Público
Público
vida ciutadana

Tango 'queer', 'voguing' i 'twerk': ballar desafiant el gènere

Cada vegada són més les iniciatives que inviten a moure's al ritme de la música mentre es trenquen els estereotips de gènere i els rols preestablerts. 

Una sessió de tango
Una classe de tango. MIGUEL VELASCO ALMENDRAL

"No hi ha res tècnic que diferenciï el tango queer del tango tradicional. Només el rerefons polític que hi ha darrere". Dafne Saldaña va començar a interessar-se fa anys per aquest ball -nascut a finals del segle XIX als suburbis de Buenos Aires i Montevideo- pels seus contrastos, perquè "combina força i subtilesa, elegància i passió". Però si t'apuntaves a cursos topaves amb la crua realitat: et col·locaven per defecte en un paper que no havies escollit. "Ningú em preguntava si volia dirigir o no, o amb qui volia ballar. Semblava evident que jo havia de seguir a un home i ja, sense opció", recorda. D'aquesta incomoditat compartida amb altres persones va néixer el 2015 el col·lectiu assembleari de tango queer de Barcelona, ​​on la Dafne fa classes. "Més que una cosa nova, és un intent de recuperar la part més transgressora, marginal, nòmada i migrant que el tango també té, però que no ens han explicat", remarca.

En la majoria de disciplines de balls de saló o urbans, predominen estereotips molt marcats. Però cada vegada són més els projectes que aposten per trencar aquestes normes que marca l'heteropatriarcat.

Els rols de gènere es reprodueixen en cada un dels àmbits de la societat, també en la forma de ballar. En la majoria de disciplines de balls de saló o urbans, predominen estereotips molt marcats: el que s'assigna a l'home, amb un paper dominant i que és el que decideix, i el que s'atribueix a la dona, amb una actitud obedient i que es deixa portar. Però cada vegada són més els projectes que aposten per trencar aquestes normes que marca l'heteropatriarcat. "El tango queer permet ballar sense tenir en compte les identitats ni encaixar necessàriament en els binarismes d'home-dona o de masculí-femení", afirma la Dafne.

Les classes de tango queer s'imparteixen cada setmana a Inusual Project, un espai cultural del Raval barceloní. Però el plat fort és el primer dilluns de cada mes, quan ballarins i ballarines de tango, amb independència del seu gènere, s'abandonen a la dansa de les milongas i, mentre ho fan, es replantegen la seva manera de relacionar-se entre ells. "El tango és un ball molt íntim i amb molt de contacte físic, per això és important que la persona que farà el paper menys propositiu se senti còmoda mentre duri el ball, consenti els moviments i pugui dir no si no li ve de gust alguna cosa", recorda la Dafne. "Amb els moviments que facis, pots imposar o pots proposar sense forçar, deixant espai per a què l'altra persona pugui fer una cosa diferent d'aquella que tenies al cap", afegeix.

"El tango queer permet ballar sense tenir en compte les identitats ni encaixar necessàriament en els binarismes d'home-dona o de masculí-femení", afirma la Dafne, ballarina d'aquesta dansa.

Moure el cul des del feminisme

Maluc, glutis i pelvis. Són les tres parts de el cos que es mouen en el booty dance, que pot traduir-se com a ball de cul. Aquesta dansa té el seu origen a l'Àfrica. Amb la diàspora fruit de la colonització i l'esclavitud, va anar desenvolupant-se i barrejant-se amb les cultures i els balls dels països receptors, a Amèrica Llatina i els Estats Units. El famós twerk -moviment sec de pelvis endavant i enrere- va néixer a la comunitat afroamericana de Nova Orleans als anys 80 i és un dels estils que formen part d'aquesta cultura de ball.

El booty dance, que és vist per algunes persones com un ball brut o fins i tot masclista i denigrant, és reivindicat com una dansa empoderadora i transformadora per dones com Ana Chinchilla. Ella forma part del grup de professores certificades per Kim Jordan, una sociòloga, ballarina i coreògrafa nord-americana que fa més de cinc anys que defensa que es pot moure el cul des d'una perspectiva feminista. "Jo sóc colombiana i he ballat movent el cul tota la meva vida. Però el meu cos em generava molta inseguretat, perquè no entra en l'estàndard europeu de persona prima amb les carns atapeïdes. Amb el booty dance he après a estimar-me més a mi mateixa, a respectar el meu cul i les meves cames, i a acceptar-les tal com són", recorda l'Anna.

A les classes, la professora va més enllà de la dansa i planteja altres temes de reflexió. "Parlem de plaer, de fesomia, de protecció del sòl pèlvic... També d'agressivitat i autodefensa", explica. El que més li agrada és generar espais de debat per poder idear respostes creatives a ofenses, atacs o tocaments que puguin rebre pel fet de fer twerk. "A vegades surts a ballar en un espai públic i hi ha homes que l'interpreten com una invitació a tocar. Nosaltres reivindiquem que ballem per divertir-nos, no per seduir", denuncia la ballarina. "Tristament, se'ns ha negat l'agressivitat a les dones, entesa no com l'acció violenta, sinó com l'empenta, l'emprenedoria i la capacitat de posar límits i dir 'no'. I això des d'aquest ball es pot treballar", ressalta l'Anna.

"Quan entres a una classe de voguing, no importa la teva sexualitat ni el teu gènere: importa la teva personalitat i com t'expresses corporalment. És un ball que permet fer art amb el teu cos i expressar-te d'una manera poderosa", assegura Lola Key, professora d'aquesta disciplina.

Llibertat per ser una estrella

El reality televisiu de drag queens RuPaul Drag's Race i especialment la sèrie Pose han tornat a popularitzar a tot el món un ball que va fer famós Madonna el 1990, però que en realitat va néixer entre la comunitat trans i gai afroamericana i llatina al Nova York dels anys 70 i 80: el voguing. Inspirat en les postures de les models de la revista Vogue, aquest estil de ball, que es caracteritza per postures lineals i molt exagerades amb braços i cames, es va tornar el protagonista de la cultura ball de la ciutat nord-americana a la dècada dels 80. La comunitat LGBTI més marginada trobava en aquests clubs i sales el seu refugi i s'hi expressava lliurement. Allà competien en batalles de ball i desfilades per guanyar un trofeu per a casa, una mena de família escollida i que funcionava com a xarxa de suport contra l'exclusió social.

A Barcelona, ​​l'escena del voguing, encara que en un context molt diferent, segueix mantenint l'esperit dels seus orígens: ser un espai de llibertat, de transgressió i de diversió, sobretot per a la comunitat LGBTI. "Quan entres a una classe de voguing, no importa la teva sexualitat ni el teu gènere: importa la teva personalitat i com t'expresses corporalment. És un ball que permet fer art amb el teu cos i expressar-te d'una manera poderosa", assegura Lola Key, professora de voguing en diversos centres de la capital catalana. "Molts dels meus alumnes em diuen que el voguing és com una teràpia, com una llar on poder sentir-se a gust amb una manera de moure's i actuar que en altres moments de la seva vida els ha fet sentir-se rebutjats", explica la Lola.

Els balls de voguing de la ciutat -on la cultura de balls freestyle no està tan estesa com en altres països- són bastant amateurs. Aquí el voguing està molt associat a l'escena drag. "Ajuda a trencar amb els rols de gènere. L'estil de vogue fem, basat en moviments considerats molt femenins influenciats pel ballet o el jazz, és una variant molt poderosa per al món drag. I l'old way és un estil que adopta molts passos del break dance i el hip hop i que pot donar peu a experimentar amb un moviment més agressiu", explica la Lola. "El voguing, al final, et permet ser una superestrella durant uns moments", assegura.

Practicar el booty dance pot ajudar a alleujar els dolors menstruals, a alliberar la pelvis, a eliminar dolors d'esquena, a caminar millor o a tenir millors relacions sexuals. 

El voguing, el tango queer, el booty dance i, sobretot, les comunitats que es creen al voltant d'aquests balls són, en definitiva, espais de seguretat i d'expressió necessaris per fugir dels convencionalismes del gènere. "Són llocs en què et pots fer fort per després poder anar, amb confiança, a reapropiar-te d'altres espais i transformar-los", apunta la Dafne. Ja ho deia l'anarquista Emma Goldman: "Si no puc ballar, la teva revolució no m'interessa".

Beneficis de moure el cul

Les assistents a les classes de booty dance solen destacar millores que van més enllà de la seguretat i la confiança en elles mateixes: practicar aquesta dansa pot ajudar a alleujar els dolors menstruals, a alliberar la pelvis, a eliminar dolors d'esquena, a caminar millor o a tenir millors relacions sexuals. "Al final, tot està relacionat amb l'amor propi, que és el que ens han tret, i per això aquesta forma de veure el món i de ballar és empoderadora", recalca Anna Chinchilla, professora de booty dance.