El silenci dels intel·lectuals

Llegia en una entrevista recent a Antonio Tabucchi que a Itàlia la paraula intel·lectual ha esdevingut un insult. Intel·lectual entès com a personatge incòmoda que ho complica tot i que gaudeix denunciant les misèries del món. Des del meu punt de vista, aquesta n’hauria de ser la veritable essència, el deure de tots els que tenim accés a algun tipus d’altaveu dirigit a la societat. Malauradament, el mot intel·lectual s’ha convertit en sinònim de silenci, del silenci dels anyells que callen per sobreviure i, el que és pitjor, per no perdre les prerrogatives que l’obediència al ramat i molt especialment al pastor els atorga.

¿Quantes veus sentim o llegim en els nostres mitjans de comunicació que denunciïn les situacions que viuen els ciutadans i ciutadanes de l’Iraq, Darfur, l’Afganistan, el Congo o Colòmbia, per posar només alguns exemples? Entre tots deuen sumar més de cinc milions de morts, la majoria civils, quasi deu milions de desplaçats i cinc milions de persones que depenen de l’ajut humanitari, és a dir, que viuen molt per sota del llindar de la pobresa. O, sense anar gaire lluny, quantes veus hem sentit d’astorament i perplexitat, per no dir d’indignació, davant l’insult a la directora de TV3, excel·lent directiva, i millor professora i intel·lectual, aquesta sí, decidida a parlar, encara que les seves paraules sovint resultin incòmodes? Jo n’he sentit algunes, però poques, molt poques.

Ara més que mai adquireixen sentit les paraules del meu admirat Camus, que fa més de cinquanta anys escrivia: “Avui, quan tots els partits ens han traït i la política ho ha degradat tot, només ens resta la consciència de la nostra solitud i la nostra fe en els valors humans i individuals”.

I aquesta és la nostra darrera esperança. Aprofitem-la!