El programa d'exposicions de Barcelona acumula propostes potents a nivell fotogràfic aquesta tardor, que permeten endinsar-se en l'obra d'alguns dels artistes visuals més importants de les darreres dècades. Per exemple, el barceloní Joan Fontcuberta torna a exposar a la ciutat després de més d'una dècada sense fer-ho, amb Els Monstres, que es pot veure a Can Framis. Entre d'altres qüestions, hi reflexiona sobre els abusos de poder. La Virreina ens ofereix la possibilitat de conèixer l'obra de l'italià Guido Guidi, mentre que l'espai KBR de la Fundació Mapfre exposa Paolo Gasparini, especialitzat en retratar les tensions i contradiccions culturals de l’Amèrica del sud. Completament aquest tastet cultural amb el Moco, el nou museu d'art contemporani de Barcelona. 

'Els Monstres', de Joan Fontcuberta, a Can Framis

Ja sigui per la popularitat dels personatges triats o per les seves cares d’orgasme, Beautiful Agony, la peça que Joan Fontcuberta ha creat juntament amb Pilar Rosado, és un dels plats forts de Monstres, l’exposició que es pot visitar a Can Framis fins a finals de gener de l’any vinent. A través de diferents pantalles Beautiful Agony mostra les cares de Donald Trump, Vladímir Putin i Dominique Strauss-Kahn tenint un orgasme mentre discursegen. Evidentement, aquests vídeos són deepfakes i el treball és una paròdia tenyida per la mirada crítica i carregada d’humor de Fontcuberta. Una paròdia creada a partir d’algoritmes que permeten a l’artista manifestar els mecanismes de l’engany d’una manera deliberadament exagerada. I, de passada, recordar que els quatre personatges triats han estat involucrats en casos d’abusos de poder o escàndols sexuals.

La mostra presenta mitja dotzena de projectes elaborats per Fontcuberta, alguns són més lírics i d’altres més pertorbadors, com també ho és l'inquietant Frenografías: atles visual de la bogeria. En la qual el punt de partida són els retrats que el doctor Joan Obiols va fer de malalts mentals que tractava durant els anys quaranta i cinquanta.

Des del 2008 que Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) no presentava una gran exposició a Barcelona, potser per això en aquesta ocasió ha posat tota la carn a la graella i el recorregut per la mostra no deixa indiferent. Amb la intenció de domesticar monstres també s’ha atrevit a jugar amb la famosa fotografia del rei emèrit Joan Carles I davant d’un elefant caçat a Botswana. El treball l’ha titulat Botswana Safari i l’ha configurat amb 20.000 tessel·les de marbre de Carrara gris. Però la peça encara amaga una altra sorpresa: el Petit Nicolás apuntant l’espectador darrere un arbre, tota una al·legoria de la corrupció. Per a Fontcuberta, enamorat dels mosaics, les tessel·les de fa dos mil anys serien com els píxels d’avui, i la tècnica li permet abordar temes antics i universals encara vigents en plena era de l’algoritme.

Guido Guidi a la Virreina

Amb l’objectiu de donar a conèixer en profunditat l’obra de Guido Guidi (Cesena, Itàlia, 1941) la Virreina acull Da Zero, una exposició comissariada per Marta Dahó que aplega més de 250 fotografies, i abraça tota la seva trajectòria, des de les primeres imatges realitzades quan tenia quinze anys fins avui. Irreverent en la majoria dels casos, el pensament visual de Guidi mitjançant enquadraments que poden semblar un error empeny a múltiples lectures. Els seus treballs s’allunyen de la idea reductora de la imatge fotogràfica com testimoni absolut i proposa pensar la fotografia com un potent espai d’observació però també d’imaginació.

El títol de l’exposició, Da zero (De zero), al·ludeix a la precocitat dels seus primers treballs, però també fa referència a la recerca constant sobre el que posa en marxa una fotografia, una idea que també va lligada a la del grau zero de l’escriptura de Roland Barthes.

Per cert, Roland Barthes també està present en una altra de les propostes de la Virreina protagonitzada també per Joan Fontcuberta. Es tracta de Ça-a-été contra Barthes. En aquesta ocasió Fontcuberta s’ha servit de l’arxiu fotoperiodístic de la revista mexicana Alerta dedicada a les notícies de sang i fetge per fer-nos reflexionar sobre el concepte d’autoria i els contextos de les imatges que observem.

Un exercici sobre el qual Valentín Romà, director de la Virreina, en el full de sala de la mostra comenta, entre altres aspectes, això: "Entre les seves troballes terminològiques diverses, Barthes és cèlebre per apadrinar —i per ponderar— la fi de l’autoria, la defunció de l’autor. No obstant això, del que informen aquí aquests dits anònims és de morts reals, cosa que no deixa de ser un nou cargolament intel·ligent com els que sol fabricar Fontcuberta. En aquest sentit, posicionar-se «contra Barthes» seria una manera de portar fins a les últimes conseqüències, fins als seus límits irrisoris, els dictats del pensador francès. La gran disparitat amb tants manifests contra-el-que-sigui és que l’aparent exercici de refutació barthesiana suposa, en realitat, un dispositiu de dessacralització de la fotografia, que «profanant» Barthes es duu Barthes des de certs llimbs inaccessibles fins a les coses d’aquest món, com denomina Giorgio Agamben el mecanisme de la destrucció iconològica".

Gasparini al KBR

Paolo Gasparini. Campo de imágenes és el títol de la mostra que es pot visitar fins al gener de l’any vinent a l’espai KBR de la Fundació Mapfre. L’exposició comissariada per María Willis Londoño ofereix un recorregut dividit en setze àmbits que recullen els projectes més rellevants de l'artista al llarg de més de sis dècades de treball, i posa l'accent en els seus fotollibres, que l'artista reconeix com un mitjà d'expressió equiparable, en importància, a les seves fotografies.

Paolo Gasparini ha dedicat bona part de la seva obra a retratar les tensions i contradiccions culturals de l’Amèrica del sud. Les seves imatges transmeten la duresa social, els conflictes culturals, les tradicions locals en lluita amb la modernitat imposada… Per tot plegat l’obra de Gasparini és una crítica a la societat de consum, i a la dictadura dels imperatius del màrqueting i la publicitat. Italià de naixement, però veneçolà en essència, Gasparini a través del seu treball procura eliminar les visions etnocèntriques i els estereotips que històricament han definit l’Amèrica del sud.

Moco, el nou museu d’art contemporani de Barcelona

El carrer Montcada suma una nova proposta artística. Instal·lat al Palau Cervelló ja es pot visitar el Moco Museum (el nom ve de l'acrònim de modern i contemporani), una iniciativa privada que es presenta com un museu d’art contemporani i que és una mena de sucursal del que es va inaugurar a Amsterdam el 2016 i pel qual ja hi han passat més de dos milions de visitants.

Els impulsors són Lionel i Kim Logchies, una parella de col·leccionistes propietaris també de la Lionel Gallery de Spiegelstraat, a Amsterdam. Amb ganes d’obrir a Barcelona, han llogat el Palau Cervelló durant vint anys, i esperen que l’espai qualli en l’espectre cultural de la capital catalana, i que sigui una porta d’entrada a l’art contemporani, sobretot pels més joves.

El Moco Museum exhibeix obres d’artistes consolidats en el mercat de l’art contemporani com Damien Hirst, Banksy, Jean Michel Basquiat o Keith Haring. A l’entrada, rep al visitant un cor de brau dissecat amb ales de colom travessat per un ganivet, una peça de Damien Hirst que va ser propietat del cantant George Michael. Aquesta obra no és l’única que va ser propietat d’algú famós, el museu també exposa el David de Banksy que Brad Pitt va regalar a Angelina Jolie, i que van vendre quan es van separar.