Sobre cafres preventius

El règim franquista també va fer detencions preventives. Sobretot, quan Franco visitava Barcelona o hi havia una celebració important de caire patriòtic o religiós, la policia retenia putes i anarquistes. Els tancava durant unes quantes hores i després els deixava anar. No sembla gaire aconsellable tornar a aquestes pràctiques segons se’ns ha explicat aquests dies perquè van en contra del que ens han estat ensenyant els últims 30 anys. I ens ho havíem cregut. M’estimo més, encara que sigui més complicat, una policia que funciona correctament que no pas un sistema que considera sospitosos a priori els ciutadans.

De fet, és la gran diferència entre Europa i els Estats Units. Per més que s’amagui amb tot el gran desplegament propagandístic i mediàtic, la dels Estats Units és un clàssic exemple de democràcia tutelada. Per la senzilla raó que, si bé és la pàtria dels drets individuals, per la mateixa raó, la col·lectivitat s’ha de defensar per damunt de tot. I ja sabem que això dóna carta blanca als poders públics per actuar de la manera més brutal, directa i sense contemplacions. Als Estats Units, uns indignats acampats davant la Casa Blanca no haurien durat ni cinc minuts. S’haurien adduït raons de seguretat nacional i fora, tothom al calabós. I pensem que la policia secreta espanyola (tret d’excepcions casposes i sagnants com ara les del GAL), incloent-hi els Mossos d’Esquadra, són angelets al costat dels serveis secrets infiltrats de països com ara els Estats Units, Israel, França i la Gran Bretanya. Aquests sí que haurien provocat aldarulls. I no solament això sinó que, com demostra l’experiència, fins i tot són capaços de segrestar i matar per sistema.

Escrivim aquest article sense saber què va passar ahir diumenge. Però, passés el que passés, hi ha conceptes que estan mitjanament clars. I un n’és que si hi ha indignats manifestant-se és perquè el mateix sistema els ha generat. I que si s’admet que uns quants milers de cafres –seguint la terminologia del president de la Generalitat– destrossin Barcelona i s’enfrontin als Mossos d’Esquadra quan guanya el Barça, què menys que ser tolerants fins al màxim amb ciutadans que han demostrat en un 90% dels casos un domini extraordinari de les seves pulsions més primitives.

Jo n’estic segur (i és un suggeriment que els faig): no s’aconsegueix res humiliant diputats. Cal anar una mica més enllà i refermar un moviment que en les properes eleccions apunti a l’àrea de flotació del sistema. O sigui que pretengui rebentar les urnes a base d’omplir-les de teranyines o d’estampetes de mossèn Escrivà de Balaguer, tant és. Llavors sí que tothom correrà. Ara no, perquè l’estupidesa de l’altre dia a la Ciutadella ja ha fet que els mateixos diputats tinguin l’excusa per relativitzar el moviment dels

indignats.

Tots estem aprenent lliçons aquests dies. Els indignats perquè veuen que poden tibar força les costures del sistema sense que hi hagi mals majors físics per lamentar (al contrari, per exemple, de Síria, on en maten 15 cada divendres). Els diputats han assumit que la cosa no va de broma i caldrà espavilar-se. I alguns mitjans, que parlar sense matisos ni vergonya, de segrest de la voluntat popular, de repetició del 23-F, etc. és una exageració tan gran que s’acosta al límit deontològicament permissible i fins i tot a la il·legalitat.