David Nel·lo (Barcelona 1959) té molts anys d’ofici a l’esquena i una cinquantena d’obres publicades. Compagina la feina de traductor i escriptor, i ha merescut el darrer Premi Sant Jordi per Les amistat traïdes. Si no fos pel coronavirus, estaria capbussat en la promoció de la novel·la, però la Covid-19 ho ha estroncat tot, també el Sant Jordi, i David Nel·lo s’ho pren amb resignació.

A Les amistats traïdes (Enciclopèdia) tot avança molt ràpid, hi ha uns personatges que atrapen, una ambigüitat volguda, una vida oculta, i motes coses que queden pretesament obertes. Però, David Nel·lo enemic dels spoilers i molt curós a l'hora de no desvetllar massa coses de la història no vol parlar de dos personatges que ho canvien tot. "Que s’ho trobi el lector!", esclata amb el verb ràpid i animós que el caracteritza. (Vam començar a fer aquesta entrevista el 24 de febrer al bar d’un hotel quan el coronavirus ja castigava Itàlia. I abans de publicar-la, parlem per telèfon de com porta el confinament).

Si nos fos pel corovinarus estaria promocionant ‘Les amistats traïdes’ arreu. Com ho porta tot plegat?

Aquests dies dono voltes al panorama i tot és molt complicat i dramàtic. I és veritat allò que la malura d’un país està fet de petites desgràcies i potser és l’any més desafortunat per haver guanyat el Sant Jordi, però espero que la cosa es reprengui una miqueta. Tenia moltes presentacions que em venien molt de gust fer. El confinament per sort m’ha agafat escrivint una novel·la per grans, si això t’enganxa en un moment que no tens res entre mans crec que seria difícil però escric molt. Els que tenim aquests oficis crec que ho portem millor perquè no depenem tant d’altres. El que pesa més és el costat emocional, no sé com anirà tot plegat…

Malgrat les circumstàncies actuals, què ha significat guanyar el premi Sant Jordi?

Em vaig presentar i la meva intuïció era que no el guanyaria perquè és com el premi més llaminer amb més renom… I no m’ho pensava perquè la novel·la és curiosa de fons i de forma, i estic molt agraït al jurat per haver tingut la gosadia de donar el premi a Les amistats traïdes. També penso que si el premi el convoca Òmnium Cultural i el donen a un autor que no va amb el llacet groc ni amb cap llaç, i que estic per bé o per mal, fora de cercles que estan més marcats, em sembla que diu molt a favor d’Òmnium, perquè vol dir que han mirat per la novel·la i això crec que és molt important.

Parlem de 'Les amistats traïdes'. Agraeix al seu germà Dani haver-li proporcionat la llavor de la novel·la. Quina és?

La llavor és la següent. El meu germà Dani m’explica que quan van de bolo, tenen moltes hores de furgoneta i unes de les seves diversions és un joc que consisteix en dir si poguessis tenir un do, com tocar més depressa o tenir mes musicalitat què estaries disposat a fer? I aquesta idea, que llavors et fa pensar en Faust, o en Dorian Gray i tota aquesta mena de pactes, va ser la llavor. Però clar, una idea és tot i res, després has de pensar el joc literari que et pot permetre.

Els protagonistes tenen a veure molt amb una part de la seva feina, la de traductor. Ha volgut fer una mena de catarsi?

No és tan una catarsi sinó utilitzar una qüestió que conec bé per tirar endavant el repte de què podia fer amb aquesta idea central. Buscava entretenir-me i entretenir els lectors, però també provocar certes reflexions. Si explico el que explico a la novel·la és perquè penso que pot tenir un interès en molts àmbits. Però m’agrada que el escric tingui certa lleugeresa que no vol dir superficialitat, crec que la lleugeresa és un valor. Aquesta novel·la tracta temes feixucs com l’ambició, les amistats traïdes, però d’altra banda, hi ha molts moments d’humor i d’ironia absoluts. I m’he divertit molt, és una novel·la bastant juganera.

La traïció és un dels motors de la novel·la, però és una traïció un xic particular.

És una traïció per negligència, de distància. Bachtel empès per l’èxit brutal, que se l’emporta com una onada, va descuidant el que en realitat és vital: les relacions afectives importants. Quan apareix a Suïssa, el personatge de Bachtel és una mica una desferra, una persona que deu estar molt sola i que viu d’una glòria passada… També em sembla interessant l’estira i arronsa amb el petit Togores. Per a ell Bachtel era com una mena de personatge mitificat que de sobte desapareix.

Hi ha dos personatges molt foscos.

Sí però no en podem parlar, eh? Crec que millor no, que se’ls trobi el lector, no m’agraden els spoilers!

D’acord. Per què va tenir ganes de fer sortir el 23- F a la novel·la?

Va ser un moment que podia haver estat una desgràcia molt horrorosa. No és gratuït parlar-ne, va ser una nit de gran descontrol. El país estava acollonidíssim, hi havia gent que va creuar la frontera, gent cremant documents, molta confusió i molt de temor, i crec que si amb el personatge de Bachtel li havien de passar coses estranyes era un bon moment perquè li passessin.

Parla d’un 23- F a Zeleste amb una actuació de Jaume Sisa. Va passar així aquella nit?

Jo no sé si aquella nit vaig anar al Zeleste, però hi ha alguna història… No recordo què vaig fer el 23.F, sí recordo un pànic total, i sí recordo una actuació del Sisa per aquells dies. Però aquestes pinzellades de gran història m’interessaven per contrastar un moment transcendental del país amb les misèries dels personatges.

“Els vius ens movem per pulsions de sang”, diu el petit Togores al principi de la novel·la. Com a escriptor, David Nel·lo funciona així?

Diria que m’atreuen sobretot les relacions entre la gent i els itineraris vitals de les persones, i això sovint en un context que no passa aquí. A moltes de les meves novel·les me’n vaig fora de Barcelona, i això passa perquè he viscut molt en d’altres països però també perquè em desagradaria quedar-me tancat en un univers massa petit. I això ho vull matitzar, perquè un personatge com Jesús Moncada que estava amb Mequinensa i Mequinensa, volava absolutament, però sí que és veritat que el nostre país i àmbit lingüístic és limitat. De vegades penso que els escriptors nord-americans amb un sol país poden ser de tot, tenen la costa est, Nova York, Nou Mèxic, hi ha un munt d’històries i nosaltres no tenim tantes possibilitats. Evidentment tu pots construir una història amb un tio català que se’n va a Bilbao i tira milles però no deixa de ser complicat, i amb això m’hi he trobat moltes vegades. Els escriptors ens movem resolent situacions, almenys en el meu cas, i després si tens sort, emergeix una cosa potent. Hi ha meandres, hi ha subhistòries que et vas trobant, i això és el que em funciona.

S’ha plantejat mai escriure en castellà?

No, perquè no domino prou la llengua. Porto més de 26 anys escrivint en català, i també hi ha una altra qüestió, una part enorme de l’escriptura va molt lligada a records, i tot això si ho he d’escriure i traduïr-ho del meu cap em sembla que no em funcionaria. En general, les meves veus narratives són d’una aparent senzillesa i demanen una certa exactitud.

Vostè acostuma a escriure per a grans i joves, segueix el mateix platenjament?

Sí, tot i que distingeixo molt en els temes. Vaig començar escrivint per a joves perquè va ser el que em va sortir, però no m’agradaria gens escriure només per a un públic lector, només per nens m’avorriria i només per grans també. Les idees apareixen i en general he tingut la sort immensa de poder-les tirar endavant.

També combina la feina d’escriure amb la de traductor, un ofici que cada vegada té més reconeixement.

Sí, i està molt bé. Potser els traductors que no són autors tenen més neguit de ser vistos. Jo per exemple he traduït centenars de pàgines de Geronimo Stilton i de El diari del Greg i no apareixo a la coberta, però entenc perfectament que els nanos que llegeixen El diari del Greg l’última cosa que els interessa és saber qui és el traductor. En canvi a Males Herbes han tret un Buzzati que he traduït i surto a la coberta i n’estic molt content. Em vaig iniciar al món de la traducció amb llibres infantils i vaig agafar molt de múscul, i tota aquesta feina ha revertit en la meva escriptura, perquè t’afina, i et tornes molt obsessiu d’estar segur de què volen dir les paraules, me’n faig un fart de mirar al diccionari paraules que ja sé el que volen dir.

Comparteix la sensació de que cada vegada parlem pitjor el català?

Em preocupa que la canalla jove parli molt malament el català. Fa setmanes vaig estar a una escola on llegien fragments d’un llibreu meu i els hi costava horrors, era com si llegissin en una llengua estrangera. A Girona potser no passa, però al pati, la llengua és el castellà. No sé com anirà tot plegat… però com a autor és esgotador i poc refrescant haver de ser el salvador de la llengua. També veig que en el món anglosaxó hi ha moltes novel·les on els personatges parlen molt malament, en el mateix Salinger ja passava, però l’anglès és una llengua molt forta i no li passa res, i aquí no ho fem perquè ens acollonim.

I creu que llegim menys?

Una dada de la BBC tremenda, al 1980 el 60% dels enquestats deien que llegia un llibre, fa dos anys només ho deia el 17%, i això a Anglaterra que es llegeix molt més que aquí! Llegim menys i d’una manera més fragmentària. Quants de nosaltres arraconem el telèfon una estona perquè anem a llegir? Els telèfons mòbils ens han fet tarats de consultar coses i llegim d’una manera molt dispersa.