El triomf de les dretes amb l'ajuda dels independentistes

Vicenç Navarro

Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

Estan tenint lloc a Espanya dos aconteixements polítics que marcaran el futur d’aquest país d’una manera molt notable. Un és el judici dels presos polítics independentistes, que està contribuint a la polarització política del país entre unionistes i secessionistes (coneguts també com a independentistes), polarització que errònia i maliciosament es presenta com el conflicte entre Espanya i Catalunya, ignorant, per cert, que la majoria de catalans no són independentistes. Aquest judici està sent utilitzat per les dretes españoles (PP i C’s), que s’han anat dretitzant cada cop més com a conseqüència de l’aparició electoral i mediàtica de Vox (que els està prenent part de l’electorat), i també pels secessionistes, com a element clau de la seva campanya electoral, preparant-se per a les eleccions generals que el president Sánchez ha anunciat que se celebraran el 28 d’abril, d’aquí a menys de dos mesos. El discurs del president d’ ERC i exvicepresident del govern independentista català, Oriol Junqueras, presentat com una sèrie de respostes a les preguntes del seu advocat durant la seva compareixença al judici, encaixa plenament en aquesta línia estratègica mobilitzadora del vot a favor de la independència, que inclou, per cert, un sector important de no independentistes indignats amb la repressió de l’Estat espanyol i amb l’evident falta de neutralitat de la sala segona del Tribunal Suprem, presidida pel jutge Marchena.

L’ enorme dèficit democràtic de l’ Estat espanyol

En realitat, aquest judici és un indicador de l’enorme déficit democràtic de l’Estat espanyol, producte d’un procés de transició de la dictadura a la democràcia que va distar molt de ser modèlic doncs era el resultat d’un gran desequilibri de forces entre els hereus dels vencedors de la Guerra Civil i els hereus dels vençuts. Els primers tenien el control de tots els aparells de l’Estat i de la gran majoria de mitjans de comunicació, i els segons acabaven de sortir de la presó, o de tornar de l’exili, tots ells recent sortits de la clandestinitat. No cal dir que les mobilitzacions populars i molt en especial les del moviment obrer (Espanya va tenir el major número de dies laborables perduts degut a les vagues de Europa) durant el període anterior a la Transició van ser determinants per a provocar la fi d’aquell règim dictatorial. Però les institucions de l’Estat que van canalitzar el canvi estaven dominades pels successors del règim, i aquests van tenir el poder per a configurar el context dins del qual s’exercia la vida política.

Això explica que, malgrat els notables avenços durant el període democràtic, el fet és que continua el gran subdesenvolupament social d’Espanya i la permanència de la visió uninacional de l’ Estat central amb una dimensió repressiva molt accentuada i un compromís social molt limitat, tal i com vaig documentar en el meu llibre Bienestar insuficiente, democracia incompleta. De lo que no se habla en nuestro país (escrit l’any 2002), i encara avui continua sent un dels països de la UE-15 amb major número de policies per cada 10.000 habitants i, alhora, amb un dels percentatges més baixos de la població adulta treballant en serveis de l’Estat del benestar, tals com sanitat, educació, escoles bressol, serveis domiciliaris, vivenda social i un llarg etcètera.

Un clar exemple d’aquest domini conservador de l’ Estat és el seu aparell judicial i el seu protagonisme en la vida política del país. El que passa aquests dies al judici dels dirigents independentistes n’és un indicador. El Tribunal Suprem que jutja aquests presos polítics ha autoritzat un partit d’ultradreta, VOX, a personar-se com a acusació popular contra els presos, legitimant-lo (partit que degut a la seva identificació amb el franquisme, estaria prohibit en un país democràtic, com és Alemanya, que va tenir un règim, el nazisme, semblant al feixisme espanyol).

Però també hi va haver errors i actituds no democràtics al costat represaliat

La indignació (justa i necessària) contra el judici no hauria de donar peu, però, a la “beatificació” dels presos, com està succeint a amplis sectors democràtics de Catalunya. De fet, alguns d’aquests presos (Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn) van donar suport a polítiques repressives portades a terme pel govern de la Generalitat de Catalunya en contra del moviment dels indignats – el 15-M-, quan alguns membres d’aquest moviment van rodejar el Parlament de Catalunya en senyal de protesta per les retallades de despesa pública (les més accentuades a Espanya) que van danyar enormement les classes populars catalanes. El Sr. Jordi Turull, com a portaveu de la coalició governant, el Sr. Rull, com a parlamentari de la majoria governant, i Joquim Forn, com a regidor de Convergència de l’ Ajuntament de Barcelona, van donar suport a la petició de presó del govern català, que va ser acceptada i aplicada en una sentència del mateix jutge del Tribunal Suprem, el jutge Marchena, que ara els està jutjant a ells. És just recordar, doncs, que alguns d’ells i el partit que continua governant la Generalitat de Catalunya van utilizar per a reprimir el 15M els mateixos mitjans i el mateix magistrat (el jutge Marchena) i el mateix tribunal (El Tribunal Suprem) que ara els està reprimint. (veure “Los presos políticos de los que no se habla”, Público, 12.02.19).

Les contradiccions en dirigents independentistes

Una altra contradicció es va donar entre l’intent del Sr. Oriol Junqueras de presentar-se com a defensor de la democràcia (i de “la utilització de les urnes per a expressar el desig popular”) d’una banda, i la declaració unilateral d’ independència de Catalunya (un objectiu que la majoria dels catalans no compartia ni li donava suport, segons van mostrar repetidament les enquestes més fiables de Catalunya) de l’altra. En totes les eleccions autonòmiques, el número de vots de suport als partits independentistes no era més gran que el de suport als partits no independentistes. Ans al contrari, era menor. Mostra certa arrogància o falta de sensibilitat democràtica insistir en que representen la majoria de l’electorat o de la població catalana. El lema que va tipificar el 15M “No ens representen” aplicava també al govern de la Generalitat, les polítiques d’austeritat de la qual no estaven al seu programa electoral, així com tampoc ho estava el seu suport a la reforma laboral.

D’altra banda, el Sr. Junqueras va confondre (com acostumen a fer els independentistes) sobiranisme amb independentisme. El sobiranisme defensa la capacitat de decisió entre diverses alternatives, una de les quals pot ser la secessió. De nou, segons les enquestes fiables, sembla ser que la majoria de la població a Catalunya donaria suport al dret a decidir sobre quin tipus de relació voldrien tenir amb la resta d’Espanya, però això no implica que la seva preferència fos necessàriament la secessió. En realitat, històricament les esquerres catalanes havien defensat sempre el dret d’autodeterminació de les diferents nacions que constitueixen Espanya, sense reclamar necessàriament la secessió, dret de decisió també defensat, per cert, per les esquerres espanyoles, (incloent el PSOE i el PCE) durant la clandestinitat en la lluita contra la dictadura. Aquest dret era mostra de la seva acceptació de la plurinacionalitat de l’ Estat espanyol. I durant el període democràtic van ser les esquerres catalanes les que van promoure l’Estatut, aprovat l’any 2005 pel parlament català (i per les Corts espanyoles i per referèndum a Catalunya l’any 2006), que anava en aquesta direcció, reconeixent Catalunya com a una nació dins d’Espanya.

Les causes del creixement de l’independentisme: la repressió de l’Estat central i el seu rebuig de la plurinacionalitat d’Espanya

Aquesta confusió entre sobiranisme i independentisme és també promoguda per les dretes unionistes, que tenen una visió d’Espanya uninacional i radial basada en la capital del Regne. Sobiranisme i independentisme, però, són dos conceptes i realitats diferents. L’unionisme de dretes, que té la seva máxima expressió en l’estat monàrquic, no ha acceptat mai aquesta distinció, fet que és l’origen del moviment independentista. El percentatge de catalans a favor de la independència va pujar enormement quan el Tribunal Constitucional va vetar elements clau de l’ Estatut, proposat pel govern tripartit progressista català (vetant inclús elements que havien sigut aprovats a altres autonomies). Així doncs, la repressió característica de l’ Estat borbònic i la no acceptació de la seva plurinacionalitat han sigut els majors generadors d’independentisme.

El fet que l’Estat central uninacional i la seva intolerància i repressió hagin sigut les majors causes del creixement de les tensions nacionals i internacionals no excusa, però, els partits independentistes governants a Catalunya d’haver alimentat aquestes tensions en el curs del seu “procés”. En realitat, les mesures i discursos de la secessió “express” en una narrativa d’enfrontament amb Espanya, confonent-la amb l’Estat (narrativa comú entre grans sectors de l’independentisme) ha sigut el major aliat de les dretes espanyoles.

El veto independentista al pressupost de l’ Estat: l’altre gran error

L’altre aconteixement d’enorme importància per al futur d’Espanya, incloent Catalunya, ha sigut el veto de l’independentisme al pressupost presentat a les Corts espanyoles pel govern socialista, presidit pel Sr. Sánchez. Aquest pressupost estava basat (amb canvis significatius) en el pacte del PSOE amb UP (Unidos Podemos) i significava un canvi molt substancial en la política econòmica i social de l’Estat. Era un document històric, doncs revertia en gran part les polítiques neoliberals que han dominat les intervencions públiques de l’Estat espanyol (i de les seves autonomies, inclosa la Generalitat de Catalunya, que s’ ha caracteritzat per ser la més dura i ortodoxa en el seu neoliberalisme) i que han estat desastroses per a les classes populars dels diferents pobles i nacions del país, incloent Catalunya. Les reformes laborals aplicades pels governs de Zapatero i Rajoy a Espanya i pels governs Mas i Puigdemont a Catalunya han causat un enorme increment del percentatge de treballadors que cobra un salari igual o menor al salari mínim interprofessional (SMI), passant de 8,86% l’any 2008 (abans que s’apliquessin aquestes reformes) a un 12,56% l’any 2016 (un augment del 41,8%). En realitat, les condicions del mercat de treball i les condicions de vida de la classe treballadora són molt pitjors ara que abans que comencés la recessió l’any 2007. Com a conseqüència, el percentatge de les rendes del treball sobre el PIB va disminuir d’un 55,6% l’any 2006 a un 53,7% l’any 2018, causa per cert de l’alentiment econòmic degut al gran descens de la demanda domèstica (veure el meu llibre Ataque a la democracia y al Bienestar. Crítica del pensamiento económico dominante, 2015.)

La falsedat de la suposada recuperació econòmica

Aquesta desastrosa realitat no ha ant desapareixent com els portaveus neoliberals (i la majoria de mitjans d’informació que, a Espanya, incloent Catalunya, són de clara orientació neoliberal) afirmen. La famosa “recuperació econòmica”, que es reflecteix, segons sels seus defensors, en un alt grau de creació de llocs de treball (9,5% de creixement, gairebé el doble que al promig de la UE-15) es basa en un enorme augment de la precarietat, la característica principal del mercat laboral espanyol (incloent el català). Així, per exemple, mentre a la UE-15 el número de treballadors temporals va pujar durant el mateix període (2013-2017) un 13%, a Espanya, incloent Catalunya, aquest percentatge va pujar més del doble (28%).

Altres indicadors d’aquest desastre (i no hi ha un altre terme millor per a definir les conseqüències de l’aplicació d’aquestes polítiques neoliberals, gairebé unànimement aplaudides i promogudes pels establishments financers i econòmics i els seus instruments polítics, mediàtics i acadèmics-universitaris) són els indicadors econòmics i socials abans i després de l’aplicació d’aquestes polítiques. Vegem-ne alguns casos: la taxa d’atur a Espanya va passar de ser d’un 8,2% l’any 2007 a un 17,2% l’any 2017; l’atur de llarga durada va passar d’un 20,4 % de tots els aturats l’any 2007, a un 45,5% l’any 2017 (un increment del 123%); la taxa de sinistralitat laboral ha assolit els nivells més alts de la UE-15, amb 2,3 morts per cada 100.000 treballadors (comparat amb 0,5 als Països Baixos, 0,73 a Suècia, 0,83 al Regne Unit, 0,97 a Alemanya, 1,02 a Dinamarca, etc.).

Aquesta situació desastrosa es dona en totes les àrees socials. El mercat immobiliari, per exemple, resultat de les polítiques neoliberals, ha impossibilitat l’accés a la vivenda de la majoria de la població. Espanya, incloent Catalunya, té un dels majors percentatges de famílies de menor renda a la UE-15 que destinen més del 40% d’aquestes rendes a la vivenda. Aquest percentatge ha augmentat enormement –conseqüència d’aquestes polítiques-, passant d’un 26% l’any 2007, a gairebé un 40% l’any 2017. I aquest desastre s’accentua també degut a l’enorme retallada de la despesa pública social (com en sanitat, educació, vivenda social, escoles bressol, serveis domiciliaris, serveis socials i un llarg etcètera).

El pressupost pactat PSOE-IU: la possibilitat de revertir el desastre neoliberal

La novetat del pressupost pactat entre PSOE i UP era que, per primer cop, es revertia l’orientació neoliberal del pressupost de l’Estat. No cal dir que era un canvi que hauria d’haver sigut inclús més accentuat. Però era un pas en la direcció correcta. La seva aprovació hauria millorat notablement la qualitat de vida de les classes populars espanyoles (incloent les catalanes).

Però va ser vetat per una aliança de les dretes uninacionalistes neoliberals i reaccionàries (Vox inclús vol privatitzar la totalitat de les pensions, com va fer Pinochet a Xile) amb els partits secessionistes (PDeCAT i ERC) una aliança en contra de les esquerres, que eren i continuen sent el motor del canvi. Cal subratllar que aquest veto va ser el resultat d’una aliança implícita en el seu comportament parlamentari, entre les dretes PP i C’s d’una banda, i els partits independentistes (PDeCat i ERC) de l’altra, aliança en contra del govern Sánchez (i també en contra de totes les esquerres), doncs el PSOE de Sánchez havia representat un moviment cap a l’esquerra de tal partit, iniciat amb la victòria del candidat Sánchez a les primàries del PSOE davant les dretes d’aquest partit (representades pels barons i figures històriques) liderades per la Sra. Susana Díaz. Aquesta victòria va ser resultat del moviment de protesta que va tenir lloc a tot el país, generat pel 15-M i personificat en el sorgiment de Podemos, (que més tard s’aliaria amb IU fomant Unidos Podemos), una protesta que es va traduir també en la victòria de Sánchez, amb un moviment cap a l’esquerra i un apropament a Unidos Podemos constantment qüestionat per les dretes neoliberals dins del PSOE, que consideren que l’aliança natural del PSOE hauria de ser amb Ciudadanos.

El sectarisme partidista es va posar per sobre de les necessitats de les classes populars

Que el PP i C’s vetessin el pressupost de l’Estat és coherent amb la seva sensibilitat neoliberal. Ambdós partits de dretes han defensat els interessos dels grups fàctics econòmics i financers que han exercit una enorme influència sobre l’Estat espanyol. El gran creixement de les rendes derivades del capital i dels grups de renda superior, així com el gran descens de les rendes del treball que ha tingut lloc durant el seu mandat, és el millor indicador de qui beneficien i serveixen les seves polítiques. I en el costat independentista, la dreta catalana (que fins fa poc pertanyia a la mateixa família política neoliberal europea que Ciudadanos) ha actuat també coherentment amb els seus postulats neoliberals, doncs en temes econòmics ha estat sempre el gran aliat del PP (veure meu article “Cómo los partidos nacionalistas de polos opuestos han causado la ocultada crisis social”, Diario Público, 04 de febrero de 2019). Una de les figures més influents en aquesta dreta és l’economista ultraliberal Elsa Artadi, que fou la gran promotora de l’economista més ultraliberal a Catalunya, el Sr. Sala i Martí.

La gran sorpresa en aquesta aliança entre PP, C’s, PDeCAT i ERC és el comportament d’ ERC, un partit de centreesquerra que havia fet una gran tasca en temes socials quan va formar part del tripartit, dirigit pel socialista Pasqual Maragall (el govern, juntament amb el govern Montilla, amb més sensibilitat social que hagi existit a Catalunya durant el període democràtic). Però tal sorpresa és relativa, doncs sota la direcció del Sr. Oriol Junqueras, ERC sempre ha anteposat el tema nacional a qualsevol altre, inclòs el tema social (ha passat una mica el mateix amb un altre partit independentista, la CUP). El tema prioritari ha sigut aconseguir la independència “express”, a costa d’aliar-se amb Convergència, que sempre ha sigut la força dominant i hegemònica dins de l’independentisme, degut al seu control abusiu de tots els aparells de la Generalitat (incloent els aparells de comunicació com TV3 i Catalunya Ràdio, posats al servei de la seva causa), i que es caracteritzen per una gran hostilitat cap a les esquerres, i molt en especial cap a Podem Catalunya, EnComú Podem, ICV, EUiA i altres). Els “grans defensors de la democràcia” que apareixen al judici s’han comportat d’una manera autoritària, manipuladora i caciquil, ofensivament antidemocràtica amb els mitjans de comunicació que controlen.

El dany que està causant aquest veto

La crítica de les esquerres no independentistes al PDeCat i a ERC pel seu veto al pressupost se centra en el gran dany que ha causat això en inversions i despesa pública a Catalunya. Tot i que encertada, aquesta observació és insuficient, doncs el major dany (en vetar el pressupost) s’ha fet als drets laborals i socials dels sectors de la població catalana i espanyola més necessitats, que són la classe treballadora, la gent gran, els nens i nenes i les dones de les classes populars, el grup de la població a Catalunya que és, precisament, menys independentista. A Catalunya, la majoria dels sectors de la població que viuen a barris amb una renda per sota de la mitjana no voten primordialment partits independentistes, mentre que els que estan a zones amb una renda per sobre de la mitjana són els que sí que ho fan.

Un altre gran error de l’independentisme – en no votar a favor del pressupost - ha sigut aliar-se a la pràctica amb la dreta impregnada de cultura franquista, trencant l’aliança que va fer fora Rajoy del govern, aliança que és essencial no només per a revertir les polítiques neoliberals que han causat tant dany, sinó també per a avançar en una resolució del tema nacional, admetent una plurinacionalitat avui molt limitada a Espanya. Aquest error d’ ERC debilita enormement qualsevol possibilitat de canvi. És més, no hi haurà canvi a Catalunya sense la col.laboració de les forces progressistes i de les esquerres espanyoles, i la seva capacitat de mobilització entre les classes populars dels diferents pobles i nacions d’Espanya. El seu veto a un projecte afavorit per la gran majoria de les classes populars a Espanya, incloent votants de les dretes (el 55% d’ espanyols van donar suport al pressupost, incloent el 46% de votants de Ciudadanos i un terç del PP), ha dificultat que aquestes classes puguin veure els independentistes com a aliats en la seva lluita per canviar l’Estat espanyol.

Avui, el “procés” de les esquerres independentistes ha fet un gran dany no només a la seva propia causa, sinó també al benestar de les classes populars de Catalunya i de la resta d’Espanya. Es miri com es miri, la qualitat de vida i el benestar de la majoria d’aquestes classes estan molt pitjor ara que fa deu anys. Catalunya i Espanya viuen una enorme crisi social, a conseqüència de la qual els joves no viuran millor que els seus pares. I que això sigui així es deu al gran poder de les forces conservadores sobre els aparells de l’Estat, incloent la Generalitat de Catalunya i la seva aliança en l’aplicació de les polítiques neoliberals, amagat tot plegat darrere el gran debat nacional. Així de clar.