ELECCIONS PAÍS VALENCIÀ El Botànic, davant el repte de no ser un miratge

Res o gairebé res és diferent en l'inici de campanya de les eleccions a les Corts Valencianes respecte dels comicis estatals. Incertesa com a punt de partida i auguris demoscòpics que es contradiuen entre ells, amb un PSPV-PSOE al capdavant en tots aquests sondejos. Era aquest l'escenari que desitjava Ximo Puig des que va decidir avançar la cita electoral valenciana i fer-la coincidir amb les eleccions espanyoles. Però la particular "singularització" del president no fa més que invisibilitzar exponencialment "el problema valencià" i, no debades, tan sols cal passejar-se aquests dies per la premsa valenciana, de gran tradició sucursalista, per comprovar que el focus distingeix més els Sánchez i els Casado que els Puig i les Oltra.

A la formació valencianista se li ha posat al davant l'avançament electoral de Ximo Puig però també el de Pedro Sánchez. De fet, aquest últim va ser el primer i el detonant de l'altre. Totes les cartes estan marcades amb la dialèctica del debat estatal, cosa que allunya el soci minoritari del Botànic de la possibilitat de poder defensar amb comoditat la seua gestió en el marc autonòmic: les polítiques socials per a les persones de les que tant s'enorgulleix Oltra. Una gestió, d'altra banda, que s'ha revelat innòcua en els temes més transcendentals i tacticista en les qüestions més estigmatitzadores. Però alhora una gestió que no ha enfadat ni crispat. Amb la crida anticipada a les urnes, els socialistes valencians eviten del tot un sorpasso dels seus sempre incòmodes socis, encara que en la pràctica no n’hagen estat tant, d’incòmodes. Està per veure el comportament del vot dual i l'equilibri de fidelitats i transferències, però els socialistes han guanyat impuls separant locals i autonòmiques i adossant estatals i autonòmiques. Els arrossegaments i les inèrcies són evidents.

Les dretes, optimistes i optimitzades

L'enfonsament del PP el 2015 es va emmarcar en les circumstàncies excepcionals amb les que es va concórrer a aquells comicis. Potser no era tant per una acció punitiva a la corrupció sinó perquè l'electorat de dretes es va quedar a casa quan va ensumar la derrota. El Ciutadans de Carolina Punset d’aleshores no es va veure prou com una alternativa; ara, però, en tenen tres. Ja en les eleccions estatals de 2015 i 2016, la suma de les dretes va superar les esquerres. La primera qüestió que sorgeix en el bloc de la dreta és si el PP arriba a la contesa prou desinfectat després de la caiguda en picat de la seua credibilitat a causa de la trama corrupta en què va convertir les institucions valencianes. La resposta és no.

Potser el més interessant en el cas del triomf del trident de dretes serà veure fins on arriba el PP a la concessió de demandes de Vox. La dreta ara és molt més dreta. I al País Valencià hi ha moltes ganes de dinamitar certs consensos aconseguits no sense patiment en relació amb la qüestió lingüística i identitària. El mateix passa amb els termes amb què es poguera reformar el pacte del Botànic. Si les esquerres repeteixen, han de tenir clar que el seu govern ja no serà "de canvi" i ja no valdran excuses davant problemes tan alarmants com la descohesió creixent respecte a les economies més fecundes com a conseqüència d'un model productiu sense definir, el greu problema estructural de maltractament financer i infrainversió i la cronificació de la pobresa com a resultat de les receptes d'austeritat aplicades durant la crisi.