L'Abdeltif Saidi va arribar fa més de 20 anys a Ciutat Meridiana i va obrir el primer locutori del barri el 2004. Després de 12 anys i una demolidora crisi econòmica, com va passar amb molts altres negocis, va haver de tancar-lo perquè no era rendible. "Va arribar un moment en què la gent només venia a fer fotocòpies i vaig haver de decidir entre pagar el local o la hipoteca", lamenta. La seva última feina la va tenir en 2019, gràcies a un programa d'ocupació municipal, però des de llavors ha hagut de demanar una pròrroga de 20 a 40 anys per poder pagar la hipoteca del pis en el qual viu amb la seva dona i els seus quatre fills, de tot just 50 metres quadrats, amb humitats i en males condicions. "El confinament ha estat horrible aquí dins; no sé quant temps podré aguantar així", reconeix.

Aquesta situació de vulnerabilitat és habitual per a moltes altres veïnes i veïns de Ciutat Meridiana, el barri de la zona nord de Nou Barris amb la renda familiar més baixa de la ciutat. Aquesta perifèria de la perifèria de Barcelona ha estat, a més, una de les zones més castigades pel coronavirus durant la segona onada –entre el 22 de novembre i el 6 de desembre, ha estat el tercer barri amb més casos positius, 368 per cada 100.000 habitants, segons dades de la Agència de Salut Pública de Barcelona–. Malgrat la situació d'emergència social, la solidaritat veïnal i el treball comunitari de les associacions a peu de carrer han estat, ara més que mai, un salvavides per sostenir a moltes de les famílies.

"Davant d'aquest moment de necessitat, nosaltres tenim clar que cal actuar com ho portem fent tota la vida: des de l'empatia i generant vincle". Mirta Manzetti, de l'associació sociocultural La Indomable, fa més de 20 anys que treballa a Ciutat Meridiana per a la integració social de nens, dones i famílies en risc d'exclusió. Cada dia ­intenta solucionar com pot les necessitats de molts veïns i veïnes, que passen per realitzar tràmits per buscar feina, enfrontar-se a la burocràcia per demanar ajudes públiques o saber on deixar als seus fills i filles perquè els cuidin unes hores. "Treballem a partir del vincle i de generar una xarxa de confiança. El primer que necessiten les famílies és això: no sentir-se soles i tenir un grup en el qual puguin trobar ajuda d'igual a igual, sense paternalismes", assenyala.

És la mateixa filosofia que comparteix Vane E. Sanz, d' Ubuntu, una associació que treballa des de 2008 fent activitats lúdiques i educatives per a joves i famílies del barri. "La pandèmia ha evidenciat el que ja sabíem: que aquí tenim una enorme bretxa digital, que hi ha més pobresa de la que imaginàvem a la ciutat, que tenim molt desconeixement de com funciona el sistema administratiu d'ajudes... Per això és important generar una xarxa solidària des de l'afecte i sense jutjar a ningú, perquè, si no, la gent viu els seus problemes en solitud i amb angoixa", apunta. Abdeltif és una de les persones que ajuda els seus veïns de manera desinteressada a gestionar i sol·licitar ajudes socials, com la renda mínima, o a fer tràmits d'estrangeria, gràcies als seus coneixements d'informàtica.

La Vane apunta que, "en un moment com aquest, si els parcs de tot el barri estan en obres i els equipaments públics com el casal de barri no obren, es perden molts espais per a generar xarxes i vincular-se". Tant la Mirta com la Vane també critiquen les traves que posa l'Administració per demanar ajudes. "Alguna vegada he anat a serveis socials de l'Ajuntament a preguntar pel cas d'alguna família i m'han dit que ja han tancat l'expedient. Com és possible que tanquin expedients de famílies que porten cinc anys sense ingressos o amb nenes que pateixen violències? Perquè et diuen això i es queden igual, i has de començar de nou a explicar tota la història. Ho considero un maltractament institucional", afirma Mirta, que creu que "la clau no està a pensar durant mesos en grans estratègies o a obrir expendients, sinó a acompanyar a les famílies per veure què necessiten i fer-ho amb proximitat i comunicació".

Alguns veïns i associacions assenyalen també la doble cara dels projectes d'ocupació laboral que s'implementen en el barri. L'Abdeltif explica que va formar part de B-Mincome, un programa pilot de l'Ajuntament amb fons europeus per lluitar contra la pobresa i la desigualtat. "Vaig fer un curs de sis mesos i després vaig treballar un any ajudant a veïns en temes de pobresa energètica, perquè no els estafin amb les factures. M'encantava aquesta feina. Però després el programa es va acabar i per a contractar-me les empreses em demanaven que em fes autònom, i no m'ho puc permetre. Em vaig quedar sense res", explica. "Aquests plans són pa per avui i fam per demà", lamenta Vane, que creu que s'haurien de promoure negociacions amb les empreses per garantir ocupacions estables, perquè, "si no, es fan aquestes formacions i processos, però, quan s'acaben, tornes al punt de partida, i això no empodera i genera desconfiança".

Lluita contra els desnonaments

Ruth Condori i els seus tres fills menors van ser desnonats el 29 d'octubre de 2020, poc abans del toc de queda nocturn, del pis que ocupaven des de feia dos anys al carrer Rasos de Peguera, a Ciutat Meridiana. El desallotjament va ser molt mediàtic i va causar una gran indignació ciutadana, després de la qual cosa el BBVA, propietari de l'immoble, va fer marxa enrere i va decidir reallotjar a la família, al·legant que no coneixia la seva situació de vulnerabilitat. "Em van dir que em donarien un lloguer social, però encara no he signat res; l'Ajuntament i el banc continuen negociant", explica Ruth, més d'un mes i mig més tard. "Vaig perdre la meva feina poc després de l'intent de desallotjament i ara només tenim per a viure el sou de mitja jornada de 400 euros de la meva parella", assenyala.

Els desnonaments també són una trista realitat a la qual s'enfronta des de fa anys Ciutat Meridiana, que després de la crisi de 2008 va ser coneguda com a Vila Desnonament. "Cada setmana tenim entre quatre i vuit ordres de llançament, i això ha continuat en aquests últims mesos de confinament. Em sembla aberrant", explica Filiberto Bravo, president de l'Associació de Veïns de Ciutat Meridiana. Per això es reuneixen cada dijous, amb totes les mesures de seguretat, per poder compartir tots els casos i intentar parar els desnonaments a través de la resistència veïnal.

L'impacte psicològic d'aquests llançaments és molt dur per a les famílies, sobretot per als nens. "El meu fill durant el desnonament plorava i em deia que ell s'havia portat bé i que no volia marxar de l'escola, que tenia amics allà. Ara està angoixat i em pregunta si ens tornaran a expulsar", explica la Ruth. "Aquesta inseguretat i por que tenen els nens es queda dins i no desapareix. I això no ho tenen en compte ni la policia, ni la justícia, ni els governs que permeten això", denúncia Filiberto.

Ara que arriben les festes, la Mirta, juntament amb l'associació Amb Cor de Dona i l'ajuda de la ferreteria de Ciutat Meridiana –"sempre se sumen a totes les nostres iniciatives; són incansables", reconeix l'activista– han ideat un projecte senzill per portar la il·lusió del Nadal al barri: han pintat unes cares de tió, amb la seva barretina inclosa, que han col·locat en una vintena de troncs de Ciutat Meridiana, Torre Baró i Can Cuiàs, perquè els nens puguin trobar-los un a un amb les seves mares i pares. Un respir d'alegria i esperit nadalenc per a les criatures i famílies d'un barri en què la solidaritat veïnal és la millor vacuna.