Què farà Esquerra Republicana amb la investidura, es decantarà per investir Salvador Illa o pel bloqueig?, qui mana a ERC en aquests moments?, qui serà l'interlocutor per negociar amb el PSC, o amb Junts si és el cas? I, qui prendrà la decisió final? Aquestes preguntes ressonen a Catalunya després de la crisi que els mals resultats electorals han desfermat al partit republicà.

Les respostes no són unívoques ni aclaridores, però la veritat és que la crisi interna d'ERC impactarà de ple en l'única operació que pot evitar el bloqueig i una repetició electoral, que no és cap altra que la investidura de Salvador Illa. I el desenllaç és ara mateix molt incert i dependrà de com evolucionin les coses a l'interior d'ERC, i al conjunt de la política catalana.

Investidura d'Illa o bloqueig?

La direcció nacional d'Esquerra Republicana no té ara mateix cap plantejament esbossat sobre com afrontar la decisió més important i urgent de l'etapa postelectoral. Que no és cap altra que, o assumir una investidura que només Salvador Illa té al seu abast -encara que amb moltes dificultats-, o anar a repetir eleccions. Totes les fonts de l'Executiva consultades per Públic deixen dues idees clares: Que ERC estarà a l'oposició la legislatura vinent, i que no volen que se'ls atribueixi la responsabilitat d'un possible bloqueig polític a Catalunya. Una altra cosa són les veus externes a la direcció, com la de l'històric excap de files al Congrés, Joan Tardà, favorable a investir Illa; o la d'algun exalcalde republicà partidari de votar a favor de Puigdemont. Veus que fan molt de soroll, però que no tene pes en la presa de decisions.

"No tenim perquè posicionar-nos. Els resultats són clars, la ciutadania ens ha enviat a l'oposició després de governar el país. Aquells que van fer la pinça contra el nostre Govern, el PSC i Junts, han guanyat. La coalició del ciment, la sociovergència s'ha imposat. Els hi correspon posar-se d'acord per evitar un bloqueig, i una repetició electoral, que ni és bona per a Catalunya, ni nosaltres desitgem que es produeixi". Aquest és el comentari d'una font de la màxima confiança de Junqueras, però seria atribuïble a altres dirigents de la direcció dels republicans.

Ara bé, a ningú no se li escapa que si finalment Junts no arriba a cap acord amb el PSC -com és previsible- la patata calenta de la investidura d'Illa, o el bloqueig electoral conseqüent, caurà en mans dels republicans. Hi ha una certa unanimitat a ERC, segons les fonts consultades, que una repetició electoral "seria un desastre". Perquè podria aprofundir en la desfeta electoral. I perquè, amb Pere Aragonès retirat de la primera línia política, i amb Oriol Junqueras inhabilitat i retirat de la presidència del partit per al procés de "reflexió personal", l'absència d'un candidat o candidata clar i solvent és clamorosa. Tot això podria fer pensar que ERC evitarà com sigui que es produeixin unes noves eleccions, però la crisi interna, i la possible competència entre dirigents de cara al congrés del 30 de novembre per aconseguir les regnes del partit, pot provocar molta distorsió i posicionaments inesperats.

Qui mana a ERC en aquests moments?

Els anuncis simultanis -que no coordinats- d'Oriol Junqueras i Marta Rovira, d'aquest dimecres passat, després de la llarga i molt tensa Executiva nacional de més de 4 hores, marca la fi d'una etapa a Esquerra. La del tàndem entre tots dos dirigents que van reconstruir el partit després del cataclisme del 2010, quan els republicans es van quedar amb 10 diputats. Després de la greu crisi que va portar a nombroses escissions i a l'enfrontament entre Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós. Un altre tàndem d'Esquerra que va saltar pels aires al seu dia.

Junqueras ha anunciat que deixarà el càrrec de president del partit després de les eleccions europees del 9 de juny. Però que té la intenció de presentar-se a la reelecció per continuar al capdavant d'Esquerra al congrés extraordinari del partit fixat per al 30 de novembre. Marta Rovira, en canvi, aguantarà al capdavant del partit com a secretària general fins a aquesta cita congressual, però ja ha deixat clar que no es presentarà a la reelecció. Per part seva, el president en funcions de la Generalitat, Pere Aragonès, es manté com a coordinador nacional del partit però ja ha anunciat que abandonarà la primera línia política, institucional i del partit.

Amb aquests anuncis sobre la taula, el partit continuarà governat per una Executiva nacional en què els seus membres es mostren cauts i prudents per com es desenvolupi i finalitzi la crisi interna. Fins al 10 de juny, Oriol Junqueras tindrà capacitat de comandament, encara que limitada per una Executiva dividida i en estat de xoc. A partir de la seva retirada, tot el pes de les decisions recaurà al tàndem format per Pere Aragonès i Marta Rovira.

Aragonès i Rovira han anat aproximant posicions i coordinant estratègies a mesura que es deterioraven les relacions respectives amb Junqueras. Mentre l'encara president d'Esquerra, Oriol Junqueras, compta entre els principals fidels a dirigents com el cap de files al Congrés, Gabriel Rufián, o el conseller d'Interior, Joan Ignasi Elena.

Qui negociarà amb el PSC i Junts?

La negociació per a una possible investidura que eviti el bloqueig -i una repetició electoral- agafa Esquerra en una situació de gran inestabilitat interna. Però la veritat és que el partit compta amb gent amb molta experiència negociadora, tant al Parlament de Catalunya, com amb el Govern espanyol. Esquerra acostuma a designar diversos grups negociadors en funció de les temàtiques sectorials. Però al nucli central de la negociació caldrà tenir molt en compte la vicepresidenta en funcions de la Generalitat, Laura Vilagrà, l'anterior president del grup parlamentari, Josep Maria Jové i la secretària general adjunta, Marta Vilalta. Tots amb molta experiència en negociacions dures i complexes, i amb bons contactes amb la resta de grups, també amb els socialistes del PSC a Catalunya i del PSOE a Madrid. De moment ja s'han materialitzat uns primers contactes exploratoris molt incipients i discrets, tant amb el PSC com amb Junts.

Però una cosa és la delegació negociadora i una altra la cúpula que té l'última paraula per tancar serrells i culminar acords, o no. Fins al 10 de juny, Oriol Junqueras, com a president del partit, hi tindrà un paper rellevant. I no es pot obviar que el 10 de juny, al marge de ser la jornada posterior a les eleccions europees –caldrà veure com impacten els resultats en tot aquest embolic–, també és la data prevista per a la constitució de la Mesa del Parlament i lelecció del president o presidenta de la cambra. Qüestió gens fútil i sobre la qual caldrà estar molt atents. Perquè la composició de la Mesa, la pròpia presidència, o l'adjudicació de comissions pot estar plena de gestos per a la negociació posterior de la investidura.

A partir del 10 de juny i fins al 26 d'agost, dia límit per a una investidura que eviti l'activació automàtica de la convocatòria electoral, Junqueras surt d'escena en les negociacions. I les decisions sobre aquestes recauran en l'Executiva dirigida per Marta Rovira i Pere Aragonès. El fet que tots dos siguin dirigents en fase de sortida deixa mans lliures per poder prendre decisions difícils, però alhora debilita l'autoritat amb què es prenguin. I caldrà veure quina és la posició, amb més o menys bel·ligerància, que mantenen els partidaris d'un Junqueras, que ja no es veurà concernit per unes decisions que poden arribar a ser molt polèmiques.

Qui prendrà la decisió sobre la investidura d'Illa o bloqueig?

La decisió sobre la investidura d'Illa, o sobre com actuar en la suposada investidura de Puigdemont, o si es va al bloqueig, la prendran "els òrgans competents del partit, com sempre", en paraules del mateix Oriol Junqueras. Però què vol dir això?

El primer pas és que l'Executiva liderada a partir del 10 de juny per Marta Rovira com a secretària general, i per Pere Aragonès com a coordinador nacional, serà l'encarregada de tancar una proposta d'acord o desacord sobre la investidura i defensar-la davant de les bases del partit. Tant si és una opció que, per acció o per omissió, pot arribar a investir el candidat socialista, Salvador Illa, com a president de la Generalitat. O si en contra, els republicans decideixen votar no a Illa, assumint l'elevat risc de bloqueig que comportaria la repetició electoral.

El segon pas determinant és el de la ratificació de la militància en una votació general. Esquerra és un partit d'arrels assembleàries profundes, tot i que ja fa un parell de dècades va decidir canviar els estatuts per limitar les funcions de l'assemblea, que dificultava la presa de decisions. Però la d'una investidura és d'aquelles decisions que no es poden prendre sense l'aval de la militància. Les bases hauran de decidir sobre la proposta de l'Executiva, i en cas d'algun tipus d'acord per investir Illa hi ha una gran divisió entre els partidaris i els detractors. Cal no oblidar que ERC és un partit amb dues ànimes, la independentista i la d'esquerres, que pesaran en la presa de la decisió. Però alhora, es detecta una forta preocupació entre els militants per abocar Catalunya a una repetició electoral que per al partit pot ser catastròfica. Això també pesarà molt en el comportament de cada membre d'Esquerra. La decisió final és del tot incerta.

Quines són les diferències entre Junqueras i Rovira?

La pregunta de molts militants d'Esquerra i de la ciutadania en general és què ha passat entre Oriol Junqueras i Marta Rovira? Dos dirigents que semblaven destinats a transitar junts en política, que han aconseguit portar ERC a les fites més grans de la història moderna del partit, i que han compartit repressió, un a la presó i l'altra a l'exili. I sobretot, la qüestió subjacent és saber el que els diferencia.

El deteriorament de les relacions ja ve de fa temps i els temes orgànics i de funcionament del partit -i del Govern- han tingut el seu pes. Però la punta definitiva que ha fet aflorar les desavinences ha estat com a resultat de la desfeta electoral. No només a les eleccions al Parlament de diumenge, també per les anteriors patacades a les municipals i a les generals. I tres són les diferències bàsiques: la lectura sobre la causa dels mals resultats, la manera d'afrontar-los internament i el debat estratègic del partit.

De manera resumida, després de parlar amb fonts properes a Rovira i Junqueras, es podria concloure que per a la primera la causa és "l'esgotament d'un cicle", el que va començar el 2011-2012. Tant per a ERC com per al conjunt de l'independentisme. Per al segon, la causa és més conjuntural, fruit de decisions errònies que poden ser corregides. I un allunyament de la societat que no ha permès captar bé les inquietuds de la ciutadania. Decisions que el fins ara president d'Esquerra no veu atribuïbles en tot el conjunt a la seva persona, a causa dels anys de presó i la inhabilitació que ha patit. I pel pes que li ha donat a Aragonès ocupar la presidència de la Generalitat.

Pel que fa a la manera d'afrontar-los, la divisió de parers és evident. Rovira defensa una "transició tranquil·la" que comporti la retirada de tota la direcció actual, o almenys dels principals membres, començant per ella i acabant per Junqueras. La secretària general considera que cal assumir "responsabilitats col·lectives" que no es limitin a Pere Aragonès i facilitar un relleu sense enfrontaments cap a nous lideratges. Junqueras es mostra convençut que el partit no pot quedar sense un lideratge fort i decidit en aquests moments delicats, i es mostra amb "ànim i forces" per mantenir-se al capdavant d'ERC si la militància li revalida "la confiança".

I finalment, les diferències en la visió estratègica rauen entre la posició d'Oriol Junqueras de l'anomenada base ideològica àmplia -o 'catch all party'-, que pugui arribar de votants de l'antiga Convergència fins als de la CUP, passant pel PSC o els comuns. I aquells que consideren que ERC ha de recuperar un perfil ideològic nítidament d'esquerres i independentista.

Les preguntes sobre ERC són en l'aire i el futur de Catalunya també. I és que respostes, de moment, no n'hi ha. I certeses encara menys. O només una. Que el que passi a Esquerra els propers mesos, i com afronti la seva crisi, repercutirà sens dubte al conjunt del país. Bé sigui per obrir una etapa del PSC amb un Govern en solitari de naturalesa inestable però que permeti desbloquejar la situació, o per abocar Catalunya novament a les urnes a principis d'octubre. I sens dubte, com a derivada, no és descartable que les rèpliques d'aquest terratrèmol postelectoral arribin a la política estatal.