El dia en què Espanya va fer desaparèixer el primer líder independentista sahrauí

Trenta minuts. Aquest és el temps que va donar el cap de la Legió espanyola al Sàhara perquè els seus homes fessin i desfessin el que els vingués de gust per acabar amb la protesta que una multitud de sahrauís estava celebrant, de manera pacífica, al barri de Zemla, a Al-Aaiun. Era el 17 de juny de 1970 i els sahrauís allà concentrats, el líder dels quals era Mohamed Sidi Brahim Basir (Bassiri), reivindicaven que el Sàhara no era ni espanyol ni marroquí i instaven les autoritats espanyoles a negociar amb ells un pla per a una futura independiencia de la colònia. No calia que ho fos. El pla contemplava un període de transició de 10 o 15 anys. Però la resposta de les autoritats franquistes va durar trenta minuts d'infàmia, cops, trets i vergonya històrica. Ni tan sols es coneix de manera oficial els morts causats per les bales. Era el primer gran episodi que mostrava el naixement d'un nacionalisme sahrauí allunyat de la societat tradicional i la dictadura franquista mostrava la seva cara més sagnant i violenta.

Així ho creu i ho explica el periodista Tomás Bárbulo, autor de La historia negra del Sahara español, que qualifica la 'desaparició' de Bassiri com un "crim d'Estat". "Totes les evidències apunten que Espanya va matar Bassiri. El que jo vaig aconseguir esbrinar, a través del nunci apostòlic del Vaticà al Sàhara, monsenyor Erviti, és que Bassiri va ser portat a la caserna d'artilleria, el van ficar al calabós i una nit el van recollir i el van ficar en un cotxe que va anar en direcció a la platja. En un moment donat, el van fer baixar del cotxe i caminar davant dels focus. El van matar allà mateix i el van enterrar entre dunes", explica a Públic el periodista i investigador.

"Totes les evidències apunten que Espanya va matar Bassiri", assenyala el periodista Tomás Bárbulo

"Una tarda la ràdio de Londres va dir que els dos diaris, The Guardian i The Times van donar una informació sobre el futur del Sàhara, que deia que se l'anaven a repartir entre els països veïns. Anteriorment ja havien donat Sidi-Ifni o Tarfaya... Aquella tarda ens vam reunir un grup de joves a casa d'un amic. Vam començar a parlar sobre la informació de què farien a partir de llavors amb el Sàhara i ens preguntàvem: 'Què farem?'".

El 17 de juny de 1970 es va presentar una oportunitat única per posar en relleu les peticions del poble sahrauí. La dictadura havia organitzat una manifestació proespañola a Al-Aaiun, on estaven convidats els representants de la societat sahrauí per mostrar el seu suport i adhesió a la colonització espanyola. Aquest mateix dia, a la mateixa hora, a tot just cent quilòmetres de distància, l'OALS va convocar una altra protesta per mostrar els desitjos d'independència de la societat sahrauí. El pla de Bassiri, de fet, passava per establir negociacions amb Espanya perquè en un període d'uns 10 o 15 anys hi pogués haver una independència efectiva a través de la substitució dels governadors de la metròpoli per sahrauís i el lliurament gradual del territori als seus habitants. Salem Sidi Lebsir reconeix, de fet, que molts sahrauís van utilitzar els mitjans de transport que les autoritats espanyoles havien posat per portar els ciutadans a la manifestació proespañola per a acudir a la protesta proindependencia.

El pla de Bassiri passava per establir negociacions amb Espanya perquè un període d'uns 10 anys el Sàhara pogués assolir la seva independència

"Vam fer una comissió per dialogar amb el Govern espanyol. Van enviar un comandant, però no hi va haver entesa. Va venir un altre, el governador militar, i ens va dir: 'Ens comprometem a contestar, però requereix temps que el general signi'. Nosaltres volíem alguna cosa per escrit, no de paraula. No hi va haver manera, la negociació va ser fins a les 17 hores, ho van intentar tot per convèncer la gent: van portar caps de tribu, a familiars, persones d'edats diferents ... Però la gent no va marxar", prossegueix Salem Sidi Lebsir.

Un cop en aquest punt, la següent resposta de les autoritats espanyoles va ser la de la violència i les armes. Bárbulo explica com el governador Pérez de Lema va intentar dissoldre la protesta amb la Policia Territorial, però no ho va aconseguir, i llavors va decidir enviar a una companyia del Tercio [de la Legió]. Al comandament hi havia Carlos Díaz Arcocha, que després seria cap de l'Ertzaintza fins al seu assassinat per part d'ETA el 1985. "La manifestació es va desfer i hi va haver morts encara que mai s'ha donat xifra oficial, però sembla que n'hi va haver més de deu. En el comunicat oficial deien que els legionaris van disparar a l'aire i no a matar, però això sempre passava amb la Policia franquista", prossegueix Bárbulo.

"La desaparició de Bassiri permet comprendre determinades pràctiques del règim de Franco com la desaparició de persones o l'ús de la Legió contra població civil", explica el professor de la Universitat Autònoma Juan Carlos Gimeno. Però, a més, aquest succés també diu molt de l'amnèsia que es va instal·lar en la democràcia nascuda el 1978. Des de llavors, Espanya no ha desclassificat cap document sobre aquest assumpte ni aportat nova informació. Res. Es desconeix absolutament tot sobre què va passar amb Bassiri. Segons l'opinió de Gimeno i també de la Coordinadora Europea de Solidaritat i Cooperació amb el Poble Sahrauí, el Govern d'Espanya té una oportunitat única per demostrar que alguna cosa ha canviat.

El moviment solidari amb el poble sahrauí reclama a Espanya que faci pública tota la informació sobre la desaparició de Bassiri

"Un Govern com aquest pot demostrar una major transparència amb els seus documents històrics i, a més, intentar modificar la Llei de Secrets Oficials de 1968. A més, creiem que el poble sahrauí té dret, com a poble colonitzat, a tenir accés a tots els arxius històrics de la metròpoli sobre ells. Haurien entregar-li una còpia de tot l'arxiu històric ", expressa Gimeno.