"Els marroquins no només han matat els nostres, també els han deixat morir. És com si fos una venjança per una cosa que desconeixem", assevera Nasreddin Kenu. Per escoltar com aquest jove diu això, cal enganxar l'orella a una escletxa o al forat d'un pany. Cal aclucar l'ullet per poder veure-li amb prou feines la meitat del cos i comprovar que va en una cadira de rodes. "Tinc els peus cremats, no em puc aguantar dret", explica. Durant el salt a la tanca de Melilla de divendres passat va rebre diversos impactes de pilotes de goma, però no està clar com es va fer les cremades, "ha de ser dels gasos lacrimògens", diu en el dialecte de l'àrab que es parla al Sudan.

Des d'allà ha arribat a Melilla, més de 4.000 quilòmetres que li han portat quatre anys i quatre països: el Txad, Líbia, Algèria i el Marroc. "Però a cap país estem segurs, a tots ens sentim víctimes. Escapem de la guerra, sentim el mateix que qualsevol persona", diu.

Però no totes les guerres importen tant en aquesta part del món. Ells no són ucraïnesos, això salta a la vista. Nasreddin se'n va anar de casa sent un nen, amb 15 anys, i ha arribat a Europa quan ja en té 19. Tot han estat dificultats des de llavors. "Gairebé tots els sudanesos venim caminant gran part de la ruta. Poques vegades tenim diners per anar en un cotxe", sentencia el jove. "Màfies? Les màfies més grans que hi ha al Marroc són el Govern i la policia. A les muntanyes de Nador ningú pot pagar a una màfia. Ens organitzem nosaltres mateixos per saltar", contraposa.

El que explica no s'assembla gens el relat del Govern espanyol sobre la tragèdia a la tanca. Ni en el contingut ni en les formes. Uns parlen des d'una sala de premsa del Palau de la Moncloa perquè se senti a cada casa i també als despatxos de Brussel·les. "Assalt organitzat i violent", "ben resolt". Els migrants que van aconseguir saltar el reixat només ho poden fer a través d'una obertura de només dos centímetres entre els panells de plàstic opacat que els aïllen al CETI de Melilla, on van aconseguir arribar-ne 133. Diuen les autoritats que estan en quarantena per coronavirus, encara que ja no hi ha normes sanitàries que emparin aquest confinament dels que acabaven d'esquivar la mort.

Aquest dimecres, en principi, podran sortir de l'aïllament, però hi ha més de mil persones que segueixen al Marroc, sense dret a demanar una protecció internacional a què és més que probable que tinguin dret, incideixen des del Servei Jesuïta al Migrant, que porten la representació lletrada de diversos dels joves. Tampoc no seran interrogats per la Fiscalia en el marc de la investigació d'ofici anunciada aquest dimecres sobre les 23 morts que el Marroc ha reconegut oficialment.

65 migrants processats a Nador

Amb Nasreddin, Mohammad Luguga, un altre sudanès de 20 anys, relata l'angoixa que l'envolta des de fa quatre dies. "Estem aquí tancats, aïllats de tot i sense informació. No sabem qui és viu, qui és mort, qui està ferit, qui està detingut al Marroc, a qui han trasllat a altres parts del país. No sabem res dels nostres amics", sosté.

Segons la informació oficial, que no és massa, més de 900 persones van ser detingudes divendres i desplaçades forçosament a centenars de quilòmetres de la frontera amb Melilla, una xifra que ha augmentat a 1.300. Aquest dimarts, 65 migrants han estat processats judicialment per diferents càrrecs; 35 seran jutjats el 13 de juliol pel Tribunal d'Apel·lació de Nador per càrrecs com a tràfic d'éssers humans, segrest d'un agent marroquí per fer-lo servir com a ostatge, incendiar les muntanyes, violència i injúries contra la policia.

Els anomenen "atacants" mentre la diplomàcia marroquina apunta a Algèria com a instigador d'aquest últim intent de salt, encara que la majoria, asseguren els mateixos migrants, fa mesos que està al Marroc esperant la seva oportunitat de creuar. "Els gendarmes feia dos dies que ens atacaven a les muntanyes de Nador, quina altra cosa podíem fer?", lamenta Nasreddin.

"Volien que ens n'anéssim, però no et diuen on. Si t'estan atacant i ets al costat de la tanca, està clar que intentaríem saltar", postil·la Nasreddin. I ho van fer al voltant de 2.000, amb pals i garfis per enfilar-se. "No són armes, ho fem servir per escalar la tanca. No som terroristes, som gent que fuig d'una guerra", apuntala.

Mohamed assegura que no és capaç de dormir, tot i que ara almenys té un catre on estirar-se. "Fa onze mesos que som al Marroc. Allà vam dormir en cartrons als carrers. Els últims deu dies vaig estar al Gurugú", apunta, una de les muntanyes que corona la ciutat marroquina de Nador, a 20 quilòmetres de Melilla. Quan reuneixen les forces per intentar creuar la tanca van cap a les muntanyes properes a les úniques dues ciutats europees al continent africà.

Ell ho ha intentat vuit vegades, gairebé totes a Ceuta, i ho ha aconseguit el dia en què la violència per part de les forces de seguretat ha estat més desproporcionada. O almenys quan n'han transcendit les imatges del que ells defineixen com una massacre. "No cal que donem testimoni dels que va passar. Està tot gravat en vídeo. Quan vaig saltar la tanca vaig poder mirar enrere un moment. Només hi havia cossos a terra, gent ferida, taques de sang i fum de gasos lacrimògens", emfatitza.

També denuncia que els gendarmes marroquins no van deixar que els membres d'una organització humanitària atenguessin els ferits que es van apilar durant hores just a l'altra banda de les reixes del Barri Xinès de Melilla, i els agents espanyols també hi van carregar. Avui només queden les restes d'algunes peces de roba enganxades a les concertines que coronen el filat alauita en aquest punt, el més feble de la tanca, segons reconeix el Ministeri de l'Interior espanyol, que encara no hi ha instal·lat els nous mitjans amb què ha renovat la resta del perímetre.

Desviats pel bloqueig libi

La situació dels migrants que van creuar divendres era desesperada des de feia massa temps. La majoria era del Sudan, encara que també n'hi havia de Txad, Sudan del Sud, Níger o Eritrea. No són nacionalitats habituals entre els que intenten arribar a la part d'Europa que no és a Europa. És camí dels més pobres o dels derrotats una i mil vegades, els que no tenen diners per embarcar-se en una pastera o els que ja ho van intentar, ho van gastar tot i van ser interceptats al mar i tornats al punt de partida. Tots han passat per Líbia, el principal trampolí de les pasteres cap a Itàlia a la Mediterrània, un forat negre de detencions, extorsions, tortures i esclavatge ben documentat des de fa anys.

Des del 2018, la Unió Europea i Itàlia s'han afanyat a ensinistrar i dotar de fons els guardacostes libis per frenar les pasteres que, en molts casos, noliegen els mateixos que les intercepten al mar. Uns 32.500 migrants van ser tornats a Líbia només el 2021. Als quals cal sumar-ne 50.500 més entre el 2017 i el 2020, segons l'Organització Internacional per a la Migracions (OIM). Des de començament d'any, els guardacostes libis han retornat més de 9.000 persones, i diverses organitzacions ja han alertat que és pràcticament impossible sortir del país per a milers de persones. Després d'anys de bloqueig a un dels països més hostil per als migrants, travessar Algèria i arribar al nord del Marroc és l'única via d'escapament per a molts.

Un d'ells a Ousman Jadedi, també sudanès. Porta al CETI de Melilla des del març, quan va aconseguir saltar la tanca amb 500 persones més. Té 21 anys i no perd el somriure, excepte quan se li pregunta què li va passar a Líbia. "Allà han mort tres amics meus. A un el va matar una milícia en un centre de detenció, a un altre el van disparar en una batuda i l'altre es va ofegar al mar", resumeix. Vol passar ràpid aquesta part de la història, però van ser gairebé dos anys i cinc intents fallits d'arribar a Itàlia per mar. "Treballava molt, m'explotaven, però podia estalviar els 3.000 dinars (uns 600 euros) que costava una plaça a una barca", diu.

Un dia, quan caminava amb cinc companys, uns homes armats els van posar "una pistola a la cara" i els van tancar en un centre de detenció. "Em demanaven diners per deixar-me anar, però jo no en tenia", diu. "Si no els pagues et peguen, et torturen cada dia. Jo vaig estar-hi un mes, fins que vaig poder escapar", recorda. Va ser la gota que va fer vessar el got, el dia que l'aventura líbia va acabar per a ell. "Penses que serà més fàcil en un altre lloc, però quan vaig arribar al Marroc em vaig adonar que és semblant a tot arreu", afirma. Ara almenys pot viure tranquil, "després de Líbia, Tunísia, Algèria i el Marroc, estar en aquest CETI no està gens malament", fa broma.

Ha demanat protecció internacional i creu que li concediran, com a la majoria dels que arriben del Sudan. Però Ousman només pot pensar que amb ell ho van intentar altres centenars de persones, que la meitat van ser frenades per les tanques, les porres dels antiavalots espanyols i les pedrades dels gendarmes marroquins. Només hi ha premi si superes tota aquesta barbàrie. Un premi que en realitat és un dret i que a almenys 23 persones els ha costat la vida.