Josep Carner va morir a Brussel·les ara fa 50 anys. Per commemorar l’efemèride s’havien organitzat un munt d’activitats on la música, el teatre i la poesia n’eren les protagonistes. Però com que aquest 2020 és sobretot l’any del coronavirus, els actes per recordar i reivindicar l’anomenat príncep de les lletres catalanes s’han aturat fins a la tardor i, per compensar, s’estiraran durant el 2021.

El 28 de febrer, pocs dies després d’arrencar l’Any Carner, el poeta, dramaturg i traductor Narcís Comadira publicava el següent al diari Ara: "Tots els poetes catalans que hem anat darrere seu l’hi devem tot. La nostra llengua ve de la seva, la nostra moral ve de la seva". Comadira, com també Jordi Cornudella o Salvador Oliva, entre altres, forma part del grup dels carnerians. Però Carner, si bé és un dels autors que determinen el cànon de la llengua i la literatura catalanes, també ha estat molt criticat. "Carner, és clar, tindrà deixebles. (I això potser és el que no convindria). Els qui n’explotin la part de marqueteria i de joc verbal arribaran, ràpidament, a la insignificança. Els qui tractin d’aplicar la retòrica carneriana a la pròpia confusió mental semblaran poetes anglesos o escandinaus traduïts. Carner és un cas d’esgotament d’una deu poètica", va escriure Josep Pla.

Amb tot, i seguint amb els raonaments de Pla, és innegable que Carner va treballar una llengua que literàriament estava per fer, però "després hi ha una segona part: la literatura de Carner no enganxa gaire, no té profunditat humana, tot i que mai no és frívola, té poc a veure amb la vida i les obsessions de la gent de l’època: de vegades fa l’efecte d’un provençalejar de vitrina, sempre molt graciós i elegant, però de poc pes a les vísceres". (Malgrat la repassada, Josep Pla va dedicar un dels seus Homenots a Carner).

La llengua de Carner

Pel poeta i novel·lista Sebastià Alzamora, Josep Carner és "un poeta mediocre que ha estat sobrevalorat per una part de la comunitat literària catalana d’una forma gairebé inexplicable [...]. Carner va fixar un model de llengua: això és innegable. Però abans de caure de genolls i amb els ulls en blanc davant d’aquesta labor, com alguns semblen desitjar que fem tots plegats, convé asserenar-se i recordar que en tot cas es tracta d’un model de llengua, no del model de llengua. Un model de llengua que hauria estat impossible de construir sense recórrer els camins prèviament oberts i fressats per un Jacint Verdaguer o per un Joan Maragall (sí: Maragall). Un model de llengua que no hauria d’excloure el reconeixement de les molt rellevants aportacions que en aquest aspecte va realitzar un Joan Alcover o, sobretot, un Costa i Llobera. Un model de llengua que, tot i constituir un pas endavant decisiu, empal·lideix en ser comparat amb el proposat per Carles Riba a la seva magna traducció de l’Odissea d’Homer (i també les Elegies de Bierville i Salvatge cor), que molts es volen mirar com si fos una peça de museu, quan es tracta del moment àlgid per antonomàsia de l’expressió poètica moderna en llengua catalana".

L’anàlisi que Sebastià Alzamora va escriure fa anys, i que va titular El príncep a la picota, és compartida per altres acadèmics i poetes que consideren que Josep Carner estava dotat d’un gran virtuosisme verbal, però al servei d’una estètica antiquada, com si el poeta no hagués estat al cas del que passava amb Mallarmé.

Música, teatre i crítica

Més enllà d’Els fruits saborosos, Josep Carner és un poeta poc llegit, malgrat que la seva obra reuneix desenes de llibres, centenars d’articles, i moltes traduccions, entre les quals destaquen les de Charles Dickens. El comissari de l’any dedicat a Carner és Jaume Coll Llinàs, doctor en filologia catalana per la Universitat de Barcelona, director de l’edició crítica de la seva obra i marmessor del llegat carnerià. Coll va revisar l’edició de Poesia (Quaderns Crema,1992) i ara ha impulsat l’edició crítica de l’obra de Carner, que Edicions 62 publica des del 2016. De moment ja es pot trobar el primer volum, i a la tardor en sortirà el segon.

Si després de llegir aquestes línies el lector té el dubte de si es troba entre els carnerians o els no carnerians –en aquest país, les capelletes i els bàndols no perden múscul–, hi ha una bona data per sortir de dubtes. El 28 d’octubre, al Petit Palau hi haurà un concert de The New Catalan Ensemble basat en poemes de Carner, un espectacle liderat pel pianista Joan Díaz, que comptarà amb les veus de Carles Belda i Gemma Abrié, i la col·laboració del poeta Josep Pedrals.