La música d’El llac dels cignes, de Piotr Ilitx Txaikovski, comença a sonar. S’aixeca el teló i ballarines i ballarins apareixen gràcilment a l’escenari. Però hi ha un element que trenca amb les expectatives que es puguin tenir del ballet clàssic: la Reina Cigne, el personatge principal, és interpretat per un home. Concretament pel ballarí americà Chase Johnsey. Juntament amb la seva parella, el també ballarí Carlos Renedo, van fundar fa un una mica més d’un any la companyia Ballet de Barcelona. La producció del segon acte d’aquesta versió d’El llac dels cignes encara no s’ha estrenat de forma oficial, però se’n va poder veure un petit avanç just abans del confinament pel coronavirus.

Johnsey i Renedo són dos ballarins que han actuat en escenaris d’arreu del món. En alguns casos en produccions poc convencionals. Tots dos van actuar amb Les Ballets Trockadero de Montecarlo, una companyia en la qual tots els seus integrants són homes i actuen vestits de dona. Johnsey va ser guardonat el 2017 com a millor ballarí masculí als National Dance Awards del Regne Unit i nominat a la Millor Actuació Masculina pel paper de Paquita, precisament amb la companyia Les Ballets Trockadero. El 2018 es va convertir en el primer home que va ballar papers femenins per a una companyia tradicional, l’English National Ballet.

Amb aquesta trajectòria, els dos ballarins volien començar un projecte en el qual capgiressin als rols de gènere tradicionals, molt marcats en els arguments dels ballets més clàssics. També volien que la tècnica dels ballarins i la seva autenticitat fossin més importants que no pas que els seus cossos s’adeqüessin al cànon. "Volem ballarins increïbles, però no volem que tots semblin iguals", explica Johnsey. "Això ens fa únics i diferents i ens apropa al públic", segueix Renedo. Ara mateix, el Ballet de Barcelona compta amb divuit ballarins de vuit nacionalitats diferents.

Johnsey afirma haver patit el fet de ser diferent del cànon. "Soc un home gai, soc baixet i ballo de manera femenina. Són característiques que no puc canviar, però que m’han fet perdre moltes oportunitats", assegura. Ell vol evitar que això els pugui passar als integrants de la companyia.

El llac dels cignes no és l’únic ballet que han volgut reinterpretar. En la seva versió d’El trencanous –també de Txaikovski–, la protagonista deixa de tenir por i es converteix en una nena aventurera. "No ens agrada la narrativa en la qual les dones són salvades per un home, i per això la volem canviar", expliquen els directors.

Més enllà de la dansa clàssica, Johnsey i Renedo volen experimentar amb altres estils de dansa i col·laborar amb grups culturals, socials i artístics de la zona. En produccions anteriors han col·laborat amb l’esbart dansaire de Rubí, els Castellers de Sarrià, els integrants del Jove Ballet de Catalunya i persones amb discapacitat intel·lectual de la fundació Fupar. "Hem tingut una bona carrera com a ballarins i volem compartir aquesta passió amb tantes persones com sigui possible. Tenim una visió: ser inclusius, acceptar tots els gèneres, ètnies i cossos", conclou Johnsey. Pel que fa a estils de dansa, valoren incloure peces de contemporani de cara a la pròxima temporada.

Cossos canònics

"A la dansa clàssica hi ha un estereotip molt important que estipula com ha de ser el cos d’un ballarí, però aquest cànon afecta sobretot les dones", explica Johnsey. Una de les ballarines que ha format part de la companyia des de l’inici, l’eslovaca Stanislava Pinčeková, comenta que, per ser una ballarina, és bastant alta. Fa un metre amb setanta centímetres. Recorda que això la va fer patir molt quan estudiava a Praga, a la República Txeca. Era més ampla i pesava més que les altres ballarines de la seva classe a causa de la seva alçada. "El sistema escolar no em va ajudar a acceptar-me", explica, i reconeix que encara és molt crítica amb el seu aspecte. "Vaig amagar les meves inseguretats a base de treballar molt durament". Per a ella era frustrant, perquè tenia la sensació que el pes i l’aspecte físic eren més importants que la tècnica a l’hora de repartir els papers. "He cregut durant molt de temps que no seria una ballarina prou bona si no tenia un cos determinat, però miro de canviar aquesta percepció", reconeix.

A la companyia, explica, no es parla del pes ni de l’aspecte físic: "Quan estudiava sempre arribava nerviosa a classe perquè patia per com em veia, però ara arribo als matins a l’estudi i sento que soc en el lloc correcte". Tot i això, assenyala que el panorama està canviant. Posa com a exemple Misty Copeland, la primera dona negra que s’ha convertit en ballarina principal de l’American Ballet. Per Pinčeková, que el cos de Copeland no segueixi ben bé els cànons és un símbol d’esperança.

Ballar durant la quarantena

El maig passat, en ple confinament per la pandèmia, aquesta companyia de dansa clàssica va celebrar el seu primer any d’existència. Però, tot i l’ajornament i la cancel·lació de moltes de les actuacions que tenien previstes –entre elles una al Festival Castell de Peralada–, la direcció no es va aturar. "Vam organitzar classes per als ballarins dos cops per setmana a través de videotrucades, vam refer la pàgina web i vam començar a preparar un programa educatiu per als joves ballarins que busquin guanyar experiència en una companyia de dansa clàssica", explica Renedo.

Per als ballarins de la companyia, el confinament decretat per frenar l’avenç del coronavirus va suposar deixar d’assajar en conjunt una temporada. Tot i així, alguns d’ells van afrontar el repte amb optimisme. "Estic més en forma que mai", assegura Pinčeková. La pausa obligada li va permetre invertir el seu temps a entrenar-se. Ara espera poder tornar a pujar a l’escenari ben aviat. De moment, la companyia ja té alguns espectacles programats a partir del mes de novembre.

Físic i rols, a través de la història

"Enlloc està escrit que les ballarines hagin de tenir unes proporcions concretes, però sí que existeix un cànon físic que s’ha anat imposant a base de tradició i de temps", explica Ana Isabel Elvira Esteban. Ha sigut professora de dansa clàssica durant més de 20 anys en escoles públiques i privades. Actualment és investigadora i professora d’Història de la Dansa i Humanitats al Conservatorio Superior de Danza María de Ávila, a Madrid. La seva tesi del doctorat va ser una de les primeres a Espanya dedicades a la dansa. Va centrar-la en la figura de María de Ávila, la primera dona directora del Ballet Nacional de España, durant els anys 1983 al 1986.

"Al llarg del segle XX s’ha potenciat sobretot una ballarina amb un cos determinat: un tors no gaire llarg, malucs estrets, poc pit, cos prim, extremitats i coll allargats, i un cap no gaire gran", explica Elvira. "Aquest cànon prové del gust estètic d’un coreògraf molt influent, George Balanchine (1904-1987). Buscava que la figura de les seves ballarines contribuís amb el seu físic a allargar la línia dels moviments", explica Elvira. Tot i així, assenyala que la situació està canviant. "Recentment, en els cossos de dansa d’algunes companyies s’hi han vist ballarines que fa 15 anys no s’haurien seleccionat, perquè s’hauria considerat que estaven grasses", afirma.

Segons Elvira, al final és el director de cada companyia qui decideix quin tipus de ballarins escull en funció de les seves preferències i de la importància que vulgui donar al cànon estètic. A més, "les companyies s’estan diversificant i ofereixen més tipus de dansa, no només dansa clàssica. Seria molt difícil mantenir-se només amb aquesta oferta, perquè la demanda del públic ha canviat. En aquest sentit, també es dona més importància a la versatilitat tècnica de les ballarines", rebla la professora, que reconeix que els homes, històricament, no han tingut una pressió tan gran pel que fa al seu físic com les dones: "Això respon, a part de qüestions sociològiques, al fet que anteriorment hi havia més ballarines que ballarins, per la qual cosa els directors no eren tan exigents".

No només canvien les exigències pel que fa al físic: també els rols de gènere estan evolucionant. Elvira assenyala que, quan parlem de dansa clàssica, ens referim sobretot a les obres creades a finals del segle XIX, ambientades en societats molt classistes. Per aquest motiu, "els estereotips i els rols de gènere que moltes vegades s’associen al ballet clàssic eren els mateixos que hi havia a l’època". "Les obres creades a partir del segle XX comencen a introduir figures femenines de personalitat potent que es rebel·len, com ara les protagonistes de Manin i Mayerling o els ballets de Kenneth Macmillan", exemplifica l’experta.

La investigadora també explica que, tot i que encara es continuen representant els clàssics, hi ha companyies que adapten la seva temàtica i el seu argument a valors més actuals. En alguns casos també el gènere dels intèrprets. El coreògraf Matthew Bourne, per exemple, és conegut per la seva versió d’El llac dels cignes en la qual els papers tradicionalment femenins també són interpretats per homes.