"Com a home blanc americà he d'admetre que la veritat acceptada era també la propaganda d'homes blancs com jo"

El primer que fa Patrick Radden Keefe quan entra a la sala és demanar disculpes per arribar tard i suant. S'ha ficat tant en les pàgines del llibre que està escrivint que li ha marxat l'hora. El periodista de The New Yorker, que es dedica a despullar les elits del poder, és el primer resident d'un programa del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i la Universitat Oberta de Catalunya i està aprofitant al màxim el seu temps a la capital catalana.

"L'epitafi de Biden començarà amb la seva incapacitat per a retirar-se a temps després d'un debat desastrós"

En una trobada amb periodistes, escriptors i acadèmics, entre els quals hi havia Públic, dirà coses com que "l'epitafi de Biden començarà amb la seva incapacitat per a retirar-se a temps després d'un debat desastrós" o que "tot empitjorarà considerablement abans de millorar als Estats Units".

El periodisme està en crisi, però hi ha llum al final del túnel...El periodisme és una pràctica moderna que a grans trets, ha estat al servei de l'hegemonia que ostentava el poder econòmic per a posar en marxa els periòdics i les seves rotatives. Amb aquesta premissa, Cristina Garde, professora de la UOC, li preguntava a Radden Keefe si se sentia un mosquit davant d'un elefant. "M'agrada la idea del contrapoder", afirma. Però també és cert que aquest poder s'ha esquerdat i ara sembla que no hi ha una sola versió de la veritat.

"Com a home blanc americà, que treballa en una revista amb un llegat històric, he d'admetre que la veritat acceptada era també la propaganda d'homes blancs com jo"

"Com a home blanc americà que treballa en una revista amb un llegat històric he d'admetre que la veritat acceptada era també la propaganda d'homes blancs com jo. En aquest sentit, és una victòria que es qüestionin les notícies i es pregunti pels interessos que tenen els mitjans que les donen", reflexiona.

A Radden Keefe no li fa res admetre que els mitjans, però també els periodistes que treballem en ells, han de revisar el que fan i admetre la seva part de la responsabilitat. Posa d'exemple el típic perfil sobre el CEO d'una gran empresa que publica un gran mitjà; moltes vegades, el periodista que fa l'entrevista ha hagut d'esperar mesos perquè l'hi concedeixin i ha hagut de reunir-se diverses vegades amb el seu equip perquè li coneguin i al final, aquesta entrevista és "un producte".

"El meu periodisme és escèptic fins i tot amb mi mateix"

Internet i les xarxes socials són part del problema, sí, entre altres coses perquè les empreses que treballen en elles ja saben que el que genera més clics "és l'odi, la por i la inseguretat". Però Radden Keefe convida a mirar cap a dins i buscar en el que cadascun aporta. "El meu periodisme és escèptic fins i tot amb mi mateix", raona.En aquesta revisió també entra la consciència del luxe propi. Amb un mig somriure dibuixa la imatge d'un home corrent sobre un pont que va caient explosió rere explosió: "Puc explicar amb quins recursos treballo —des d'un advocat al qual pot cridar en qualsevol moment fins a un editor que mai li ha dit que no a una història sobre un poderós—, però és inútil perquè pocs periodistes poden treballar avui dia com ho faig jo."

A vegades passa un any treballant en una sola història i encara que és conscient que hi ha cada vegada menys mitjans amb la capacitat de The New Yorker per a invertir en el caríssim periodisme d'investigació, anima a continuar intentant-lo. "El que té de bo Internet és que tothom pot publicar i a vegades, poden dedicar-se unes hores a la setmana a això; encara que es trigui, continua valent la pena investigar i si el que fas està ben fet, tindrà repercussió", medita.

"Hi ha un periodisme mandrós que publica alguna cosa i et diu que ho llegeixis, però no es preocupa a buscar la tècnica narrativa que t'enganxi i faci que vulguis llegir aquesta història"

A més, juga a favor seu que el temps està demostrant que el gran volum de notícies i la velocitat a la qual es publiquen no és un negoci rendible. "Hi ha un periodisme mandrós que publica alguna cosa i et diu que ho llegeixis, però no es preocupa a buscar la tècnica narrativa que t'enganxi i faci que vulguis llegir aquesta història" conta. I ho fa amb la passió d'un escriptor que va buscant en cada frase com col·locar cada paraula perquè el lector estigui seguint-li fins al final.

...als Estats Units, en canvi, la llum sembla allunyar-se

Després de les 24 condemnes greus a Donald Trump, Radden Keefe no té problemes a dirigir-se a l'expresident com un "delinqüent" que afegeix amb les seves mentides "un obstacle més al treball dels periodistes". Encara que creu que acabaran per trobar la manera en què aquesta falta de veritat no surti tan barata —les enquestes diuen que, malgrat les notícies falses, Trump encapçala les enquestes electorals—, "als Estats Units les coses empitjoraran considerablement abans de millorar".

Succeeix perquè les mentides de Trump estan amortitzades, es donen per fetes. "Els mitjans que dediquen hores i molt espai a assenyalar-les viuen en el món en el qual volen viure, però no en el qual viuen", diu, "desgraciadament la notícia és que el delinqüent digui la veritat". Critica que molts periòdics i televisions se'n pugen al carro de l'espectacle amb cada esperpent trumpista perquè l'expresident és pur entreteniment. I les dades ho sostenen: durant la seva presidència, van pujar les subscripcions als mitjans, entre ells també The New Yorker.

Hi ha paradoxes com que contrastar es percebi com una cosa "progre". Radden Keefe proposa sortir d'aquest cercle viciós i desenvolupar una narrativa més factual sobre ell, més asèptica, sense detalls. Sense la impulsivitat de comptar cadascun dels seus moviments amb la velocitat amb la qual el mateix Trump piula. "Els periodistes s'indignen i compten les seves mentides, els lectors les llegeixen i s'indignen i després tots passen a una altra cosa", descriu, "acaba convertint-se en un carnestoltes".

Encara que ell mateix reconeix que molt del seu treball no ha tingut cap impacte, s'acomiada amb una altra imatge: "Cal ser, almenys, un missatge en una ampolla. Que el futur sàpiga que alguns estàvem fent alguna cosa".