç i de la mobilitat de capitals inversors que va perjudicar a la classe treballadora

Les polítiques neoliberals, en el seu objectiu d'incrementar la rendibilitat del capital, van facilitar la mobilitat de les indústries manufactureres a països amb salaris més baixos i amb pitjors condicions laborals. Això va causar una gran destrucció de llocs de treball ben pagats en el sector manufacturer dels EUA, ocupats majoritàriament per la classe treballadora blanca. En realitat, n'hi havia prou que els amos i gestors de les indústries manufactureres amenacessin als seus treballadors amb el trasllat a un altre país, per aconseguir rebaixes salarials i l'acceptació de pitjors condicions de treball. És lògic, doncs, que la classe treballadora, afectada per tal mobilitat d'indústries a altres països amb salaris molt més baixos, odiés els tractats de lliure comerç i als governs que els promovien. En realitat, els efectes de tal mobilitat apareixen clarament en els barris on viuen els treballadors metal·lúrgics a la ciutat de Baltimore (com ara Dundalk), un dels centres industrials més importants dels EUA. El trasllat dels alts forns de l'acer (Bethlehem Steel Corporation) a un altre país va crear un enorme deteriorament en aquests barris. Aquestes polítiques neoliberals han estat portades a terme per tots els governs federals, des de Reagan fins Obama, essent, per cert, més accentuades i promogudes pels presidents demòcrates Clinton i Obama, que pels republicans.

Una altra causa de l'enuig de la classe treballadora: Les limitacions dels programes socials federals

L'Estat del Benestar als EUA està molt poc desenvolupat. Com a resultat de l'enorme poder que els propietaris i gestors de les grans corporacions financeres, industrials i serveis tenen sobre l'Estat federal (el que en aquell país es diu la Corporate Class), els drets socials i laborals estan molt poc desenvolupats. No hi ha, per exemple, el dret d'accés als serveis sanitaris. En realitat, als EUA hi ha més morts degudes a falta d'atenció mèdica que a la malaltia de la SIDA. Un indicador de la cruesa i insuficiència del sistema sanitari nord-americà és que el 44% de les persones que s'estan morint (és a dir, que tenen malalties terminals) indiquen que estan preocupades per com elles o els seus familiars podran pagar les seves factures mèdiques. No hi ha plena consciència a Europa que els EUA és el capitalisme sense guants.

No existeix als EUA la universalitat de drets, és a dir, que una persona, per ser ciutadana o resident, tingui un dret en concret. La provisió de serveis sanitaris, per exemple, depèn de la renda d'una persona, essent els programes sanitaris del govern federal (com Medicaid) de tipus assistencial, és a dir, d'ajuda als pobres, que, erròniament, es creu que són els negres (en realitat, la gran majoria de pobres als EUA són blancs, encara que els negres són els més pobres entre els pobres). Però en l'imaginari popular, entre la classe treballadora blanca, es considera que són els negres els que es beneficien més d'aquests programes federals, les despeses dels quals es cobreixen primordialment amb els impostos que paguen les classes populars. D'aquesta percepció (errònia) es crea l'antagonisme de la classe treballadora blanca (que no es beneficia d'aquestes polítiques federals assistencials) cap al govern federal, per pagar, amb els seus impostos, l'assistència sanitària als pobres (que consideren que són els negres). D'aquí l'elevada impopularitat entre la classe treballadora blanca dels programes antipobresa federals (que Trump vol disminuir radicalment).

Què ha estat fent el partit suposadament d'esquerres, el Partit Demòcrata ?: Les limitacions de les polítiques d'identitat antidiscriminatòries

Un dels atractius del model americà ha estat la possibilitat d'ascendir a l'escala social. La mobilitat vertical era la base del somni americà (The American Dream). Aquesta percepció donava peu a relativitzar la classe social en la qual un ciutadà naixia, ja que s'assumia que podria ascendir a les altres classes socials, incloent la que es deia la classe alta.

Es reconeixia, no obstant això, que tal mobilitat social es veia perjudicada per la discriminació que les minories (com les afroamericanes) i les dones patien. Per aquest motiu, a partir de la legislació de drets civils, iniciada pel president Johnson (en resposta al moviment liderat per Martin Luther King en defensa dels drets civils), el govern federal establís les polítiques antidiscriminatòries, com el punt central de les seves polítiques socials, que tenien com a objectiu facilitar la integració dels sectors discriminats dins de la mobilitat vertical, afavorint a minories i dones, augmentant amb això el seu nombre en les estructures de poder polític i mediàtic. L'elecció d'un afroamericà, Barak Obama, com a president, va culminar aquest procés entre els negres, i l'intent de la candidata Clinton hagués tingut el mateix significat per a les dones.

Ara bé, la discriminació més important que existeix als EUA és la discriminació per classe social. La mortalitat diferencial per classe social és molt més gran, per exemple, que la mortalitat diferencial per raça o gènere. És més, la mortalitat diferencial per raça té poc a veure amb la raça, sinó amb racisme. La discriminació racial posa a la majoria de negres en la classe treballadora no qualificada i mal pagada. Aquesta discriminació de classe relativitza el somni americà, ja que la mobilitat social, que permet el pas de la classe treballadora a les classes més benestants, ha estat sempre -en contra del mite del somni americà- molt limitada i menor, per cert, que en països com els escandinaus, on els instruments de la classe treballadora (com els partits d'esquerres i els sindicats) han estat més poderosos.

La manca de sensibilitat cap a la discriminació de classe explica que la classe treballadora blanca tingui poca simpatia pels programes antidiscriminatoris, els quals no la beneficien directament. En realitat, l'augment de negres i dones en les estructures de poder ha tingut molt escàs impacte en la majoria de negres i dones que pertanyen a la classe treballadora. L'estàndard de vida de la classe treballadora negra no va augmentar durant el govern Obama. I el mateix hauria passat amb les dones si hagués guanyat les eleccions la Sra. Clinton. La seva insensibilitat cap a la discriminació de classe i la necessitat d'incorporar la variable de classe en les seves polítiques (arribant fins i tot a insultar la gent treballadora seguidora de Trump) explica que la majoria de dones de classe treballadora no votessin per ella, sinó a Trump.

Les úniques veus dirigides a la classe treballadora: Sanders i Trump

Les úniques veus que van parlar a i de la classe treballadora van ser el candidat demòcrata Bernie Sanders i el candidat republicà Donald Trump. El primer, un senador socialista conegut per la seva integritat i contínua defensa del món del treball, va criticar les polítiques neoliberals que havien afectat molt negativament el nivell de vida de la classe treballadora, denunciant els tractats de lliure comerç que havien promogut els governs demòcrates de Clinton i d'Obama, essent una de les seves màximes defensores la Sra. Hillary Clinton, primer com a esposa del president Clinton, i més tard com a secretària d'Estat (càrrec semblant al de Ministre d'Afers Exteriors). Ha criticat també les reformes laborals realitzades pels successius governs, les quals van descentralitzar els ja molt descentralitzats convenis col·lectius, debilitant als sindicats. El seu crit de batalla electoral era que els EUA necessitaven una revolució política, trencant amb el maridatge del poder econòmic i financer amb el poder polític, maridatge que és afavorit pel finançament privat del procés electoral, mitjançant la qual els lobbies financers i econòmics financen als candidats sense cap fre en la quantitat de diners que aquests candidats puguin rebre, per, entre altres coses, comprar espai televisiu, que està completament desregulat, disponible pel principal comprador. Sanders va proposar el finançament públic del procés electoral, reduint o fins i tot eliminant el finançament privat derivada dels lobbies financers, econòmics i professionals. Va guanyar en 22 dels 50 Estats durant les primàries del Partit Demòcrata, sent el més popular entre la gent jove i la treballadora. Les enquestes mostraven que hagués guanyat les eleccions a Trump.

Però l'aparell del Partit Demòcrata, clarament controlat pels Clinton i els Obama, es va mobilitzar per destruir-lo, sent l'adversari principal del partit. La victòria de Hillary Clinton sobre Sanders va augmentar l'abstenció d'un percentatge molt elevat dels joves, i va causar un flux de votants antiestablishment cap Trump. Les classes populars volien primordialment mostrar el seu gran rebuig a l'establishment polític-mediàtic centrat a Washington, la seu del govern federal.

La derrota de Sanders promoguda pel Partit Demòcrata va facilitar la victòria de Trump

La derrota de Bernie Sanders va facilitar la victòria de Trump. Però la major causa del seu èxit va ser la mobilització del moviment llibertari, dirigit pel Tea Party, que havia anat infiltrant i controlant les bases del Partit Republicà, en la seva lluita contra l'establishment polític de Washington, incloent-hi l'establishment republicà. Aquest moviment, clarament finançat per interessos financers de caràcter especulatiu (com els germans Koch), tenia com a objectiu central l'eliminació de la presència de l'Estat federal a l'escassament regulada activitat financera, com per exemple en els sectors immobiliaris, els sectors de casinos i joc , i l'activitat especulativa de la banca. Aquests sectors es van aliar amb la classe treballadora blanca que, per les raons indicades anteriorment, s'oposava a l'Estat federal. Va ser aquesta aliança la que va constituir la base del moviment llibertari, un moviment d'ultradreta que va sembrar el camp per a l'èxit de la candidatura de Trump. Aquest va dissenyar la seva campanya amb un programa per anul·lar els tractats de lliure comerç i afavorir les rendes del capital, baixant espectacularment els impostos de societats d'un 35% a un 15% i eliminant els programes antipobresa i els programes antidiscriminatoris amb una narrativa racista i masclista . El seu és un programa llibertari com a màxima expressió del neoliberalisme, intentant eliminar la influència del sector públic i de les intervencions públiques mitjançant la privatització dels programes públics.

És Trump un feixista?

Trump té característiques de la ideologia feixista, com ara un nacionalisme extrem basat en un sentit de superioritat de raça i de gènere (un masclisme molt accentuat), amb un cant a la força i a la intervenció militar, amb una concepció no només autoritària, sinó també totalitària del poder, desitjós de controlar els mitjans d'informació de més pes i reproducció de valors (des de la premsa i la televisió, fins al món universitari), profundament antidemocràtic, presentant-se com el salvador de les víctimes del sistema polític corrupte.

Ara bé, també cal subratllar les característiques que el diferencien del feixisme. Una és que Trump no va crear un moviment i partit, sinó que va ser a l'inrevés: el moviment popular antiestablishment va crear Trump. La segona característica que l'allunya del feixisme és que està en contra de l'Estat (alhora que ho instrumentalitza per optimitzar els seus interessos particulars i els interessos del món del capital), essent la seva postura un llibertarisme neoliberal extrem. En realitat, és l'expressió màxima del neoliberalisme. Definir a aquest moviment com populista és no entendre els EUA. En realitat, han existit partits semblants al Tea Party que van tenir característiques semblants a l'actual. Ni més ni menys que Henry Wallace, el vicepresident progressista del president Roosevelt, va alertar de la possibilitat que sorgís un feixisme americà, amb característiques pròpies, que en defensa del ciutadà comú es convertiria en el màxim exponent dels interessos del món del capital, el qual és sempre procliu a moviments autoritaris i totalitaris, intentant establir un ordre altament repressiu que impedeixi el sorgiment de moviments que amenacin les estructures de poder. Trump és un exemple d'això.

El terme populisme, utilitzat per l'establishment polític mediàtic per definir qualsevol moviment contestatari, té escassíssima capacitat analítica per entendre el que està passant als EUA (ia Europa). Als EUA és un moviment llibertari extrem amb característiques totalitàries semblants (però no idèntiques) al feixisme que va votar unànimement contra l'establishment polític-mediàtic -el Partit Demòcrata-, representat per Hillary Clinton donant suport en el seu lloc a Trump que, astutament va utilitzar una narrativa antiestablishment, presentant-se com l'alternativa a aquest l'establishment que rebutgen. Definir aquest fenomen com populisme té poc valor explicatiu. És lògic que l'establishment polític-mediàtic el defineixi com a tal, ja que és la manera de caricaturizar-lo, dificultant la seva comprensió, però no té cap valor ni científic ni explicatiu, ja que dificulta la comprensió del fenomen que s'analitza.

Què passarà als EUA?

En realitat, l'evidència apunta que l'establishment polític-mediàtic nord-americà tampoc entén el que està passant en aquell país. La seva obsessió amb la figura de Donald Trump, sense analitzar i actuar sobre les causes que gairebé la meitat de l'electorat li votés, és un indicador d'això. I la resposta del Partit Demòcrata a aquest fet és dramàticament insuficient: les seves propostes són continuadores de les que van proposar les últimes administracions de tal partit (Clinton i Obama), sense que hagi incorregut en la més mínima autocrítica. Assumeixen que la manca de popularitat del president Trump forçarà un canvi, incloent-hi el seu possible impeachment, ignorant que el que determina la victòria d'un candidat no és la seva popularitat al país, sinó el nivell de suport que aconsegueix entre l'electorat que el vota a relació amb altres alternatives. I el que està previsiblement passant és que mentre la popularitat general del president Trump està baixant (mai va ser molt popular), la que té entre els seus votants és extraordinàriament alta. Veiem que, en contrast amb el que passa en el Partit Demòcrata, la lleialtat del votant a Trump és elevadíssima. És vist, per part de les bases electorals, com l'antipolític, subjecte a una gran hostilitat per part dels més importants mitjans d'informació, als quals els seus votants detesten.

Referent a les possibilitats de ser expulsat del seu càrrec (impeachment), aquestes són petites, ja que això dependria d'una acció del Congrés, avui controlat pel Partit Republicà, on el moviment llibertari d'ultradreta té un enorme poder. En absència d'un canvi improbable en el Partit Demòcrata, les properes eleccions al Congrés veuran un enorme augment de l'abstenció (ja sempre molt elevada) que permetria mantenir el Congrés i el Senat en mans del Partit Republicà. Només en el cas que aquest perdés el control del Congrés podria passar l'impeachment. D'aquí que el que passi dependrà no només del que succeeixi en l'administració Trump, sinó també del que passi en el Partit Demòcrata que pugui mobilitzar el vot abstencionista. El sistema electoral nord-americà impossibilita l'aparició d'un nou partit. Per aquest motiu la crisi del bipartidisme que hem vist a Europa no es donarà als EUA.

El panorama futur dels EUA és més que preocupant. Però no cal oblidar que l'enorme crisi política que té el país ha estat causada per la polítiques neoliberals realitzades des dels anys vuitanta, iniciades pel president Reagan i continuades per tots els altres, Bush sènior, Clinton, Bush júnior i Obama. Cal no oblidar que l'enorme desencís creat pel president Obama va afavorir la victòria de Trump. El "Yes, we can!" (Sí, nosaltres podem!) Va quedar en un eslògan que no es va materialitzar en la mesura que les expectatives que havia generat no es van complir, destacant la seva complicitat amb els grans poders financers (centrats a Wall Street), els quals van frenar significativament la seva vocació transformadora.

En realitat, ha passat als EUA el que també s'ha donat a Europa. L'aplicació de les polítiques neoliberals ha creat aquesta enorme crisi i un rebuig (al qual també se li defineix erròniament com populisme) que està predominantment centrat en les classes populars i que, a causa de l'adaptació de les esquerres tradicionals al neoliberalisme, ha estat canalitzat per partits d'ultradreta, amb característiques semblants al feixisme. Les polítiques neoliberals de Trump continuaran imposant-se, paradoxalment embolicades en una narrativa "obrerista" i "proteccionista" que entra en clar conflicte amb les polítiques de l'administració Trump, que són profundament hostils cap al món del treball a costa d'un tractament clarament preferencial cap el món del capital. I amb unes polítiques comercials que continuaran la dinàmica de la globalització neoliberal, realitzada no a força de tractats de lliure comerç que inclouen diversos països, sinó a través de tractats bilaterals que permetin als EUA tenir major control dels termes d'aquests tractats. Trump representa així la màxima expressió del neoliberalisme. D'aquí la seva enorme capacitat de danyar el benestar de les classes populars del món, incloent les classes populars dels EUA, les primeres víctimes del capitalisme sense guants, amb una concepció darwiniana caracteritzada per la seva enorme insensibilitat social i mancada de solidaritat, amb un cant a l'acumulació de capital sense fre, sense límits en el seu comportament per així aconseguir-ho. El que està passant mostra que, com bé ha indicat Rosa Luxemburg, les alternatives entre les que la humanitat hauria de triar serien la barbàrie (al qual l'evolució del capitalisme podria portar) o el socialisme. El neoliberalisme i la seva màxima expressió ens estan portant clarament a la primera d'aquestes alternatives. Així de clar.