Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Ser sobirans és tant com afirmar, que la ciutadania és lliure d'escollir el seu futur. En línies generals, s'hauria d'estar d'acord, encara que si s'aprofundeix una mica més i s'analitza com s'exerceix la sobirania, llavors, potser, es comenci a dubtar que tal afirmació respongui a la realitat. Per què?, qui és el subjecte de la sobirania, el poble, la nació o l'estat? En la majoria d'ocasions aquests tres subjectes no coincideixen. Perquè hi ha pobles sense estat, nacions que tenen estat i pobles que no són nació però es consideren. Uns perquè no estan assentats en un sol territori i es troben disseminats convertint-se en minories ètniques dins d'altres nacions o estats. Per a major complicació, des de la revolució francesa, la nació s'assimila a estat, i els estats liberals així ho proclamen i sempre conjuminen nació a estat.

Llavors, el poble, quan exerceix la sobirania? També ho sabem, el dia en què és cridat a les urnes per anar a votar els seus governants, que generalment i segons els països és una vegada cada quatre o cinc anys. Però en l'interregne entre una i una altra votació electoral, la ciutadania (el poble), és alguna vegada convidat per exercir sobirania sobre altres qüestions importants? Generalment no, en molt poques ocasions, i les decisions les pren sempre el govern o el parlament en nom del poble, i com a molt es consulta a la ciutadania per confirmar una constitució, però poques coses més, potser un tractat internacional i no sempre.

Llavors, la sobirania està més que limitada i es converteix en un concepte d'afirmació dels interessos d'un grup social o partit polític que ho invoca com a subjecte per aconseguir una reivindicació, però no és una realitat sobre la qual se sustenta la democràcia. Perquè democràcia és el dret de tota la ciutadania sense excepció a ser escoltada i escollir el seu futur, incloses les minories ètniques, de gènere o edat (la infància també té drets) i no única i simplement la sobirania de la majoria.

Aquesta reflexió ve al cas perquè en el conflicte que es viu a Catalunya, la sobirania està fortament lligada a l'autodeterminació. Tant pels defensors de l'Estat espanyol, com dels partidaris de la creació d'un Estat independent català. Mentre els primers, sostenen que la sobirania recau en el poble espanyol, que inclou els diversos pobles i comunitats de l'Estat, i així ho confirma la Constitució espanyola. Els segons, sostenen que Catalunya és una nació perquè així ho desitja la majoria de la seva població, el poble català té el dret a exercir la sobirania, i en tal cas, a decidir sobre el seu futur. D'aquí deriva l'enfrontament i el conflicte actual que manté enfrontats a poblacions i partits polítics de tot l'Estat.

Però l'autodeterminació va ser concebuda i plasmada en tractats internacionals com un dret dels pobles colonitzats per alliberar-se del jou dels imperis. No va ser pensada per als pobles que vivien en països amb democràcies liberals, doncs en aquests se suposava que es vivia amb constitucions que havien estat aprovades per la ciutadania per sufragi universal. I en el cas que sorgís alguna petició d'autodeterminació d'un poble que habiti un territori dins d'un estat, la seva demanda seria atesa pel govern de l'estat i canalitzada de manera que donés satisfacció a aquesta comunitat i al conjunt de la ciutadania. La qual cosa, de moment no s'ha aconseguit a Catalunya per l'obcecació del govern espanyol a impedir-ho.

Amb aquestes reflexions sobre la sobirania volia concloure, que en política, l'important no són els principis i la ideologia, sinó els mitjans que mouen l'acció política a buscar solució per a la majoria de la població; i l'esquerra, en particular, en favor de les persones més necessitades. I això no passa per encasellar-se en posicions de amb mi o contra mi, o que tot és blanc o negre, sinó que també existeixen els grisos, els matisos i els efectes col·laterals.

Per acabar i com a advertiment per desmitificar conceptes. Com s'exerceix la tan recorreguda sobirania? Ho sabem, amb democràcia, però en massa ocasions a través del monopoli de la violència, amb cossos de seguretat (policia) i forces armades (exèrcit), amb els quals es garanteix la sobirania de l'Estat/nació enfront de les amenaces de l'interior o de l'exterior. Com alguns desitgem més democràcia i no estem d'acord amb la violència i que la sobirania recaigui en la ciutadania, treballem per canviar els estats liberals en societats on la participació ciutadana faciliti la transformació.