Deu anys de Procés: de l’empoderament a la resistència política

A hores d’ara, la independència continua sent l’objectiu que suscita més suport entre la població catalana. Totes les enquestes indiquen que gairebé la meitat és partidària d’un estat propi per Catalunya i que, en unes eleccions al Parlament, els partits que el defensen conservarien l’hegemonia que han anat assolint d’ençà dels comicis de 2015. Aquesta polarització entre els favorables i els contraris a la secessió era impensable a principis de 2010, però la frustració que va provocar la sentència que escapçava els pilars de l’Estatut aprovat el 2005, ha portat una majoria social a abraçar el sobiranisme com l’únic camí per assolir un marc propi de drets i llibertats.

Un canvi disruptiu

La sentència de l’Estatut, amb què el Tribunal Constitucional va anul·lar els articles que milloraven el sostre competencial i la identitat nacional de Catalunya, va obrir un nou cicle polític. Així ho van viure tots els partits i entitats del país. Inclòs el PSC, fraccionat en dues parts, i el Partit Popular, que havia impugnat el text davant del TC.

El 10 de juliol, una setmana després de la resolució, un milió i mig de persones van aplegar-se a Barcelona secundant la crida que sota el lema "Som una nació. Nosaltres decidim" Òmnium Cultural va convocar amb el suport de tots els partits de l’arc parlamentari -tret del PPC i C’s- i 1.600 entitats. "La mobilització va evidenciar el greuge que sentíem una part important de la societat catalana però també la voluntat d’avançar cap a la llibertat del nostre poble", recorda Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium.

Marcel Mauri: “La mobilització del 10-J va evidenciar la voluntat d’avançar cap a la llibertat del nostre poble"

Previ a aquelles dates ja havien celebrat les marxes que la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) va organitzar el 2006 i 2007; la multitudinària Diada de 2008, promoguda per la plataforma Sobirania i Progrés; i la iniciativa Deu Mil a Brussel·les, que el 7 de març de 2009 va arrossegar milers de persones a la capital de la Unió Europea seguint la crida "We want a Catalan State" (Volem un Estat Català).

També mig any abans de la sentència, el 13 de setembre de 2009, havia tingut lloc a Arenys de Munt la primera de les 550 consultes municipals que durant dos anys va dur milions de persones a pronunciar-se entorn la pregunta "Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea?".

"Sense aquesta dinàmica no s’explica la gran reacció que va provocar la sentència de l’Estatut". Així ho assegura Anna Arqué, una de les coordinadores de les consultes, per a qui "veníem d’una dinàmica d’autoorganització en què la gent començava a verbalitzar i socialitzar el desig d’emancipar-se". Per a Arqué, portaveu de la International Commission of European Citizens (ICEC), la marxa de Barcelona tan sols va visualitzar aquest anhel col·lectiu, de resultes del qual CiU va incorporar el dret a decidir en el seu full de ruta, la CUP va irrompre a l’escena parlamentària, mentre desenes de personalitats van fundar el 2011 l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Una entitat que, juntament amb Òmnium, va erigir-se des de llavors en el gran catalitzador del sobiranisme als carrers.

Anna Arqué: "Veníem d’una dinàmica d’autoorganització en què la gent començava a socialitzar el desig d’emancipar-se"

També Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC, considera que el desig d’independència ja s’havia expressat en les consultes i les marxes de la PDD, si bé és cert que "la sentència de l’Estatut va fer que el gruix del catalanisme s’hi sumés en veure que el principi democràtic de respectar la voluntat popular quedava en paper mullat".

Creant múscul social

Si el Procés va agafar embranzida va ser per la capacitat de l’ANC i Òmnium de convertir el malestar en una oportunitat per avançar cap a una Catalunya més justa, lliure i democràtica. Al costat de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i la plataforma Súmate, les dues entitats van agafar el protagonisme fins a forçar els partits a vehicular aquesta demanda a l’hemicicle. Així es va comprovar el maig de 2013, quan el Parlament va aprovar la Declaració de sobirania del poble de Catalunya.

Paluzie: "En aquell moment el suport a la independència mai no havia sigut tan alt, però el govern d’Artur Mas no estava prou madur per una confrontació amb l’Estat" 

"En aquell moment el suport a la independència mai no havia sigut tan alt, però el govern d’Artur Mas no estava prou madur per una confrontació amb l’Estat", explica Paluzie. Allò va propiciar que renunciés al referèndum i optés pel procés participatiu del 9 de novembre de 2014, que tot i no va tenir efectes vinculants, va generar el clima polític perquè, al cap d’uns mesos, es bastís la candidatura JuntsxSí per a les eleccions del setembre de 2015. Una llista unitària que Muriel Casals, aleshores presidenta d’Òmnium, i Jordi Sànchez, que més tard ho seria de l’ANC, van contribuir a forjar. "Les entitats van entendre que no podien quedar al marge d’aquella oportunitat històrica", afegeix la representant de l’Assemblea.

En línia amb Paluzie, Marcel Mauri creu que la presència de personalitats en aquella llista demostrava la voluntat dels partits sobiranistes de materialitzar la independència. De fet, gràcies a aquesta simbiosi, l’independentisme va assolir la majoria absoluta a alhora que les entitats emprenien campanyes que ampliaven la base social. És el cas de "Lluites compartides", a través de la qual Òmnium va relligar l’emancipació amb la conquesta de drets civils, polítics i socials i altres iniciatives que van permetre el Procés obrir-se a noves capes de la població i que, a l’àmbit parlamentari, totes les forces sobiranistes -inclosa la dreta- assumissin reivindicacions de caràcter republicà com l’acollida de refugiats, el tancament del CIE o mesures per mitigar la pobresa energètica.

Sense aquesta aproximació a les classes populars difícilment s’entén l’èxit que van tenir les diades dels anys següents ni el rebuig que van provocar els empresonaments dels líders d’Òmnium i l’ANC, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, l'octubre de 2017. Igual que tampoc no s’entén la força disruptiva del referèndum de l’1 d’octubre, que afavorit pel boicot de l’espanyolisme i les càrregues policials, va suposar una catarsi per a moltes generacions de catalans i catalanes. Arran del referèndum van aparèixer els Comitès de Defensa de la República (CDR) i aquella "Revolució dels somriures" que s’havia ventilat com un problema intern espanyol, va passar a formar part de l’agenda europea.

Entre la repressió i la regeneració

L’1 d’octubre va obrir una nova etapa marcada per la repressió i el desencís polític. I és que si bé l’independentisme va revalidar la majoria en les eleccions al Parlament que l’Estat va imposar el 21 de desembre en aplicació de l’article 155, l’empresonament i exili del govern Puigdemont va deixar el moviment sense capacitat de reacció. Un clima de frustració que es va palesar en les marxes convocades per Tsunami Democràtic després de la condemna als líders, però també i sobretot en les disputes que ERC i JxCat van iniciar de forma descarnada.

Davant d’aquest panorama, les entitats s’han dedicat a gestionar el dol de la repressió i a instar novament els partits a restablir la unitat estratègia que va fer possible l’1 d’octubre. "Apel·lem de nou al consens per fer front a la repressió i a avançar units cap a l’autodeterminació", indica Marcel Mauri.

L’1 d’octubre va obrir una nova etapa marcada per la repressió i el desencís polític, amb l'independentisme sense capacitat de reacció

Per a Òmnium Cultural i l’ANC, la repressió no ha de ser cap obstacle per assolir els objectius que exigeix una majoria social. "Al contrari: encara ens dona més arguments per defensar una República on ningú pugui ser castigat per voler votar", afirma Mauri. Una opinió compartida per Elisenda Paluzie, per a qui la denúncia de la repressió ha d’anar aparellada amb accions que debilitin el poder l’Estat a Catalunya i retornin l’autoestima al conjunt del sobiranisme. Així ho ha aconseguit la campanya Eines de País, que ha permès obtenir el control de la Cambra de Comerç de Barcelona; o les iniciatives que ha engegat a favor de la Intersindical-CSC, el principal sindicat independentista; o a promoure el consum de productes elaborats per empreses catalanes.

També en aquest sentit, Anna Arqué creu que la solució passa per superar el tacticisme dels partits, de qui retreu que "amb les seves lluites caïnites i els cants de sirena estan obstaculitzant la independència", i empoderar la població perquè regeneri la política i recuperi l’esperit que va representar l’1 d’octubre. Així és com les entitats aspiren a revifar el moviment i crear les condicions perquè s’arribi a un nou embat amb l’Estat.