Un any de l’amnistia: un balanç irregular que no ha resolt la situació dels líders del Procés

La llei d’amnistia compleix un any d'ençà que es va aprovar definitivament al Congrés dels Diputats. Després d'unes negociacions que es van allargar durant mesos entre el PSOE, Junts i ERC, amb actors com l'ara eurodiputat dels Comuns Jaume Asens fent d’intermediari, es va donar llum verda a la norma que permetia esborrar les condemnes penals i les multes a milers de represaliats al llarg del Procés, inclosos els presos polítics. Però no només esborrava els delictes, sinó que s’aconseguia que l’Estat espanyol reconegués l’error que va suposar judicialitzar el que era un conflicte d’arrel política. Aquesta és la filosofia de l’amnistia. 

Però 365 dies després, els resultats polítics i socials no són els que la llei exigia, ni de bon tros. En gran part, per les resistències d'un Tribunal Suprem que es nega a acceptar l'amnistia. Cap líder del Procés que va ser engarjolat per culpa de la sentència de l'alt tribunal ha estat amnistiat. Els procediments vinculats a l’organització del referèndum de l’1 d’octubre, i que tenen les seves causes derivades a òrgans judicials superiors han rebut més denegacions i suspensions que aprovacions.

Cap líder del Procés que va ser engarjolat per culpa de la sentència del Suprem ha estat amnistiat

Segons dades de l'organització antirepressiva Alerta Solidària, només el 14% dels manifestants i activistes han rebut l’amnistia, ja que al 64% se’ls ha arxivat el cas però sense aplicar-se la llei. Segons el balanç d'Òmnium Cultural, presentat aquest mateix divendres, el 60% dels potencials sol·licitants de l'amnistia ja no tenen cap causa oberta, si bé l'entitat considera l'aplicació "insuficient". La raó és que les causes beneficiades per l’amnistia són, fins ara, només el 32,5% del total. I explicita que "això és així perquè encara hi ha ciutadans que no l’han demanat, perquè l’amnistia no s’ha aplicat o ha estat denegada per alguns jutjats, o perquè la sol·licitud està encallada en algun estament judicial".

Per contra, la xifra d’agents dels cossos i forces de seguretat que s’han beneficiat ha continuat augmentant. Segons Alerta Solidària, hi ha 132 policies espanyols que van ser investigats per les càrregues policials de l’1 d’octubre beneficiats, i s’hi sumen 32 agents encausats per la violència policial exercida a la tardor del 2019, durant les protestes per la sentència del Suprem contra els líders del Procés. Però la dada més rellevant és la següent: només hi ha quatre policies que no l’han rebuda. Són els encausats per la pèrdua de l’ull dret que va patir Roger Español durant l'1-O i es troben en un procediment judicial acusats de delictes de lesions greus i tortures.

Els únics policies no amnistiats són els encausats per la pèrdua de l'ull de Roger Español durant l'1-O

Per tant, la major part de persones a qui se’ls ha denegat l’amnistia són manifestants (76) i càrrecs públics (23), cosa que posa de manifest una desproporcionalitat evident: "Per a nosaltres no ha estat cap sorpresa. Ens han confirmat la tendència que ja apuntàvem, una extraordinària dificultat de fer reconèixer l'aplicació de la llei d'amnistia per als independentistes i l'extrema facilitat que per contra tindrien els policies", explica Martí Majoral, portaveu d’Alerta Solidària.

Un dels fets que també destaquen les informacions brindades per Òmnium Cultural i Alerta Solidària són les raons a l'hora de justificar les negatives a l'amnistia: "El 9% de les sol·licituds han estat denegades sense justificació, mostrant arbitrarietat i fins al punt de trobar incongruències notables entre tribunals", expliquen des de l’entitat cultural. “Encara hi ha molts processos encallats als jutjats o a l’espera de resposta, i per això ens correspon seguir denunciant que la cúpula judicial bloqueja i boicoteja l'aplicació de la llei”, reclama Xavier Antich, president d’Òmnium.

Els líders del Procés i la situació de Puigdemont

L’altre punt que pren protagonisme després de l’aniversari de la llei és la situació dels presos polítics i de Carles Puigdemont. Les formacions independentistes ja admeten que la resolució final d’aquests casos va per llarg. S’especulava des de fa mesos amb la tornada definitiva de Puigdemont a l’estiu, quan el Tribunal Constitucional es pronunciés a favor de la llei. El TC celebrarà un ple monogràfic del 24 al 26 de juny on, presumiblement, validarà la normativa.

Ara bé, des de fa setmanes, el jutge del Suprem Manuel Marchena ha anat deixant caure als cercles de poder de Madrid que no hi ha cap intenció de fer cas a la sentència del TC. La interpretació que el Suprem fa de la malversació no permet donar-los l’amnistia, ja que consideren que sí que va haver-hi enriquiment personal. Això farà que els líders del Procés s’hagin d’esperar als recursos d’empara o fins i tot a la resolució que en faci el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).

I això complica els plans, sobretot, d’Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. El primer està indultat, però pesa sobre ell la inhabilitació per exercir càrrecs públics fins al 2031. La idea del republicà era poder presentar-se com a candidat a la Generalitat al 2028, però ara ningú no sap si hi arribarà, tot i que el pessimisme sobre la qüestió guanya pes.

El segon cas és una mica més complex. Puigdemont també vol ser candidat a les properes eleccions i, a diferència del que va succeir en els comicis del maig de l'any passat, vol poder dur a terme una campanya en igualtat de condicions amb els seus rivals, no des de l’exili. Però sembla que té una altra prioritat, que passa per sobre d’aquesta: no passar per la presó. S’ha especulat sobre la possibilitat que tornés un cop el TC es pronunciés, però això significaria que un cop trepitgés territori espanyol podria ser empresonat per ordre del jutge Pablo Llarena. I no ho vol. No tant pels costos personals que pot suposar, sinó perquè considera que l’exili ha tingut i té un sentit polític clar. En definitiva, la resolució final dels destins judicials de tots dos no serà immediata. Es torna a allargar tot i haver-hi una llei que els havia de protegir. I això, a qui beneficia?

Amb l'amnistia, el PSOE pot erigir-se en el partit pacificador del conflicte territorial

El que sí que pot interpretar-se de les conseqüències de la llei és que el PSOE i el PP poden beneficiar-se'n. Els socialistes, per una banda, concreten el seu protagonisme cap a la solució del conflicte territorial i s’erigeixen com el partit pacificador, cosa que sustenta la justificació del seu projecte polític a l’Estat. En canvi, la presència de Puigdemont a Barcelona podria visualitzar un projecte a Catalunya alternatiu al d'Illa, que agités la tranquil·litat que ara marca la política autonòmica, el que també podria perjudicar-lo.

Pel que fa al PP, la formació conservadora celebra obertament qualsevol obstacle contra l'aplicació de l'amnistia als dirigents del Procés, si bé quan posa mirada llarga sap que a mitjà i llarg termini necessitaria teixir millors relacions amb Junts -i el PNB- si vol aspirar a governar sense dependre de Vox. Un escenari al qual no ajuden actuacions com els seus moviments contra l'oficialitat del català, el basc i el gallec a la UE.

Sense solució de fons al conflicte territorial

Tot i l'evident canvi de cicle polític que viu Catalunya, amb el PSC com a formació hegemònica i la caiguda del suport a les formacions independentistes, el conflicte polític de fons no està resolt. Ara mateix, qüestions com la reforma del finançament, el traspàs de Rodalies o el que acabi succeint amb l'amnistia un cop la validi el TC centren l'interès, però segueix sense abordar-se la demanda de l'autodeterminació, que ni que sigui sense dates concretes es manté a l'agenda dels partits i entitats sobiranistes. En aquest sentit, per a Xavier Antich (Òmnium) "la resposta política ha de passar per la perseverança", en una apel·lació a no abandonar una qüestió que, ara mateix, tampoc genera grans mobilitzacions ciutadanes, després de la intensa dècada del Procés.