Tothom reclama unitat i tots presenten propostes de resolució per separat en el debat de les Corts. Som en un escenari electoral i només hi ha unitat, que no és poc, per diferenciar-se del Partit Popular. Però, fins i tot això veurem quant dura si CiU necessita els vots o l’abstenció del PP per arribar a presidir la Generalitat. No ens enganyem. La gran part de les forces polítiques catalanes, que representen més del 80% de l’espectre polític, volen més autogovern. Alguns volen arribar a la independència, altres es conformarien amb una estructura federal que reconegués a fons la plurinacionalitat, però cadascuna d’aquestes forces representen, afortunadament, maneres diferents d’interpretar i defensar el futur d’aquesta Catalunya més capaç de decidir què vol ser. La unitat només pot ser conjuntural i tàctica, relacionada amb el fet d’aconseguir més capacitat de decisió autònoma. No cal menystenir aquest objectiu, però tampoc cal convertir-lo en un element que difumini l’aspecte central de la representació política que és expressar diferents valors i diferents concepcions del que és viure plegats.

No hauríem d’esperar que la Catalunya del futur sigui un país de consens. La política sorgeix i es manifesta en la capacitat d’organitzar el dissens, de trobar sortides negociades i majoritàries davant de situacions sobre les quals hi ha posicions socials divergents. Un país és més democràtic com més capaç és d’incloure divergències i maneres diferents d’entendre la vida i el que és o no just. Només hauríem de voler unitat sobre el fet que no hem d’estar d’acord i que volem capacitat de decisió per expressar-ho.