Convertida en una obra de referència sobre l'anarquisme i, especialment, l'anarcosindicalisme a Barcelona durant la primera part del segle XX, l'editorial Virus ha publicat recentment La lluita per Barcelona. Classe, cultura i conflicte (1898-1937), la traducció al català del llibre de l'historiador i hispanista Chris Ealham (1965) que fa 17 anys va arribar al carrer de la mà d'Alianza Editorial.

Ealham és un dels historiadors contemporanis que més ha escrit sobre l'anarquisme a l'Estat espanyol i atén Públic per videotrucada. Durant l'entrevista, desgrana les raons que van convertir Barcelona en la capital europea de l'anarcosindicalisme, parla de la força que va aconseguir la CNT -la Confederació Nacional del Treball-, analitza la revolució que es va viure a la ciutat l'estiu del 1936 després de frenar el cop d'estat feixista i detalla el llegat que ha deixat el moviment.

Quines característiques conflueixen a Barcelona perquè durant l'últim terç del segle XIX i fins a l'arribada de la dictadura franquista sigui la capital del moviment anarquista més gran i més durador d'Europa?

Més que anarquista, parlaria de moviment anarcosindicalista, que és el que té aquest poder de mobilització a la ciutat de Barcelona i els municipis veïns. Abans del naixement del moviment anarcosindicalista, l'anarquisme estava força en un gueto. Sens dubte existia una cultura anarquista prèvia a Catalunya, una cultura antiestatal, que té força història, i després l'anarcosindicalisme és el que dona més vida a aquesta tradició de lluita contra l'estat, perquè capta la imaginació i la necessitat de centenars de milers d'obrers catalans per lluitar per una vida més digna. A la indústria catalana les condicions socials eren terribles.

A finals del segle XIX Barcelona viu una transformació accelerada, amb l'enderrocament de les muralles medievals, la construcció de l'Eixample, l'absorció d'antics municipis propers i un creixement demogràfic enorme. Diu que un cert corrent burgès de l'època defensava que amb l'urbanisme s'anul·laria el conflicte social, però entenc que les pèssimes condicions de vida dels obrers feien, precisament, inevitable aquest conflicte.

La part més il·lustrada de l'elit catalana buscava disminuir els conflictes socials a través de l'urbanisme al segle XIX i ho va intentar també durant la II República amb el Pla Macià, per buidar o netejar el Raval, cosa que en molts aspectes no s'aconseguirà fins als Jocs Olímpics [del 1992]. Al segle XIX, en molts aspectes el Pla Cerdà amb l'Eixample no arrenca bé, perquè si mirem la Barcelona de l'any 1930, dècades després, l'Eixample tenia moltíssims buits i el pla original no s'havia seguit, era un pla més utòpic, però l'especulació havia produït una ciutat més irregular i desigual.

Justament una de les idees del Pla Cerdà era crear barris interclassistes, però ràpidament ens trobem amb una segregació espacial de la ciutat, amb barris on es concentra la classe alta i barris proletaris. Això comporta la coexistència de diverses ciutats radicalment diferents alhora, i també facilita l'organització d'uns obrers que comparteixen barris i carrers, no?

Sí. A cap ciutat no es pot argumentar que hi ha una segregació espacial de classes absoluta, sempre hi ha barris barrejats socialment. A Barcelona tenim l'exemple de Gràcia. Però el que es veu per exemple el 1931 quan hi ha conflictes és que hi ha barris completament mobilitzats que es converteixen gairebé en petites repúbliques obreres dins la ciutat. En aquests barris hi ha un gran rebuig a la policia, que té molt complicat entrar-hi. A més, hi ha la tradició local de les barricades, que forma part de la cultura de protesta de la gent de Barcelona. Tot i que les autoritats, com ara, sempre vinculen les mobilitzacions a una "banda d'agitadors", jo he trobat lluites comunitàries sense que aparentment hi hagi agitadors darrere. Com es veu en altres moments com a la Setmana Tràgica [de 1909], als barris barcelonins hi ha una tradició de lluita autònoma, amb barricades als carrers, que ve d'abans de l'anarcosindicalisme. Hi ha una tradició de protesta violenta, que no té res a veure amb militants. Aquesta cultura de protesta és una cosa que s'activa molt ràpidament i si hi ha militants clar que es pot mobilitzar a partir d'aquest xip que la gent ja té al cap.

Si hi ha una organització obrera important en aquests moments és la CNT, que al primer terç del segle XX va arribar als 700.000 afiliats i va tenir com un dels seus moments culminants la vaga de la Canadenca de 1919. Amb tot, els seus èxits van acompanyats d'una contrareacció del poder i una forta repressió.

Era molt difícil per a l'elit viure amb un sindicat tan combatiu com la CNT. La CNT tenia un projecte per construir un sindicalisme comunitari, això ho veiem abans de la Canadenca, que és un moment clau en la història de la guerra social a Barcelona. Abans, al famós congrés de Sants [1918], la CNT fa un salt organitzatiu. Conscient del bestial creixement de la ciutat durant la I Guerra Mundial, intenta reestructurar els sindicats i també reorganitzar la pròpia CNT als barris, dins de les fàbriques i també a fora, a les comunitats obreres per crear el que anomeno al llibre una esfera público – proletària, que existeix no només en sindicats, també compta amb un aparell cultural, premsa, editorials, escoles que no només són per als nens del barri, també creen escoles nocturnes per als obrers perquè saben que sense cultura és més complicat fer una rebel·lió contra el món existent. Crea una infraestructura molt àmplia. La CNT operava a moltes esferes dins de la guerra social, però també dins de la cultura catalana de l'època.

El final de la monarquia i de la dictadura arriben arran dels resultats dels partits republicans a les eleccions municipals del 1931, però també després d'un cicle de protestes socials molt important. Quin paper tenen la CNT i l'anarcosindicalisme en general en l'arribada de la República?

La veritat és que als anys 30 i 31 hi havia vincles entre els anarquistes i els republicans i alguns dels anarquistes radicals que critiquen els suposadament moderats també estaven fent propaganda republicana. Quan arriba la República, els radicals tenen un altre projecte, igual que els menys radicals, i la CNT és al carrer lluitant per l'amnistia per als seus militants. Des de l'abril del 1930 la CNT pot organitzar mítings a Barcelona i està lluitant en espais legals per reconstruir el seu sindicat. De mica en mica es veu com la seva força s'està recuperant i quan arriba la República explota aquest poder cenetista a Barcelona.

L'arribada de la República suposa un moment d'esperança per als obrers, que aspiraven a guanyar drets socials, millorar les condicions de vida i que hi hagués un canvi radical d'un model d'ordre públic basat en la repressió. En pocs mesos ja hi ha una gran decepció i el mateix estiu del 1931 trobem enormes mobilitzacions. Com s'explica?

El discurs reformista dels republicans va obrir una caixa de Pandora, perquè va generar expectatives, en part desorbitades. Però des del segle XIX, dins del discurs republicà sempre hi va haver un joc entre la justícia i l'ordre. He vist cites a diaris republicans abans de la República parlant de la importància de l'ordre i el 1931, la majoria dels republicans volen aturar el tren i cada vegada més parlen d'una "república d'ordre". I això s'amplia amb noves lleis draconianes, com ara la Llei de Defensa de la República, o amb nous cossos policials. Els republicans tenien por de la lleialtat d'alguns cossos policials i creen un nou cos, la Guàrdia d'Assalt, en molts casos reclutat entre [militants] republicans i socialistes. Els seus formadors no deixen de ser militars, així que el model és com la Guàrdia Civil. Els republicans no trenquen aquest enllaç entre els militars i les pràctiques policials.

Però crec que el que és més important en el desengany de molts obrers barcelonins amb la república és la continuïtat dels comitès d'arbitratge industrials. A la dictadura de Primo de Rivera existien els comitès paritaris i Largo Caballero, que es converteix en ministre de Treball, crea els jurats mixtos [teòricament s'encarregaven d'arbitrar les condicions de contractació i vigilar el compliment de la normativa laboral], que comporten que les pràctiques sindicals de la CNT estiguin fora de la llei. Estem parlant de juny de 1931. Hi ha molts historiadors que diuen que de cop i volta la FAI, els anarquistes radicals, decideix que cal destruir la república per un tema ideològic, però no és el cas. El conflicte ve del costat industrial i hi ha cites que comento al llibre de militants que diuen que no poden actuar a l'empresa, perquè tot ha de passar a través del jutjat mixt, un aparell semiestatal, i va en contra de les pràctiques de la CNT i també de la cultura obrera dominant a Barcelona, que és el mateix.

La tensió entre la República i l'anarcosindicalisme anirà augmentant, però també creix la tensió dins de la CNT, entre els moderats o pragmàtics i els radicals. Durant un temps aquests s'imposen i lideren l'anomenat cicle insurreccional dels anys 32 i 33, però exposa que fracassa perquè no té un projecte de transformació darrere.

Per a la CNT aquestes insurreccions van comportar la pèrdua de molts militants i una escissió. Sempre hi havia veus per evitar-la, però alhora hi havia gairebé una guerra interna entre uns 100 o 200 militants, que arriben a les mans en alguns casos. Al meu entendre, les insurreccions no estaven gaire ben muntades. Un exemple, el gener del 1933, a García Oliver, que és l'home clau d'aquesta insurrecció, la policia l'atura en un taxi amb alguns militants. La seguretat dels insurrectes no estava ben pensada. El desembre del 1933, un militant de l'Hospitalet, José Peirats, va sortir al carrer amb el seu grup i es va adonar que havien canviat la contrasenya per identificar els insurrectes i gairebé van morir per foc amic. Hi ha un descontrol, no són insurreccions molt pensades i al final atrauen un petit nucli dins del moviment, però la majoria dels afiliats es queden a casa. Són moviments minoritaris d'alt risc; els militants amb fills, amb dones, no volen arriscar.

El 1936, després del govern de dretes de la CEDA, hi ha un altre canvi tàctic i la CNT dona suport tàcitament al Front Popular i al juliol els seus militants tenen un paper protagonista en la derrota de l'aixecament militar als carrers de Barcelona. S'entra en un "moment revolucionari", amb control dels carrers i canvis a molts nivells. Aquelles setmanes d'estiu del 36, la CNT-FAI es converteix en el gran poder a Barcelona ia Catalunya?

Sí i no. Quan hi ha el cop militar del juliol del 36 la CNT és la força majoritària a la ciutat de Barcelona i amb les poques armes que tenen els seus militants és un factor decisiu en la lluita de carrer i va aconseguint més i més armes. La resposta de carrer per reprimir el cop militar és molt més àmplia que durant el cicle insurreccional, aconsegueix un suport massiu. Sempre diuen que el 19 de juliol és el dia de la revolució espanyola o barcelonina, però just després hi ha tres reunions importants del que podem anomenar els comitès superiors de la CNT, els seus líders, en què van apostar pel frontpopulisme, per un pacte antifeixista amb Companys i la classe política republicana a Catalunya.

Això no surt del no-res, el febrer del 1936 no hi va haver una vaga electoral, que si que es va donar el novembre del 1933, i els cenetistes de base sí que van votar -com a les eleccions d'abril del 31-. Al meu entendre, el frontpopulisme de la CNT ve d'abans de la rebel·lió, la gent parla d'un curt estiu de l'anarquia, però també es pot parlar d'una llarga primavera del frontpopulisme de la cúpula de la CNT i hi va haver molts radicals en contra d'aquest frontpopulisme.

Quan arribem al 19 de juliol, al final, crec que el que tenim és una revolució de la base, però no de la CNT. En cap moment la CNT aconsella als seus militants fer la revolució, els militants la fan per compte propi i en fer-la creen un problema per als seus comitès superiors, que estan pactant amb ERC, etc… Es parla molt del 19 de juliol, però després hi ha dates més revolucionàries, com el dia 21, perquè amb la lluita de carrer acabada, els comitès revolucionaris de barri, que són els autèntics instruments de la revolució, van organitzar l'ocupació dels barris de les elits, les propietats de l'Església, oficines de empreses, hotels, … Hi ha una revolució espacial o urbana a partir del 21 de juliol; les barricades del 19 es converteixen en un instrument per transformar la ciutat. Però això és una revolució de base, amb molta intervenció popular, mentre que els líders cenetistes estan a una altra banda, no als carrers organitzant la revolució.

A la CNT li faltava un projecte d'institucionalitat revolucionari? Es pot dir que era una organització poc preparada per exercir un poder real i permanent?

Pel que veig, els líders cenetistes ho confiaven tot al pacte antifeixista, és com si pensessin que seria possible congelar o mantenir les victòries de la revolució del juliol dins del govern de la Generalitat i del govern central, però no era així. Lògicament els seus enemics i la classe mitjana estan en contra de la revolució obrera. Des del 27 de juliol els obrers estaven controlant moltes empreses a través dels comitès i això és un problema gros per als partits integrants del pacte antifeixista, que treballen per canviar la situació. Al final arribarem al conflicte del maig del 37, que és un conflicte anunciat, es veia que passaria. Els militants de base estaven preparats per afrontar-lo, però els líders superiors no van estar a l'altura. Frederica Montseny i García Oliver van arribar a Barcelona per negociar una treva i desmuntar les barricades quan la CNT, amb els comitès revolucionaris i les milícies obreres, per última vegada controla Barcelona.

Aquest període revolucionari dura pocs mesos, però al llibre destaca que aconsegueix èxits importants, com l'expansió dels serveis socials o de l'educació pública. En certa manera, va donar algunes mostres del que podria haver arribat a ser si s'hagués consolidat.

Sí, en molts aspectes és un experiment revolucionari gestionat des dels barris, des dels comitès locals, i en molts sentits el factor popular és més profund que a la revolució russa del 1917. Per exemple, van convertir viles dels rics en escoles públiques o en hospitals. Hi havia molts avenços per al poble, el problema és que l'experiment revolucionari estava limitat per la guerra. Cada cop arriben a Barcelona més refugiats i hi ha una població per alimentar i això genera una tensió profunda. I després, des que els anarquistes o els seus representants entren al govern de la Generalitat donen vida a un poder estatal que estava totalment debilitat el juliol del 36. És com si amb el frontpopulisme els anarquistes haguessin fet el boca a boca a l'estat republicà i aquest estat lògicament vol exercir el seu poder sobre el procés revolucionari.

Difícilment la CNT i l'anarcosindicalisme tornaran a tenir aquest mateix poder a Barcelona, però els 40 anys que narra al llibre no queden en no-res. Quina herència del moviment ens arriba fins avui?

Hi ha maneres de resistir i actuar que queden, com es va poder veure, per exemple, a la vaga de tramvies del 1951, durant la dictadura, o també al 15-M. Hi ha una cultura de democràcia local que es pot veure mitjançant aquesta experiència. Crec que Tomás Ibáñez parla de l'"anarquisme extramurs", i em sembla suggerent, com unes pràctiques de base autònomes de democràcia des de baix que a Catalunya podem veure també a les empreses durant el franquisme amb les primeres comissions obreres. Es tractaven d'escoles de militància amb estructures molt obertes, res de jerarquia. I també amb la militància d'anarcosindicalistes.

Han passat més de 80 anys des d'aquells mesos revolucionaris del 1936 i més de 100 des de la vaga de la Canadenca, però hi ha algunes problemàtiques que es repeteixen avui dia, com el preu dels lloguers –i s'han tornat a crear sindicats de llogaters-, o l'empobriment col·lectiu per l'increment del cost de la vida. Es poden extreure lliçons d'aquella època?

No crec que hi hagi una organització tan forta com la CNT, que era com un imant per a tantes lluites i que tenia tants militants per moure's en molts àmbits. Una cosa que em crida l'atenció d'aquells anys 30 era la capacitat comunicativa dels militants de la CNT. Eren majoritàriament obrers i parlaven d'una manera que era una manera molt comprensible per als altres obrers, cosa que no sé si es dona sempre ara. Quan les lluites eren més massives, com la vaga de llogaters, era com agitar al voltant d'un conflicte que unia gent de diverses perspectives, aconseguint que s'impliqués gent en una lluita perquè tothom hi guanyés. Una altra diferència és que als anys 30 no existia una societat de consum de cap mena, l'oci era una cosa molt minoritària i en part estava també dins del moviment obrer, amb l'excursionisme o activitats lúdiques dins dels ateneus… Ara tot està més diluït.