La constant sagnia de baixes del PSC

L'exministre i exalcalde de Mataró Joan Majó. L'exdiputada al Congrés Esperança Esteve. El fins el passat 2 de novembre alcalde de Terrassa, Jordi Ballart. I Miquel Lupiáñez, que només fa uns dies encara encapçalava el govern municipal de Blanes. Les darreres setmanes, els quatre han deixat la militància el PSC, fonamentalment pel suport del PSOE a la política repressiva del govern de Rajoy contra les institucions catalanes. No són els únics. I, sobretot, la seva marxa representa l'enèsim cop a una formació que els darrers cinc anys no ha deixat d'empetitir-se, coincidint amb la progressiva intensificació del procés sobiranista. A l'espera de comprovar si, com apunten les enquestes, la formació encapçalada per Miquel Iceta és capaç de millorar lleugerament els resultats a les eleccions al Parlament del 21 de desembre, el PSC acumula una dècada de profund declivi a les urnes.

El novembre de 2007, l'aleshores president de la Generalitat, el socialista José Montilla, va advertir de la "desafecció" que es covava a la societat catalana envers les institucions espanyoles, en part per la sensació de desatenció en qüestions com la inversió en infraestructures, especialment en el servei de Rodalies de Renfe. Una dècada després, és evident que la desafecció" ha anat a més, alhora que els socialistes catalans no han sabut adaptar-se a l'evolució de la societat catalana i, posicionant-se cada cop més al costat de l'statu quo, s'han allunyat d'una centralitat que els permetia imposar-se a les urnes.

Aquell 2007, el PSC presidia la Generalitat, era un puntal imprescindible del govern espanyol de Zapatero i, com aleshores manava la tradició, s'havia imposat a les eleccions municipals celebrades al maig. Era l'apogeu del seu poder institucional, malgrat que ja mostrava símptomes d'un cert desgast electoral. Als comicis al Parlament de 2006, per exemple, va sumar 37 diputats i el 26,8% dels vots, el seu tercer pitjor resultat en unes eleccions autonòmiques. I a nivell local, només el 1979 havia obtingut un suport inferior. Les generals de l'any següent van representar el seu particular cant del cigne, amb 25 diputats i el 45,4% dels, uns guarismes només comparables als del 1982, amb la primera victòria de Felipe González. Va ser un miratge, ja que en el següent cicle electoral va iniciar-se una davallada imparable, amb la pèrdua de la Generalitat (2010), la sortida del govern espanyol (2011) i la caiguda de bastions municipals fins aleshores invencibles, començant per l'alcaldia de Barcelona.

Escissions sobiranistes

Des del 2012, l'agenda política catalana ha estat marcada pel procés independentista i l'aposta del PSC per allunyar-se, primer tímidament i després amb més severitat, de posicions sobiranistes li ha passat factura i li ha suposat diverses escissions. Aquell mateix any, Ernest Maragall, que havia estat el conseller d'Educació del govern de Montilla (2006-2010), va anunciar que deixava el partit i va fundar Nova Esquerra Catalana. El 2014, la formació va presentar-se en coalició amb ERC a les eleccions europees. En les eleccions al Parlament de 2012, que van permetre Artur Mas mantenir-se al capdavant de la Generalitat tot i que CiU va perdre 12 diputats, els socialistes van quedar-se amb 20 escons i poc més de 520.000 vots, el 14,4% del total. Era el seu mínim històric i suposa menys de la meitat dels 52 diputats i 1.180.000 vots (37,9%) obtinguts per Pasqual Maragall als comicis de 1999, el sostre històric del partit. Un Maragall, per cert, que va estripar el carnet el 2007.

Ara bé, si un any marca la trencadissa del PSC és el 2014, tot i que el degoteig de baixes de dirigents històrics no s'havia aturat amb la creació de Nova Esquerra Catalana. Així, per exemple, l'escriptor igualadí Antoni Dalmau, diputat al Parlament durant 11 anys i president de la Diputació de Barcelona entre 1982 i 1987, va deixar de militar-hi el 2013. El 2014 van agafar força dues escissions sobiranistes del PSC: Avancem i el Moviment d'Esquerres. I la seva creació va suposar la marxa de nombrosos càrrecs coneguts del partit.

Avancem era un corrent crític del PSC, fundat per l'exalcalde de Vilanova i la Geltrú Joan Ignasi Elena. El 2014, però, va constituir-se com a associació ja fora del partit, que el mateix Elena va abandonar. L'associació va aliar-se amb ERC en una trentena de candidatures per a les eleccions municipals del 2015, tot i que també va teixir llistes amb ICV i a l'Ajuntament de Girona va anar amb CiU. Fabian Mohedano, un dels seus fundadors, va formar part de la llista de Junts pel Sí a les eleccions al Parlament del 27 de setembre de 2015 i va culminar la legislatura com a diputat de la coalició oficialista. Mohedano s'integrarà a la candidatura d'ERC de cara el 21 de desembre, mentre que Elena ha estat el portaveu del Pacte Nacional pel Dret a Decidir.

MÉS, per la seva banda, va sorgir de la fusió de Nova Esquerra Catalana i el Moviment Catalunya. Entre els seus fundadors hi havia els exconsellers de la Generalitat Antoni Castells (Economia), Montserrat Tura (Interior i Justícia) i Marina Geli (Sanitat), a més de dirigents com l'exdiputada Núria Ventura, l'exregidora de Girona Pia Bosch o l'exalcaldessa de Roses Magda Casamitjana. MÉS va concórrer a les municipals del 2015 sobretot en coalició amb ERC, tot i que com Avancem també va aliar-se amb ICV-EUiA en alguns casos. Als comicis del 27-S de 2015, ja va formar part de Junts pel Sí i als comicis del 21 de desembre s'integrarà a la candidatura d'ERC.

Rècord negatiu el 27S

Electoralment parlant, el 2015 va ser un any negre per al PSC, que va el 27-S va marcar el seu pitjor registre històric a les autonòmiques, les municipals i les generals. El 27-S només va sumar 16 diputats i el 12,7% dels vots al Parlament. A les municipals del maig s'havia quedat amb només 530.000 paperetes (el 17,1% del total). I a les generals del desembre va obtenir només vuit escons, dels quals en perdria un als comicis del juny de l'any de la següent. En aquest període les baixes van continuar i, per exemple, l'exconseller d'Obres Públiques durant els dos tripartits i alcalde de Girona durant 23 anys, Joaquim Nadal, va abandonar la militància socialista a final de 2015.

Castells, Nadal, Tura o els germans Maragall són alguns dels noms més representatiu del que durant dècades va considerar-se l'ànima catalana del PSC, que juntament amb els sectors representats sobretot pels anomenats capitans del Baix Llobregat -José Montilla, José Zaragoza o Celestino Corbacho- permetia als socialistes ser el que s'anomena un catch all party i aspirar a caçar vots d'amplíssims sectors socials. Els darrers anys, però, el PSC ha renunciat a gran part del seu antic votant catalanista -que ha evolucionat cap a posicions sobiranistes quan no directament independentistes- i és un partit més cohesionat, però més petit.

La incògnita ara és si l'aliança amb les restes de l'antiga Unió Democràtica -l'últim líder democratacristià, Ramon Espadaler, anirà de número 3 a la llista encapçalada per Miquel Iceta- servirà perquè el 21D el PSC recuperi una part del votant catalanista o, en canvi, perdi votants d'esquerres. I és que aliar-se amb una formació contrària al matrimoni homosexual i antiavortista té els seus riscos. De moment, no sembla la millor manera per aturar les tensions internes d'un partit que veu la seva antiga hegemonia cada cop més com un llunyà record del passat.