Bruce Springsteen és etern

"La música és immortal per a mi.

És allò que passa dalt de l'escenari, aquell moment fugaç que estàs vivint.

No dura, però és el motiu pel qual visc."

Per això hi anem, com sempre, com un ritual inalterable, una tradició, un auto sacramental que ens porta cap a la muntanya màgica, una peregrinació transcendent que ens apropa al misticisme. Ahir va tornar a passar i ja són 20 els concerts de Bruce a Barcelona, són milions de persones que l'han vist a la capital catalana, molts repeteixen, uns altres volen gaudir-lo per primer cop i confirmar així la llegendària relació d'amor que ell té amb la ciutat.

Poc després de les 21h surt tota la E Street Band, desfilant, un per un, i al final apareix, vestit com el Boss que és, amb corbata, camisa blanca i armilla negra i texans negres. "Bona nit Barcelona!!! Esteu bé, esteu bé, esteu bé?"

El concert comença amb My Love Will not let you down:

Perquè tinc una promesa que no tinc por a fer-te

El meu amor no et defraudarà

És com una declaració d'amor incondicional, entregat, com si és jugués la vida a cada cançó, rendit a la passió desfermada del Rock and Roll. Bruce Springsteen és l'ànima incombustible de dues generacions, un músic que ha creuat 5 dècades transmetent els valors essencials de la cultura popular, convençut del poder transformador de la música. Nascut en una família modesta, s'ha convertit en altaveu de la classe treballadora recollint les inquietuds, les incerteses i temors de molts joves i no tant joves. És reconegut pel seu compromís social i polític. abordant temes com ara la desigualtat, la justícia social i els drets humans. El seu àlbum del 1984 i el més conegut Born in the USA, que a primera vista pot semblar patriòtic, en realitat és una crítica contundent a la guerra del Vietnam i al tracte donat als veterans. Paraules i poesia com, Nascuts per córrer, Cercant la terra promesa, El cor afamat... d'això parla el Bruce, d'emocions, anhels, lluites, revolta i pèrdua.

El Bruce és capaç de crear una comunió única amb el seu públic. La convicció i el compromís constant que transmet el fa inigualable, autèntic, creïble, proper. L'energia que transmet es propaga com un tsunami elèctric, la gent balla, canta, pica de mans, crida, plora en una catarsi xamànica. Les cançons s'encadenen sense interrupció, enllaçades amb el clàssic one, two three, four!!

Intensitat, passió i potència, un còctel imparable per crear l'ambient indispensable per l'èxit, combinat amb un repertori inabastable d'èxits, himnes eterns que confirmen que ens trobem potser davant de l'intèrpret més colossal de la música popular. Tot i que ell diu: "A la música, Frank Sinatra va posar la veu, Elvis Presley va posar el cos… Bob Dylan va posar el cervell. A la data d'avui, a qualsevol gran música de rock que es fa hi ha sempre una ombra de Bob Dylan". Deixeble del geni de Minessota, és un dels grans representants de la tradició musical nord-americana, de Woody Guthrie a Chuck Berry, de Leadbelly a Elvis Presley. Durant el concert hi trobes tot, el blues, el soul, el folk, el rock, interpretat amb una força descomunal, amb una E Street Band robusta i implacable, 18 músics dalt de l'escenari que dominen l'espai sonor com cap altra formació.

Springsteen té gairebé 75 anys i costa creure-ho, sovint fa patir com força la veu, però no sembla que l'importi, no sabria fer-ho diferent, posar l'ànima és la seva identitat. I la seva proximitat també quan es passeja durant una gran part del concert cantant i deixant-se tocar pel públic, fent cantar canalla que amb prou feines saben on són i qui és el que té el micròfon. Regala abraçades, harmòniques i simpatia a dojo.

La nit es va acabant i la festa també. Com de costum, el Boss encén els llums per cantar els seus últims temes, és el senyal inequívoc que el viatge és a punt de concloure. És quan d'una tirada canta els hits més universals del seu repertori, Born in the USA, Born to Run, Dancing in the Dark... el públic entregat, atònit del vigor desbocat d'aquest artista monumental que et pot fer viatjar en un món sense edat, sense límits, com un trobador cantant versos d'amor, dolor i esperança.

Al final, allà dalt l'escenari, exhaust però feliç, el Boss acomiada la E Street Band, després de tres hores de música, ningú com ell és capaç de fer-ho, ho sabem tots. "Us estimem, us estimem" diu i ens canta amb emoció I'll see you in my dreams, tot sol, amb guitarra i harmònica, a cau d'orella, fent-nos a tots la promesa que la mort no serà el final i que ens tindrà sempre en els seus somnis. Reconfortats i commoguts, desfilem cap a la sortida, ens mirem als ulls, joves i grans, afortunats, compartint l'alegria d'haver viscut de nou un moment memorable, agraïts i joiosos, evitant de pronunciar la pregunta innombrable: "És l'últim del Bruce?"

"Tinc la sensació que,

a la nit quan mires al teu públic i no et veus a tu mateix,

i a la nit quan el públic et mira i no el veus reflectit,

és la nit en que tot s'haurà acabat."