Un any del 12-M: així s'han mogut els partits després d'unes eleccions que van certificar el final del Procés

Era una setmana on ja s'ensumava la primavera. La sequera era greu i ERC negociava els pressupostos amb els Comuns, després de tancar el suport del PSC als comptes. A mesura que passaven els dies, la incredulitat dins les files republicanes creixia en veure la negativa dels ecosocialistes a aprovar els comptes, amb el rebuig al macrocomplex d'oci i del joc Hard Rock com a bandera. El 13 de març es confirmava el rebuig als pressupostos del Govern i aquella mateixa tarda, després d'una reunió d'urgència del Consell Executiu, Pere Aragonès va decidir convocar eleccions anticipades. 

Aquella convocatòria no va passar per les mans del president del partit, Oriol Junqueras, cosa que va suposar el trencament definitiu amb qui havia sigut el seu fill polític. Dos mesos després, a les eleccions del 12 de maig, ERC va perdre 13 escons -va passar de 33 a 20-, vuit punts de suport i 180.000 vots, ensorrant-se fins a la tercera posició i perdent la presidència.

Qui s'imposaria, tant en vots com en escons, seria un PSC a l'alça, comandat per un líder d'ordre i moderat, com Salvador Illa, que tres mesos després, a l'agost, aconseguiria obrir les portes del Palau de la Generalitat als socialistes després de 14 anys gràcies als acords d'investidura amb ERC i Comuns. I el gran rival, que era Puigdemont, no va poder fer vàlida l'èpica de la campanya des de l'exili, mostrant un clar desgast de l'electorat independentista, i va obtenir només tres escons més que el 2021, per sumar-ne un total de 35. Es pot considerar que els comicis, ras i curt, van certificar el final polític de l'era del Procés.

En la nova etapa, la paraula "independència" es pronuncia ben poc i la disputa política se situa en l'eix esquerra - dreta

Un any després, la reordenació estratègica, interna, i la planificació a mitjà i llarg termini ja s'intueix per part de les formacions polítiques amb una dinàmica clara: tots juguen amb un canvi de preferències clar. La paraula "independència" es pronuncia ben poc i la disputa política se situa en l'eix esquerra - dreta, amb algunes formacions encara definint quin serà el seu recorregut i amb un focus d'atenció molt desplaçat cap a Madrid. 

Andreu Paneque, doctor en Ciències Polítiques per la Universitat Pompeu Fabra, ho explica de manera clara: "Els partits estan intentant esbrinar quin ha de ser el seu posicionament davant de la nova dimensió, però és molt més difícil pels partits independentistes, ja que l'eix que estructurava la seva acció política ha canviat".

El PSC, lideratge discret i alineat amb el PSOE

"Faig més del que dic", etzibava Salvador Illa dimecres passat al Parlament, quan se li preguntava per l'OPA del BBVA al Sabadell. És una frase que resumeix a la perfecció el perfil de gestió i comunicació del govern socialista. Discret, allunyat de les polèmiques i amb la clara voluntat de marcar una línia completament diferent de la dels anys d'efervescència del Procés. "Al PSOE no li interessa que hi hagi capitania des de la Generalitat. Illa és un home fort de Sánchez i compleix amb el tipus de lideratge que necessiten", analitza Paneque.

Alhora, però, obra sense ingenuïtats, arremangant-se per tirar endavant mesures polítiques de calatge, com els suplements de crèdit per contrarestar la inexistència de pressupostos, el control dels preus del lloguer… El politòleg ho atribueix a la voluntat del PSC de liderar l'eix de les esquerres, per molt que ho faci des d'una perspectiva molt moderada.

Al mateix temps sembla que l'equilibri entre partit i govern es manté estable, cosa que no va passar a l'anterior executiu, liderat per ERC. Ferran Pedret comanda la formació al Parlament, i té llicències per marcar perfil ideològic allunyat del faristol de Govern, sempre amb un caire més institucional.

A més, les dificultats a Madrid uneixen el grup enfront d'una oposició ferotge i sense grans discussions. Ara bé, tot això ho enfronta no sense dificultats. Els equilibris parlamentaris no són senzills i s'haurà de veure com enfoca el PSC les enteses amb els altres grups, sobretot amb els de la investidura, amb els problemes per tirar endavant els canvis en la taxa turística com a últim exemple d'aquestes dificultats.

Junts, oposició ferma a Catalunya i paper actiu a Madrid

El paper de Junts és més complicat, no només perquè ha caigut a l'oposició, sinó també per al moment que viu el seu electorat. L'amenaça creixent de l'extrema dreta representada per Aliança Catalana ha provocat en el partit replantejaments discursius importants, com l'increment de la duresa en qüestions com l'empadronament o en qüestions de seguretat. Que el seu líder continuï a l'exili esperant l'amnistia tampoc és l'escenari ideal, encara que el partit es manté unit i amb una ponència política clara aprovada al novembre. Amb el caos de Rodalies o el decret d'habitatge els postconvergents han pogut fer d'oposició marcant un perfil ideològic clar.

Junts té ara un paper actiu en la política estatal i intenta recuperar la seva complicitat amb els lobbies econòmics

A diferència del que succeïa en els anys del Procés, en aquesta ocasió Junts sí que té un paper actiu en la política estatal, després de votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez i de saber que els seus set diputats al Congrés són decisius. Ara bé, en tot moment intenta fer pagar el preu d'un suport que no és estable, com s'ha tornat a visualitzar recentment amb l'esmena a la totalitat que ha presentat contra la reducció de la jornada laboral.

En aquest sentit, Junts intenta recuperar la tradicional aliança convergent amb una determinada elit econòmica i empresarial catalana, sobretot amb la patronal Foment del Treball, que hi ha mantingut un contacte molt estret amb el rebuig a la reducció de la jornada laboral. I en les recents jornades del Cercle d'Economia, un altre dels grans lobbies econòmics catalans, l'aposta era clara: una aliança entre PSC i Junts, que eviti la influència d'ERC i Comuns. Una qüestió que ara mateix no contemplen ni Puigdemont ni un Illa ben connectat amb aquest mateix empresariat.

Esquerra recupera l'ordre intern i busca fer-se valdre

El partit republicà, el més perjudicat a les eleccions del 12 de maig, ha patit un any molt dur. Pere Aragonès anunciava la seva marxa de la política la mateixa nit electoral, i feia una crida a tots els líders a fer el mateix, especialment a Oriol Junqueras. L'exvicepresident del Govern va decidir presentar-se al congrés del partit, enfrontant-se a dues candidatures més. El procés congressual va ser difícil, amb retrets i ruptures personals. El partit va quedar dividit i un cop Junqueras va sortit victoriós ha tractat de trobar cert equilibri amb les altres faccions, que han rebaixat la destral de guerra.

Després d'aquesta disminució de la tensió interna, els republicans han posat l'èmfasi, sobretot en el compliment dels pactes amb el PSC i el PSOE: traspàs de Rodalies i finançament singular. I ja van deixar al calaix els primers pressupostos d'Illa, pressionant per avançar en les diferents carpetes. La seva relació amb Junts es nul·la i té la capacitat de negociar cada decret llei amb el Govern, ja que, si no, els números no donen. ERC mira de fer-se valdre, fent acomplir els pactes arrencats a l'Estat espanyol i impulsant polítiques d'esquerres, tot i que la dificultat és immensa i és fàcil caure en el mantra que el PSOE "enganya".

Amb Rodalies ja s'han hagut d'empassar un gripau, ja que Rodalies de Catalunya serà com a mínim en els seus primers dos anys d'actuació una filial del grup Renfe. I el finançament singular encara no ha avançat. El perill de l'incompliment dels pactes és, per a Paneque, que no hi ha "una base social forta per queixar-se si això passa". Aquí és on ERC haurà de decidir "qui és el seu enemic, si Junts o el PSC", expressa. "Si en una competició electoral et poses al mig, caus", conclou.

Els Comuns forcen el PSC a mirar a l'esquerra

La posició dels Comuns és més còmoda. El PSC depèn d'ells per pactar qualsevol qüestió, i ja forcen la màquina per virar el Parlament cap a l'esquerra, sobretot en qüestions com l'habitatge, una de les seves principals banderes polítiques. Ara bé, els Comuns continuen tenint un problema en l'àmbit nacional, i és que no han acabat de trobar encara un lideratge que acabi d'impulsar-los per sobre dels 10 escons. I cal recordar que en les eleccions de fa un any van caure de vuit a només sis diputats, tots de la demarcació de Barcelona, un fet inèdit en la història d'un espai polític que necessita expandir-se més enllà per evitar quedar reduït a un partit eminentment metropolità.

La CUP, enmig d'un canvi estratègic

Els anticapitalistes han afrontat una evolució clara al llarg d'aquest any, sobretot després de culminar l'anomenat Procés de Garbí, el llarg debat intern per redefinir la seva estratègia. "Electoralment, o són una esquerra que intenta girar a l'esquerra el Parlament o una crossa de tota aquella gent que considera que el sistema està esbiaixat", explica Paneque, remarcant també que aquesta és i ha sigut la discussió històrica dels partits d'antisistema. Ara, la CUP sembla haver-ho resolt, després de pactar amb el PSC el decret llei per regular el lloguer de temporada i el d'habitacions, en el que suposa un canvi significatiu de la seva estratègia.

Retorn a la normalitat

"El que no era una tendència natural és el que hem viscut els darrers anys. El Procés ara és anecdòtic", resumeix el politòleg, que afirma que d'aquí a un any "ara, sí que sí, ja no en parlarem". El focus polític continuarà en com s'encaren les crisis: "Seguirem tenint disputa entre aquells que consideren que la solució s'ha de fer des d'una perspectiva redistributiva o des d'una dinàmica bel·ligerant, on es genera el moviment populista de dretes", acaba. En definitiva, un any després, la tornada a la normalitat política a Catalunya és evident i el Procés, ja està gairebé enterrat.