La Lourdes i en Pablo (noms ficticis) respiren tranquils després d'anys de lluitar pel seu fill, qui va patir addicció al joc. El que va començar amb algunes apostes a futbol i tenis el 2012 el va portar per un camí en el qual va arribar a robar diners de la seva empresa per poder apostar. Si no fos pel suport incondicional dels seus pares, aquest home de 40 anys, transportista i solter no hagués tingut tanta sort. I això no és cosa de l'atzar. Perquè el món de les apostes és llaminer, i més amb una publicitat patrocinada per grans personalitats o anunciada pels mateixos periodistes. Enfront d'això, el Govern espanyol ha aprovat una legislació que prohibirà els anuncis fora de la franja horària entre la una i les cinc del matí, i als clubs de futbol estampar en les seves samarretes qualsevol classe de promoció d'aquesta mena d'activitat, però hi ha altres aspectes que queden per resoldre i que la pandèmia ha posat en relleu.

Baixen les apostes, puja el joc

El subdirector general de Drogodependències de la Generalitat, el doctor Joan Colom, apunta que el març de 2019 a l'Estat Espanyol es van jugar 625 milions d'euros en apostes esportives, mentre que el març de 2020 aquestes apostes van caure a 389 milions. Això és, en gran part, perquè a causa del coronavirus es van cancel·lar centenars d'esdeveniments esportius. Ara bé, el pòquer en línia va pujar un 71%, els jocs de casino en línia un 23% i l'atzar en línia va augmentar un 19%. Així doncs, en certa manera el consum es va traslladar, encara que el president de l'Associació Catalana de Tractament d'Adiccions Socials (ACECAS), Francesc Perendreu, matisa aquest canvi.

Hi ha dos perfils de jugadors patològics o problemàtics: el que juga en línia i el que ho fa presencialment. El jugador en línia sol tenir entre 25 o 35 anys, de classe mitjana social alta i universitari. Els jugadors presencials -jugadors del Bingo, de les màquines escurabutxaques, etcètera- solen ser homes entre 54 i 55 anys, de classe mitjana social o mitjana baixa i no universitaris. "És difícil que s'hagin desplaçat perquè són gent molt més major i no domina tanta internet", apunta Perendreu. Aquest desplaçament sí que es pot haver produït entre els jugadors en línia.

Apostar és sempre patològic?

Per entendre la diferència entre un jugador ocasional d'un patològic o problemàtic, la membre del Grup de Treball de Joc Patològic i altres addiccions del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, la doctora Marta Sancho, estableix un parell de pistes. "Una conducta comença a ser problemàtica quan comença a limitar alguna de les àrees de la teva vida, sigui a nivell econòmic o personal", explica. En aquest sentit, la també responsable del Programa de Addiccions Comportamentals de l'Hospital de Santa Creu i Sant Pau reforça que el trastorn de joc és una patologia i que "cap malaltia defineix una persona". En aquest sentit, el psicòleg de l'Hospital de Manresa i el professor d'educació social i psicològica en la Universitat de Vic, Jordi Bernabeu, insisteix a "no convertir malestars en patologies" i evitar el discurs alarmista.

Per a fer una bona diferenciació, Joan Colom estableix que un jugador problemàtic reuneix tres de les següents característiques, mentre que un de patològic reuneix més de quatre: cada vegada necessita apostar més, es mostra sempre molt nerviós o irritat, fa esforços repetits per a abandonar el joc sense aconseguir-lo, té la ment ocupada pensant en apostes, sovint aposta quan se sent desemparat, torna a apostar per a guanyar diners, enganya o oculta quan juga, posa en perill una relació important i/o utilitza als altres perquè li deixin diners.

A Catalunya, del total de la població, un 0,4% va reconèixer ser jugador problemàtic i un 0,1% jugador patològic en els últims dotze mesos. Ara bé, dins de la població amb problemes de joc, el 19,20% dels jugadors problemàtics i el 6,4% de jugadors patològics havien continuat jugant el 2020.

El fill de Lorda i Pablo va ser, fins fa uns anys, un jugador patològic. "Cada vegada anava a pitjor. Ell escoltava, era flexible, però la malaltia feia que no pogués parar de jugar", reconeix Lourdres. De fet, el seu fill es va apuntar a un registre de autoprohibitius -un registre en el qual s'apunten persones que tenen problemes amb el joc i que els prohibeixen l'accés als centres de joc, siguin presencials o en línia- però igualment trobava pàgines il·legals en les quals podia continuar jugant. Per sort, des del 2014 ha sortit d'això i, en treballar de transportista ha pogut distreure's i no quedar-se a casa tancat amb la temptació de la pantalla.

El cas del Guillem (nom fictici) és diferent. Va començar a apostar en esdeveniments esportius entre els 18 i 19 anys, encara que quan tenia 16 anys també ho havia fet mentre jugava al FIFA. "El joc tenia una aplicació per jugar per diners. Si els dos jugadors apostàvem 20 euros, el que guanyava es quedava amb 40 i l'altre es quedava sense res", compte. Va haver-hi una temporada en la qual va arribar a apostar uns 100 euros al dia perquè tenia la sensació que podria guanyar més diners, que era bo estudiant les probabilitats de guanyar -sobretot en tenis i en futbol-. De fet, Marta Sancho apunta que un dels factors de risc del joc, sobretot en les apostes, és que et dona aquesta falsa il·lusió de controlar la possibilitat de guanyar. Però va haver-hi un moment en el Guillem que es va adonar i va frenar, i ara inverteix uns 100 o 200 euros al mes en apostes. Des del confinament, assegura, cada vegada aposta menys.

La joventut i el joc

Una altra de les enquestes fetes per la Generalitat revela els hàbits de joc de la població més jove. En el grup d'edat dels 14 als 18 anys, un 9,5% havia jugat per diners. D'aquest percentatge, un 28,8% de manera presencial, la qual cosa és alarmant perquè suposadament els menors d'edat no podrien entrar a jocs recreatius. De fet, arran del confinament, les consultes en la fundació ACECAS han augmentat més del 20%, i la gran majoria protagonitzades per pares preocupats perquè els seus fills estan enganxats a les pantalles.

Jugar als videojocs fa que els adolescents siguin immediatament propensos a jugar per diners? "No", respon rotund Bernabeu, qui remarca que hi ha diversos factors que fan que una persona acabi addicta al joc per diners. D'altra banda, reconeix que ha pujat el gaming (videojocs) durant el confinament, però també assegura que molts joves s'han autoregulat quan han tornat a l'escola presencialment. Perendreu reclama a les administracions que es facin cursos i xerrades per conscienciar sobre el joc en línia als menors, i sobretot als pares i professors. "Tenim nens de 12 i 14 anys amb problemes d'addicció als videojocs molt gran, i a nenes amb una addicció a les xarxes socials molt important. Aquí no hi ha prevenció", lamenta Perendreu.