La Roser i l’Antonio van arribar a Catalunya –provinents de Castelló i de Còrdova, respectivament– a finals dels anys 60. Quan es van casar, van anar a viure al barri de Sant Crist de Badalona, una zona de la ciutat que començava a acollir molts veïns vinguts d’arreu d’Espanya. Amb la fi del franquisme i l’arribada de la democràcia, a finals de la dècada dels 70, mancaven molts serveis públics a la ciutat. I l’educatiu era un d’ells.

Els moviments veïnals van ser molt importants en barris humils que somniaven amb la prosperitat. L’Antonio i la Roser s’hi van implicar molt: formaven part de l’Associació de Veïns de Sant Crist de Can Cabanyes i es van manifestar en diverses ocasions a les portes de l’Ajuntament. "Havíem de lluitar i reivindicar el que volíem per al barri", recorda l’Antonio. Una d’aquestes manifestacions, de les més multitudinàries, demanava una escola pública. A Sant Crist només hi havia tres acadèmies privades. Per això, el veïnat, incansable, va decidir unir-se per crear, amb les seves pròpies mans, la primera escola pública del barri. Així naixia el 1978 l’Escola Llibertat: un centre format per nou aules construïdes per les famílies i amb mestres –al principi sense cobrar– que van impulsar un curs amb 230 alumnes.

La lluita veïnal del barri de Sant Crist als anys 70 no es pot explicar sense destacar la tasca de Jordi Dauder. L’actor, nascut a Badalona i exiliat a França durant el franquisme, es va implicar molt en la reivindicació per l’escola pública. "Vam tenir molta sort quan Jordi Dauder va venir a viure al barri, ens va ajudar moltíssim", recorda amb emoció Cisco Melgarejo, actual president de l’AV Sant Crist de Can Cabanyes.

Jordi Dauder, un dels fundadors de la Lliga Comunista Revolucionària, tenia amics mestres a qui va cridar per iniciar el projecte de l’Escola Llibertat. L’Enric Elejalde era un d’ells: "Coneixia Jordi Dauder del partit, i em semblava bé el que plantejava, una escola on els pares tinguessin una participació activa i amb una pedagogia renovada". I tant ell com la seva parella, l’Estela Fernández, van decidir implicar-se en la lluita.

Però no va ser fàcil. Per començar, no tenien espais. Per això, el veïnat, reunit en assemblea, va decidir ocupar els baixos de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat per construir-hi sis aules. "Els capellans ens amargaven la vida, però, amb paciència, vam aconseguir que entenguessin que volíem una escola, una millora per al barri", explica Melgarejo. També van utilitzar un edifici buit, proper a l’església, on van fer tres aules més. "Ho vam enrajolar, pintar i dividir en diferents classes", recorda.

"Sense gent tan entregada, no ho hauríem aconseguit", assegura Enric Elejalde. El mestre, que vivia a Barcelona i acabava d’aprovar les oposicions, va decidir apostar pel projecte veïnal. D’aquesta manera, l’any 78, alguns mestres engegaven l’ensenyament a l’Escola Llibertat –el nom triat durant una assemblea veïnal– de franc. Quan, per fi, l’Administració va reconèixer el centre educatiu de manera oficial, es van fer els nomenaments pertinents, i mestres com l’Enric Elejalde començaven a treballar a l’escola. "Vam començar el curs amb moltíssima il·lusió", recorda. Dos anys després de la posada en marxa de l’Escola Llibertat en espais gestionats per les famílies, el projecte educatiu es traslladava a l’edifici definitiu, ubicat a la frontera amb el barri de Montigalà.

Una escola socialitzada

Les assemblees veïnals decidien quin projecte d’escola volien. I un dels trets diferencials de l’Escola Llibertat era la socialització. "Tot era de tothom: les famílies pagaven una quota única i, si no la podien assumir, es cobria aquella part amb els diners de la resta", detalla Estela Fernández, que va ser mestra de l’escola durant 28 anys. "Des que els nens entraven per la porta de l’escola, eren tractats com a iguals", recorda. Si es feien excursions, tots els alumnes hi anaven, i tots tenien l’oportunitat de fer activitats extraescolars. Eren gratuïtes perquè els pares i les mares s’encarregaven d’organitzar-les: tallers de costura, de pintura o entrenaments de futbol eren liderats per les mateixes famílies.

"Vivim en un barri humil, i que hi hagués un fons comú i que tot estigués socialitzat ens va ajudar molt a tots", diu l’Antonio Mateo. Ell i la Roser Nebot, que havien lluitat des del primer dia, van portar el seu primer fill a l’Escola Llibertat el segon any de la seva posada en marxa. "Per a nosaltres era un orgull", reconeix l’Antonio. "Ens deixaven participar en tot el que es feia, era la nostra escola", recorda la Roser. "Les aules no estaven mai tancades als pares, hi podien entrar sempre que volien i la programació sempre s’acabava definint de manera conjunta", afirma l’Estela Fernández. "Érem una comunitat educativa de veritat".

Pioners en la immersió lingüística

L’escola convocava una assemblea general, que era el màxim òrgan decisiu. S’hi arribaven a reunir fins a un centenar de persones per prendre decisions sobre el projecte educatiu del centre. Una d’aquestes assemblees va votar, el 1982, l’impuls de la immersió lingüística. "Ensenyant català només en una assignatura no arribàvem enlloc", assegura Fernández. Es van reunir amb tants experts com van poder per iniciar el projecte que portaria el català a gairebé totes les assignatures en una escola ubicada en un barri on un percentatge molt elevat de les famílies eren castellanoparlants. "Nosaltres ens sentim orgullosos com a pares", diu la Roser Nebot sobre l’inici de la immersió lingüística a l’escola. Tant ella com l’Antonio parlen en català i reconeixen que va ser gràcies, en part, a l’educació dels seus fills. La immersió lingüística es va iniciar a l’Escola Llibertat el curs 83-84. Va ser la primera escola pública de Badalona que ho feia.

L’esperit es manté

L’arribada de la segona onada migratòria a principis del segle XXI va sacsejar el barri de Sant Crist. "Moltes famílies de tota la vida van marxar", recorda la directora actual de l’Escola Llibertat, Muntsa Roca. Al centre hi van arribar moltes famílies del Magrib i del Pakistan, i "va costar molt que s’hi impliquessin", assegura Roca. Tot i així, l’empenta de la comunitat educativa ha fet que es recuperi aquell esperit: els pares i les mares segueixen participant en les activitats de l’escola i tots els alumnes poden participar en totes les activitats, sigui quina sigui la situació econòmica de la família. Amb el temps, s’han perdut algunes coses pel camí, com per exemple les activitats extraescolars que els pares organitzaven de forma voluntària. "No poder-se pagar les extraescolars és una discriminació, perquè hi ha nanos que surten de l’escola i no tenen on anar", reconeix la directora.

El Llibertat és, des del curs passat, un institut-escola. "Ens ajuda a poder garantir l’èxit escolar dels alumnes", diu Roca. "Per a nosaltres és una gran oportunitat, perquè fins i tot venen alumnes d’altres escoles a fer la secundària", afegeix. L’actual directora del centre, que lidera el projecte des de fa 12 anys, reconeix la tasca que es va fer des de l’inici. "Cada vegada hi ha més implicació dels pares en les escoles, però, que estigui tan consolidada com aquí, no ho havia vist mai", manifesta Roca.

"L’Escola Llibertat és com un fill nostre", afirma la Roser, orgullosa. Quaranta-tres anys després, tant ella com l’Antonio s’emocionen quan recorden l’èxit que va obtenir aquella lluita incansable.