Anarquisme Xavier Díez: "Garcia Oliver resulta incòmode per a les classes dominants"

Pocs personatges com Joan Garcia Oliver (1902-1980) són tan importants per entendre l’etapa més convulsa de la Catalunya contemporània. Així ho palesen les seves memòries, recollides en el llibre El eco de los pasos (Ruedo Ibérico), de les quals Xavier Díez ha condensat el més rellevant en una antologia que ens apropa a un home clau en l’esdevenir de la societat catalana del primer terç del segle XX.

Reescrivint la història

"La figura de Garcia Oliver resulta incòmode per a les classes dominants catalanes, que van quedar atemorides per la revolució llibertària del 36, i pel discurs dels historiadors comunistes provinents de les classes mitjanes que van aclaparar el món acadèmic entre les dècades dels anys 70 i 90". Segons Díez, a Garcia Oliver no sols se l’ha bandejat pels ideals que pregonava; també perquè les seves accions armades contrasten amb la idea inventada per l’historiador i escriptor Jaume Vicenç Vives els anys 50, segons la qual la societat catalana sempre s’ha caracteritzat pel seu pacifisme i tarannà dialogant.

La violència a la Catalunya del primer terç del segle XX era similar la registrada a qualsevol altre país d’Europa

Díez explica que les tesis de Vives, formulades en una etapa en què la burgesia participava dels ressorts del franquisme, no responen a la realitat, ja que la violència a la Catalunya del primer terç del segle XX era similar la registrada a qualsevol altre país d'Europa. Per edulcorar aquella realitat, l’historiador gironí recorda que, encara avui, es parla del Pistolerisme per qualificar els fets ocorreguts entre 1919 i 1923, quan pel nombre de morts equivaldria a una guerra civil tant o més violenta que la protagonitzada a Irlanda; o de la Setmana Tràgica, en referència a la insurrecció anarquista que el 1909 va deixar un centenar de morts, la qual cosa demostra que "qui controla el relat, contra la terminologia".

"Garcia Oliver forma part de la generació marcada per les injustícies de l’època"

Fet i fet, afegeix Díez, "Garcia Oliver forma part de la generació marcada per les injustícies de l’època, on la violència institucional i la patronal anorreaven i deixaven sense esperança la classe treballadora". Per a l’historiador gironí, també haver estat torturat i vexat van moldejar-lo com una persona amb certa set de venjança que, sense abandonar mai els seus plantejaments teòrics, va buscar en tot moment els instruments més efectius per tirar endavant la revolta.

De les armes a l’exili

Nosaltres, els sense nom, que ja va per la tercera edició, presenta un personatge que, a través dels atemptats i l’extorsió, va aconseguir atraure diversos grups d’afinitat partidaris d’utilitzar la violència per assolir els seus objectius. És el cas de Nosotros o els Solidarios, els seus antecessors, els quals van emmirallar-se en fenòmens revolucionaris més professionals que, com la revolució bolxevic de 1917, van capgirar l’ordre de les coses. "Per bé que aquella revolució no va seduir-lo en termes ideològics, Garcia Oliver sí que va trobar-hi un referent a l’hora de persistir en la seva lluita contra l’oligarquia i el poder establert".

"No veu clara l’estratègia de Salvador Seguí de construir la revolució des de la base, ni combrega amb les tesis de Frederica Montseny"

Les discrepàncies amb la via institucional i el cert prejudici de classe cap a alguns dirigents cenetistes, però, no van impedir Garcia Oliver ser ministre de Justícia del Govern de Largo Caballero durant la Guerra Civil i organitzar la columna Los Aguiluchos. Segons Díez, res era incompatible si creia que, amb el seu pas per la política, podia contribuir a la revolució, que al capdavall era la seva obsessió. "Al marge que, malgrat el seu caràcter hermètic, estava fascinat per les intimitats de poder i s’ho passava d’allò més bé rodejant-se de gent que ocupava altres espais ideològics". És coneguda, per exemple, la seva amistat amb Francesc Macià.

Un llegat pràctic i difús

Al llarg de 400 pàgines, les renovades memòries de Garcia Oliver ens ajuden a entendre la ruptura entre l’anarquisme d’aleshores amb el que va emergir a partir dels anys 70. Xavier Díez considera que, en aquesta fractura, intervenen molts elements, entre els quals que el fet que "mentre bona part dels anarquistes establerts a Europa continuen en el proletariat, els d’Amèrica Llatina adopten una militància de coll blanc i es fan rics gràcies a les empreses que creen".

"A partir de la Transició es configura un anarquisme cada vegada més difús i individualista, molt lluny d’esdevenir una alternativa institucional"

Aquesta disparitat de trajectòries entre els exiliats, i l’emergència d’una Europa capitalista i hedonista, fa veure a Garcia Oliver que el discurs i els referents han canviat de dalt a baix i que no hi ha motiu d’esperança per assaltar el poder. "Si la CNT del primer terç del segle XX va representar un paraestat que pretenia organitzar les classes populars, ell observa que a partir de la Transició es configura un anarquisme cada vegada més difús i individualista, molt lluny d’esdevenir una alternativa institucional".