Cultura Manel: "Intentar assemblar-nos a la Rosalía seria caure en el ridícul"

Saps què està passant a Madrid?", pregunta Martí Maymó, baixista dels Manel. Tirada una mica a boca de canó, la pregunta descol·loca el periodista. La imminent sentència de l'1-O, l'epidèmia de cotorra argentina, el pols del prior del Valle de los Caídos a l'Estat de dret ... Alguna cosa està passant a Madrid, sens dubte. Però no, Maymó no va per aquí. El seu interès es limita al perquè de l'alta ocupació hotelera, situació que els ha complicat la reserva i els ha portat a un hotel amb escenes de caça real i moquetes gastades de quan la mòmia en disputa encara vivia. "És com de pel·lícula de Garci", remata Guillem Gisbert, cantant i principal compositor de la banda.

Guillem Gisbert: "Fer música ha de ser com militar en l'entusiasme"

Potser el fàcil hauria estat revisitar fins al desànim aquell pop-folk costumista que els va encimbellar fa més d'una dècada amb Els millors professors europeus (Discmedi, 2008), però allò no va ser més que la fórmula inicial. La mutació estava en potència; d'aquí van passar a trastejar amb l'electrònica i el tropicalisme sense perdre gens d'ambició literària. Un periple extenuant que rastreja el contemporani i que, quatre discos després, els ha convertit en una banda esquiva i suggerent a parts iguals. Ara li claven la dent als sons urbans i fins i tot s'animen amb samplejats diversos i l'autotune. "És important no caure en la rutina, mantenir la il·lusió, fer música ha de ser com militar en l'entusiasme", confessa Gisbert.

Roger Padilla: "Pulp simbolitza d'on venim i Rosalía el lloc en el qual pescar coses noves"

El risc ara és no entregar-se al turisteig generacional. Que aquest viatge als nous ritmes urbans no comporti la vergonya aliena. Tot i això, la línia és fina i transitar comporta la possibilitat del grotesc. Anant al gra; No creuen els Manel que arrebossar en cultura urbana amb gairebé quaranta pals és, d'alguna manera, com ... "¿Com enrotllar-se amb una noia 20 anys més jove?", atura Roger Padilla, guitarrista. "Com quan mires al teu voltant en una festa i t'adones que ets el més vell?, remata Gisbert. Una cosa així. "El risc és quan aquesta disfressa no et representa, l'important és portar-teu terreny, fer-lo teu".

Una reivindicació, la identitària, que el quartet gestiona amb cautela, conscients de quin és el seu lloc: "Tocar fora de Catalunya i ser tan ben rebuts és una cosa que vivim amb orgull, però ja està, tenim molt clar a què estem legitimats, nosaltres fem cançons, el nostre univers no és el dels opinadors, i això és una cosa que afortunadament ha acabat quallant".

Més Rosalía i menys Pulp?

La disjuntiva els sembla innecessària. No tenen per què triar. "Pulp han format part de la nostra manera d'entendre el que és una cançó; Rosalía ens encanta, és una artistassa, però som conscients que intentar assemblar-nos a ella suposaria caure en aquest ridícul del que parlem", explica Gisbert. No descarten, en canvi, que en un futur la catalana nodreixi el seu calador creatiu: "Diguem que Pulp simbolitza d'on venim i Rosalía és més el lloc en el que ens agrada pescar coses noves", opina Padilla.